Petrarca: Sonet 338

Altichiero da Zevio 1376

"Lasciato ài, Morte, senza sole il mondo
oscuro et freddo, Amor cieco et inerme,
Leggiadria ignuda, le bellezze inferme,
me sconsolato et a me grave pondo,

Cortesia in bando et Honestate in fondo.
Dogliom’io sol, né sol ò da dolerme,
ché svelt’ài di vertute il chiaro germe:
spento il primo valor, qual fia il secondo?

Pianger l’aer et la terra e ’l mar devrebbe
l’uman legnaggio, che senz’ella è quasi
senza fior’ prato, o senza gemma anello.

Non la conobbe il mondo mentre l’ebbe:
conobbil’io, ch’a pianger qui rimasi,
e ’l ciel, che del mio pianto or si fa bello." 

   

Petrarca, Sonet CCCXXXVIII

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Deixat has, Mort, obscur i fred el món
sense sol, Amor cec i desarmat,
la Gràcia nua, amb tot encís gastat,
i a mi, sense consol, que el cor se’m fon

amb Honra i Cortesia en clot pregon.
Jo sol me’n dolc, no pas sol afectat,
que de virtut el germen clar has llampat:
si el valor primer es perd, quin és segon?

Plorar terra, mar i aire bé deuria
l’humà llinatge, que sense ella és ara
sense flor prat, o sense gemma anell.

No la conegué el món quan la tenia:
només jo, que a plorar aquí resto encara,
i el cel, que amb el meu plany es fa més bell."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Vas deixar el món, oh mort, privat de sol,

obscur i fred; l'Amor, cec sens defensa,

la gràcia nua, la beutat suspensa,

a mi afeixugat i en desconsol,

la cortesia i l'honra en el revolt;

sols me'n dolc jo, més és de tots dolença:

de les virtuts va perdre's la semença;

¿quin mèrit resta si el primer no es vol?

L'aire, la terra, el mar s'han d'afligir, i

l'humà llenguatge, que orfe, esdevenia

prat sense flors, o desguarnit anell.

No la conegué el món quan la tenia;

sols jo, que per plorar romanc ací,

i el cel, que del meu plor és, ara, bell!"