 |
| Rembrandt 1646 |
"El cristianisme és un sistema simbòlic per conduir a la qualitat interior d'individus i grups. El naixement de Jesús és un dels nuclis simbòlics centrals. En les nostres condicions culturals, la nativitat no és un complex mític fàcil.
El mite de l'encarnació i de la nativitat tenia, per als nostres avantpassats, una potència expressiva i ontològica enorme: un Déu que s'encarna en un nen feble, al portal de Betlem, nascut d'una mare verge, al qual, des del seu naixement , els àngels, les ànimes senzilles i els savis reconeixen com el Fill d'Altíssim. El Fill de Déu, en sentit essencial, ve per salvar-nos, per alliberar-nos del pecat, per portar-nos la vida eterna.
Mite potent, profund i tendre, que canta l'amor de Déu a la humanitat i l'esperança radical de la nostra espècie. El Déu residual que queda ja no suporta aquest mite potent que s'ha tornat increïble. Ja només queda el potent mite còsmic amb referència al mestre Jesús de Natzaret.
Partim de la dada que el mite del naixement és un mite còsmic autònom, molt anterior al naixement de Jesús. És un potent mite que posa en relleu, d'una manera molt encertada i detallada, el doble accés a la realitat que tenim els humans: un accés a allò real relatiu a les nostres necessitats de vivents, i un accés a allò real absolut. La dimensió relativa del que és real i la dimensió absoluta no són dues realitats; totes dues són aquesta mateixa realitat que se'ns mostra sota dos aspectes, però que en realitat no són dos, sinó una única realitat.
El mite parla d´aquesta nostra condició peculiar humana i expressa com la totalitat de la realitat i el cosmos sencer té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.
El mite diu que tota la realitat que veiem, toquem, sentim i vivim a la nostra vida quotidiana: el cel estrellat, la nit, la terra, la nostra pròpia espècie en la figura d'una dona, els animals, estan prenyats de la dimensió absoluta. Aquesta dimensió absoluta es mostra des de les entranyes mateixes de totes les realitats del cosmos. El mite parla de la nostra condició peculiar humana, expressa com la totalitat de la realitat i el cosmos sencer té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.
I per a qui adverteix que tot el que donem per real està prenyat del que és absolut, del que és, d'aquell que és, és com si presenciés un part. És com si tota la realitat parís, i parint ens mostrés el que té en el seu si: “allò que realment és”, la dimensió absoluta, Déu.
És com un part del cosmos sencer, és un part en què ningú neix, perquè el que és donat a llum és el que sempre ha estat i és.
El mite és autònom, té significat per si mateix, però quan els deixebles de Jesús veuen en Ell “al que és”, narren el seu naixement aplicant-li aquest mite còsmic ancestral. Aplicant-ho afirmen la grandesa de Jesús i afirmen també que Jesús mostra i és aquesta dimensió de la qual el cosmos sencer està prenyat. Com que la dimensió absoluta no és “altra” del cosmos, així el que Jesús mostra en la seva persona no és “altre” del cosmos. I nosaltres som això.
El gran mite del naixement proclama la veritat de tot i la unitat radical de tot, i si unitat, amor. El mateix que va proclamar Jesús i tots els grans mestres de profunditat de la història de la humanitat.
Des d'aquesta perspectiva el mite de Nadal no és un conte sentimental sinó un gran mite còsmic que proclama, per a qui sap comprendre'l, una gran veritat.
La narració del naixement de Jesús no és una narració de fets, no és una crònica, és una representació, una simbolització del que fou l'ensenyament central de Jesús, de la revelació: el coneixement silenciós.
Per fer-ho van prendre els elements centrals d'un mite ancestral, el del naixement de déus i herois, per simbolitzar, tant com sigui possible, aquesta revelació inefable.
La narració del naixement està formada per uns símbols centrals, enfilats en una narració. Aquesta és l'estructura comuna dels mites: símbols poderosos enfilats en una narració. La narració pretén posar en relleu els símbols centrals.
Els símbols centrals de la narració del naixement són la nit còsmica, la cova i el si d'una mare. En realitat, són tres símbols confluents perquè insisteixen en una mateixa idea des d'una triple perspectiva: una perspectiva còsmica, una altra terrestre i una altra humana. Per comprendre la profunditat del missatge del mite de la nativitat, només cal parar atenció a aquests tres grans símbols.
Jesús, la Llum del món, neix en el moment central de la nit còsmica, des de les tenebres del si de la terra en una cova, i de la foscor de les entranyes de Maria.
Els símbols del mite semblen suggerir la contraposició de la llum i la foscor, la contraposició de la llum i les tenebres, però no és així. A la fosca nit brilla la comprensió de la immensitat i el sentiment del que és il·limitat, com no ho pot suggerir la llum del sol.
Les tenebres dels abismes de la terra o la foscor del si d'una mare són més eloqüents que els camps oberts. Aquests tres tipus de tenebres, la del cosmos, la del si de la terra i la de les entranyes d'una mare, són foscors que il·luminen la ment i el sentir més que el dia clar. Aquestes tres foscors-llum no són tres, sinó una de sola.
Com anomenarem aquesta foscor, foscor lluminosa o claredat fosca?
Així és la llum que Jesús va portar al món amb la seva vida i mort.
La vida i la mort de Jesús ens van mostrar “al que és”, a l'absolut, al Pare. Ell va ser aquesta revelació. Aquesta revelació de Jesús és la que simbolitza el mite de Nadal, retrotraient-la al seu naixement. La veritat que ens va portar Jesús, la veritat del Déu Pare, és la veritat absoluta.
És una veritat buida, sense límits, que ho abraça tot. I és una veritat que ho abasta tot, perquè de res no pot ser diferenciada.
És la veritat de tot, perquè és buida de tota possible objectivació. I perquè és inobjectivable la vivim com no-res.
És certesa completa i és buit complet.
És pes de certesa, però és certesa de res.
És presència indubtable, però és presència de ningú.
És la llum de l'absolut, però pels trets descrits és llum tenebrosa.
És com la nit del cosmos, fosca com els espais infinits, però plena de galàxies de sols.
És com les entranyes de la terra i com el si de Maria, fosques, però donadores de vida.
Des de la revelació de Jesús, simbolitzada en el mite del seu naixement, la llum més intensa i les tenebres de la nit ja no estan separades per a nosaltres, estan indissolublement juntes.
La llum de l'absolut és tan pura i intensa que és tenebrosa per als nostres humils ulls d'animals vivents. I la tenebra de la presència de l'absolut és més enlluernadora que el sol del matí.
En aquest grandiós mite no hi ha res a creure i sí molt a comprendre, verificar i realitzar."
Marià Corbí a Reflexiones sobre la cualidad humana en una época de cambios (p.233-235)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada