Jesús i el Pare

Odilon Redon 1897

"Cal afirmar d'antuvi que Jesús no fou el primer home a anomenar "pare" a Déu. Aquesta designació per a referir-se a Déu no era desconeguda en les religions antigues ni tampoc a Israel, encara que en aquest s'ha de reconèixer que no era freqüent. El que és nou és la freqüència amb que ho fa Jesús i, sobretot, la manera com ho fa, una manera que dóna a entendre unes relacions íntimes i pregones amb Déu.

En l'hel·lenisme era ben assidu anomenar pare a Déu, en concret a Zeus. Zeus era el cap de la família divina i se'l venerava com a pare dels humans. En les Dissertacions d'Epictet Déu és anomenat creador, pare i guardià. Del déu sumèric Ea es diu que "es va apaivagar com un pare misericordiós". En canvi, en la tradició d'Israel era poc sovintejat anomenar pare a Déu. Allò que era normal era anomenar-lo senyor. Déu era per als vells hebreus el Senyor. Déu era el senyor de la vida i de la mort, que reclamava obediència. El respecte al, nom de Déu exigia evitar un tractament massa familiar. D'aquí l'absència del tractament de pare referit a Déu en l'Israel antic. Però la idea que Déu era pare d'Israel era comuna en les ments hebrees. I, malgrat tot, es troben algunes invocacions en les quals hom es dirigeix a Déu com a pare."

"És significatiu que Jesús, a diferència de l'ús normal dels jueus de l'època i de temps més antics, emprés amb freqüència el mot "pare" per a designar Déu. Més significatiu és encara que s'hagi dirigit a Déu anomenant-lo "pare meu" i, sobretot, abbà, un diminutiu emprat pels infants per dirigir-se a llurs pares. El mot "pare" es troba moltes vegades en els evangelis referit a Déu. El conjunt "pare meu" emprat per Jesús dirigint-se a Déu ja és menys freqüent (Mt. 11, 27; 26, 42;Lc. 10, 22). El mot abbà és emprat una sola vegada (Mc. 14, 36)."

"El mot abbà significa papà. Era un terme emprat pels infants de manera familiar i íntima."

"Mai els jueus no empraren el mot abbà per a dirigir-se a Déu, si s'exceptuen dues traduccions dels Targums que exigien aquest ús. No concebien que hom es pogués dirigir a Déu amb un terme tan vulgar i tan familiar. D'aquí que emprat per Jesús contingui un significat que expressa la seva relació íntima amb Déu, el sentiment d'una suprema confiança i familiaritat. Certament implica una visió nova de Déu. Déu es col·loca, doncs, en el centre de la vida de Jesús i, com veurem més endavant, de la vida dels humans. Jesús encarna en la seva persona una pregona intimitat amb Déu."

"Crec que la paternitat de Déu referida a Jesús és de la mateixa naturalesa que la referida a nosaltres. L'única diferència és que Jesús la visqué d'una manera profunda i extraordinàriament operativa i nosaltres, malauradament, la vivim d'un mode superficial i poc operatiu. Si hom vol afirmar que la relació  de filiació respecte a Déu és en el Natzarè de demble particular i exclusiu, haurà d'anar a cercar en altres textos que aquells en els quals Jesús anomena pare a Déu. Menys encara es troba en aquests textos, ni en cap altre d'autènticament pre-pasqual, la idea d'un Fill trinitari, consubstancial al Pare i eternament engendrat per ell. El desenvolupament de la fe postpasqual ha portat cap a aquests verals, això és cert, però difícilment es pot afirmar que la manera de fer i l'ensenyament de Jesús  donin peu a l'esmentat desenvolupament. La hipostatització del fill no és res més que una mitologització, com ens diu Bultmann. No perquè Jesús sigui fill de Déu revela Déu, sinó perquè Déu es manifesta en Jesús aquest pot ser considerat com a fill i com a paraula. Això és una cosa molt diferent d'una mitologització. Jesús no ens salva perquè sigui fill de Déu, sinó que, perquè salva, esdevé fill de Déu."

"Podem dir que Jesús no és fill de Déu perquè aquest estigui en l'origen de la seva natura física o perquè li comuniqui la pròpia naturalesa, sinó perquè Jesús s'ha obert a unes relacions amb Déu que han anat ordint la seva personalitat. Jesús es fa fill de Déu a mesura que es va fent humà, que s'humanitza, des de la perspectiva del Pare."

"Jesús esdevé fill perquè s'obre a l'amor del Pare i n'assumeix el mandat. Això ho podem esdevenir tots si fem com Jesús va fer. El Pare va fer néixer en Jesús un nou ésser obert a Déu però distint d'ell."

Quan diem que Jesús és el Fill, anunciem això, i solament això, que Jesús va realitzar la filiació personal d'una manera plena. Podem dir, doncs, que Jesús estableix una nova relació amb Déu, que se centra a veure'l i sentir-lo com a Pare."

"Déu no destrueix l'home en fer-s'hi present, no anihila l'home en fer d'aquest home el lloc de la manifestació divina, sinó que és partint de la personalitat humana de tot home que es dóna la possibilitat d'una presència personal de Déu. Per això hem de dir que davant del jo de Déu sols es dóna el jo humà de Jesús. El jo que pronuncia Jesús en referir-se al Pare és exclusivament un jo humà. El jo de Jesús que es troba en les planes evangèliques és un jo purament humà. D'ell no es pot deduir cap teologia trinitària. Fer-ne un eco d'un Fill preexistent, veure-hi la presència d'una hipòstasi divina, no és res més que mitologitzar la qüestió. Ni la història de la salvació, ni la dignitat de Jesús, ni la grandesa de Déu tenen necessitat de mitologitzacions. Els basta la riquesa de llurs pròpies realitats."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 103, 104, 105, 108, 109 i 110).