Vivència simbòlica

Rothko 1970

Anomenem vivència simbòlica al que s'esdevé quan ens posem davant d'un símbol. Ens hi posem al davant amb atenció i obertura, sense esperar res. Ens hi posem sense fer servir la raó, sense procedir a anàlisis racionals del símbol. I ens hi posem sense voluntat d'experiència emocional, sense estar pendents de si el símbol provoca en nosaltres alguna reacció emocional; no ens posem al davant del símbol per experimentar joia, ni por, ni cap altra emoció.

Del que es tracta és de confrontar el símbol i deixar que aquest tingui en nosaltres un impacte. Si el té, probablement serà difícil de definir, de delimitar. Ja hi haurà temps per reflexionar-hi: d'entrada, es tracta només de deixar-lo operar en nosaltres. Si hi ha alguna reacció emocional, també la deixarem per considerar-la després. Del que es tracta és de veure si el símbol ens produeix alguna mena d'impacte que no sigui ni racional ni emocional. Es tracta d'obrir-se a la possibilitat d'un tercer tipus de vivència, la que anomenem vivència simbólica. On ens porta aquest símbol? Ens obre algun nou horitzó? Podem mirar de formular aquest nou horitzó, ni que veiem de seguida la insuficiència, inexactitud, inadequació de les paraules que fem servir per mirar de definir-lo, de descriure'l?

Els humans ens acostumem a moure en dos mons: el món del raonament, de l'explicació, del càlcul, de l'anàlisi lògica rigorosa, i el món de les emocions, dels sentiments, de les passions, d'allò que experimentem espontàniament, ho vulguem o no: joia, tristesa, por, desig, etc. Són dos mons diferents però igualment clars, reals, operatius, constatables. La qüestió és si a més d'aquests dos mons hi ha un tercer àmbit, el que hem designat com l'àmbit de la vivència simbòlica, diferent dels dos mons esmentats. Aquí ja no hi ha consens: alguns diuen que és un àmbit inexistent, fictici, i d'altres miren d'endinsar-s'hi a les palpentes, amb la dificultat que suposa no disposar d'un llenguatge que el pugui transmetre amb precisió, sinó que només pugui ser abordat amb al·lusions, metàfores, indicis sempre discutibles...

Curiosament, aquest àmbit simbòlic, tot i ser elusiu, es manifesta de vegades com a extremadament poderós, commocionador, capaç de sacsejar els humans i orientar diferentment les seves vides. És vague però pot ser impactant. És eteri però pot ser trasbalsador. Cal abordar-lo amb obertura de mires i sense expectatives de quina mena de resultats pot oferir, però de vegades és capaç de sadollar. És intangible i informulable  però no per això incapaç d'impactar-nos.

No hi ha consens sobre l'existència de la vivència simbòlica. Alguns diuen que és una ficció, un pur autoengany per mirar de trobar consol en les tribulacions. Però els que s'hi troben en parlen com a quelcom fonamental. Davant d'això, són possibles dues actituds: ignorar el tema, oblidar-lo, o bé predisposar-s'hi positivament i fer passos per apropar-s'hi. Passos que comencen per una preparació de la nostra ment, portant-la a la serenor, l'atenció i l'obertura; evitant un refús inicial de la possibilitat d'anar més enllà de la raó i de l'emoció, per llavors posar-se davant per davant del símbol, deixar-lo operar i veure què s'esdevé.

Recordem que el símbol és multifacètic. Pot ser una narració, una història; pot ser una imatge, una pintura, una escultura, una fotografia; pot ser una música, un cant; pot ser una llum, un paisatge... Pot ser tot allò que en un determinat moment i a una determinada persona la portin a entrellucar que la vivència simbòlica és real, que hi pot haver una manera de veure i viure el món que no és ni racional ni emocional.

Si s'entra en aquest tercer àmbit, aquest es podrà desplegar de maneres força diferents. Els precedents històrics al respecte són prou diversos i fan servir intents de formulació ben diferents, tot i que semblen apuntar en una mateixa direcció. Aquests precedents poden ser útils per endinsar-se en l'àmbit de la vivència simbòlica o no ser-ho.

Algunes persones s'han identificat tant amb el símbol que arriben a parlar d'una experiència de fusió amb ell, d'una identificació tan profunda que gairebé desapareix la línia de separació entre el que experimenta el símbol i el símbol mateix. Això pot passar, però hi pot haver vivència simbòlica sense accedir a aquest estadi.

Queda a les nostres mans la possibilitat de confrontar-nos amb els símbols. Sabent que cada persona ho farà de manera diversa. Els símbols són nombrosos, i la gràcia estarà en detectar aquells que tinguin la possibilitat de generar-nos aquesta vivència; d'altres símbols no ens diran res (tot i que poden ser significatius per a una altra persona).

Es pot rebre ajuda externa per fer aquest procés? Es pot; no és imprescindible, però pot facilitar els processos. La persona externa pot ajudar a l'hora de la preparació prèvia de la ment i a l'hora de la tria dels símbols que poden ser més significatius al que mira d'apropar-se al símbol, si més no en un primer moment, en funció de la seva psicologia i dels seus orígens culturals.

Val la pena dedicar energies a aquest procés? Des d'una perspectiva utilitarista, no; no en traurem rendiments tangibles, beneficis materials o psicològics. Ara, els qui s'hi han endinsat en parlen com a quelcom positiu, engrescador, realitzador, que mereix l'esforç d'apropar-s'hi. La decisió queda en mans de la nostra lliure voluntat.