Petrarca: Sonet 34

Simone Martini 1317

"Apollo, s’anchor vive il bel desio
che t’infiammava a le thesaliche onde,
et se non ài l’amate chiome bionde,
volgendo gli anni, già poste in oblio:

dal pigro gielo et dal tempo aspro et rio,
che dura quanto ’l tuo viso s’asconde,
difendi or l’onorata et sacra fronde,
ove tu prima, et poi fu’ invescato io;

et per vertú de l’amorosa speme,
che ti sostenne ne la vita acerba,

di queste impressïon l’aere disgombra;

sí vedrem poi per meraviglia inseme
seder la donna nostra sopra l’erba,
et far de le sue braccia a se stessa ombra."

Petrarca, Sonet XXXIV

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Si encara és viu, Apol·lo, el bell delit
que t’inflamava a la tessàlica onda
i si l’amada cabellera blonda
amb els anys no posaves en oblit:

del calmós gel i del temps enasprit
que regna si el teu rostre no es deixonda,
defensa l’honorada i sacra fronda
on tu i jo al mateix vesc hem sucumbit;

i per virtut de la dolça esperança
que ja et va sostenir en la vida acerba,
d’aquesta nuvolada l’aire escombra;

i així, plegats, veurem amb delectança
seure la dona nostra sobre l’herba
i fer amb els braços a si mateixa ombra."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Apol·lo, si amb el temps no s'ha extingit

el bell desig que t'inflamà en l'onatge

tessàlic i, corrent els anys, la imatge

de trena blonda no et posà en oblit;

del gel mesquí i el temps encruelit

que dura mentre amagues ton visatge,

preserva el sacre i honorat fullatge

on tu, primer que jo, fores garfit.

I per virtut d'amor en esperança,

que t'és confort durant la vida acerba,

amb l'aire i la tempesta asserenant-se,

llavors veurem plegats, per meravella,

la nostra dama reposant en l'herba

i amb els seus braços ombrejar-se a ella."