Willa Cather: Una matinal Wagner

Valloton 1909

A Wagner Matinée és una narració de l'escriptora nord-americana Willa Cather (1873-1947) escrita el 1903 i publicada a l'Everybody's Magazine de Nova York el febrer o març de 1904. Va ser inclosa al primer recull de contes de l'autora, The Troll Garden (1906). Una versió revisada va ser inclosa a Youth and the bright Medusa (1920).

Al Spotify de merceirai hi trobareu la llista A Wagner Matinée, una aproximació a les possibles músiques d'aquesta matinal.

Traducció de Raimon Ribera. Es recomana llegir inicialment la narració sencera prescindint de les notes, per no trencar la seva dinàmica. 

Una matinal Wagner

"Un matí vaig rebre una carta, escrita amb tinta pàl·lida, sobre un paper setinat pautat amb ratlles blaves, i que portava el segell postal d'un petit poble de Nebraska. Aquesta comunicació, gastada i fregada, com si s'hagués portat durant uns dies en una butxaca d'abric que no estava gaire neta, era del meu oncle Howard. M'informava que a la seva dona li havia deixat un petit llegat un parent solter que havia mort recentment, i que s'havia fet necessari que ella vingués a Boston per assistir a la liquidació de la propietat. Em demanava que anés a buscar-la a l'estació i li prestés tots els serveis necessaris. En examinar la data indicada com la de la seva arribada, va resultar ser l'endemà mateix. De manera característica, havia endarrerit l'escriure de manera que, si jo hagués estat fora de casa un sol dia, no hauria pogut trobar la bona dona.

El nom de la meva tia Georgiana (1) obria davant meu un abisme de records tan ampli i profund que, quan la carta em va caure de la mà, em vaig sentir de sobte estrany a totes les condicions actuals de la meva existència, totalment incòmode i fora de lloc enmig del familiar entorn del meu estudi. En resum, em vaig convertir en el nen pagès mal girbat que havia conegut la meva tia, flagel·lat pels ulls de poll i la vergonya, amb les mans clivellades i encetades de desgranar blat de moro. Vaig sentir els artells del meu polze com si tornessin a estar inflamats. Estava assegut una altra vegada davant l'orgue del seu saló, tocant escales amb les meves mans rígides i vermelles, mentre ella al meu costat feia guants de lona per als desgranadors.

L'endemà al matí, després d'haver preparat la meva patrona per a una visita, vaig marxar cap a l'estació. Quan va arribar el tren vaig tenir algunes dificultats per trobar la meva tia. Va ser l'últim dels passatgers a baixar, i no va ser fins que la vaig fer pujar al carruatge (2) que va semblar que em reconeixia. Havia anat tota l'estona en un vagó descobert; el seu guardapols de lli s'havia tornat negre de sutge i el seu capell negre s'havia tornat gris de pols durant el viatge. Quan vam arribar a la meva pensió, la patrona la va posar al llit de seguida, i no la vaig tornar a veure fins l'endemà al matí.

Qualsevol sorpresa que experimentés la senyora Springer davant l'aspecte de la meva tia, la va amagar amb consideració. Pel que fa a mi, vaig veure la figura deforme de la meva tia amb aquella sensació de admiració i respecte amb què veiem els exploradors que han deixat les orelles i els dits al nord de la Terra de Franz Josef, o la seva salut en algun lloc de l'Alt Congo. La meva tia Georgiana havia estat professora de música al conservatori de Boston, a finals dels anys seixanta. Un estiu, quan visitava el petit poble de les Muntanyes Verdes on els seus avantpassats havien viscut durant generacions, havia encès la imaginació del meu oncle, Howard Carpenter, llavors un ociós i insensible noi de vint-i-un anys. (3) Quan ella va tornar a les seves funcions a Boston, en Howard la va seguir, i el resultat d'aquest enamorament inexplicable va ser que ella va fugir amb ell, eludint els retrets de la seva família i les crítiques dels seus amics a base d'anar amb ell a la frontera de Nebraska. En Carpenter, que per descomptat no tenia diners, va obtenir una finca al comtat de Red Willow, a cinquanta milles del ferrocarril. Allà van mesurar la seva terra (4) travessant la praderia en un carro, a la roda del qual havien lligat un mocador de cotó vermell, i comptant les seves revolucions. Van construir un refugi al vessant d'una coma vermellosa, un d'aquells habitatges rupestres els habitants de les quals tan sovint tornaven a condicions de salvatgeria primitiva. L'aigua l'obtenien de les llacunes on bevien els búfals, i el seu magre estoc de provisions estava sempre a mercè de bandes d'indis itinerants. Feia trenta anys que la meva tia no havia estat a més de cinquanta milles de la finca.

 (5) Jo li devia a aquesta dona la major part de les coses bones que em passaven, i li tenia un afecte reverencial. Durant els anys (6) en què jo portava el ramat per al meu oncle, la meva tia, després de cuinar tres àpats - el primer dels quals estava a punt a les sis del matí - (7) i posar els sis nens al llit, sovint es quedava fins a mitjanit a la seva taula de planxar, sentint-me a mi al seu costat a la taula de la cuina recitar declinacions i conjugacions llatines, i em sacsejava suaument quan el meu cap somnolent s'enfonsava sobre una pàgina de verbs irregulars. Va ser a ella, mentre planxava o sorgia, a qui vaig llegir el meu primer Shakespeare, i el seu vell llibre de text de mitologia va ser el primer que va arribar a les meves buides mans. Em va ensenyar les meves escales i exercicis en el petit orgue de saló que el seu marit li havia comprat després de quinze anys durant els quals no havia ni vist cap altre instrument (8). Ella es passava hores asseguda al meu costat, remenant i comptant, mentre jo lluitava amb El granger feliç (9); però poques vegades em parlava de música, i jo entenia perquè. (10) Una vegada, quan havia estat colpejant obstinadament alguns passatges fàcils d'una antiga partitura d'Euryanthe (11) que havia trobat entre els seus llibres de música, es va acostar a mi i, posant-me les mans sobre els ulls, em va acostar suaument el cap a la seva espatlla, dient tremolosa: "No t'ho estimis tant, Clark, o et serà pres. (12)"

Quan la meva tia va aparèixer l'endemà de la seva arribada, encara estava en un estat de semi-somnambulància. Semblava no adonar-se que es trobava a la ciutat on havia passat la seva joventut, el lloc anhelat amb fam durant mitja vida. Havia estat tan miserablement marejada durant tot el viatge que no recordava res més que el seu malestar i, a tots els efectes i propòsits, només hi va haver unes hores de malson entre la granja del comtat de Red Willow i el meu estudi del carrer Newbury. Havia planejat una mica de plaer per a ella per aquella tarda, per compensar-li alguns dels moments gloriosos que m'havia regalat quan munyíem junts al cobert de palla de les vaques, i ella, perquè jo estava més cansat que de costum, o perquè el seu marit m'havia parlat amb contundència, em parlava de l'esplèndida representació dels Hugonots de Meyerbeer que havia vist a París, en la seva joventut.

A les dues, l'Orquestra Simfònica de Boston havia d'oferir un programa de Wagner, i jo tenia la intenció de portar-hi la meva tia; tot i que a mesura que conversava amb ella em van sorgir dubtes sobre el seu gaudi del concert. (13) Vaig suggerir que visitéssim el Conservatori i el Comú abans de dinar, però semblava massa tímida per voler aventurar-se a sortir. Em va preguntar distretament sobre diversos canvis a la ciutat, però el que la preocupava principalment era que s'havia oblidat de deixar instruccions sobre donar llet mig desnatada a un vedell feble, "el vedell de la vella Maggie, ja ho saps, Clark", va explicar, havent oblidat evidentment quant de temps feia que jo havia marxat. També estava preocupada perquè s'havia oblidat de parlar a la seva filla sobre la llauna de verat acabada d'obrir que hi havia al celler, que es faria malbé si no es menjava de seguida.

Li vaig preguntar si havia sentit mai alguna de les òperes wagnerianes, i vaig veure que no, tot i que estava perfectament familiaritzada amb els seus respectius arguments i havia posseït una vegada la partitura per a piano de L'holandès errant. Vaig començar a pensar que el millor hauria estat fer-la tornar al comtat de Red Willow sense despertar-la, i em vaig penedir d'haver suggerit el concert.

Des que vam entrar a la sala de concerts, però, estava una mica menys passiva i inert, i semblava que començava a percebre el seu entorn. Jo havia sentit una mica de neguit que esdevingués conscient de la seva estranya roba de pagès, o que experimentés una vergonya dolorosa en entrar de sobte en el món al qual havia estat morta durant un quart de segle. Però una altra vegada vaig veure amb quina superficialitat l'havia jutjat. Seia mirant al seu voltant amb uns ulls tan impersonals, gairebé tan petris, com aquells amb què el Ramsès de granit d'un museu contempla l'escuma i l'enrenou que flueix i reflueix pel seu pedestal (14). He vist aquest mateix distanciament en vells miners que s'endinsen a l'hotel Brown de Denver, amb les butxaques plenes de llavors d'or, els seus vestits de lli bruts, les cares demacrades sense afeitar; drets als atestats passadissos tan solitaris com si encara estiguessin en un campament glaçat al Yukon (15).

El públic de la matinal estava format principalment per dones. Es perdia el contorn de les cares i els cossos, de fet qualsevol efecte de línia, i només hi havia el contrast de color de les incontables bruses, la brillantor i l'ombrejat dels teixits suaus i ferms, sedosos i transparents, resistents i cedents: vermell, malva, rosa, blau, lila, morat, cru, rosa càlid, groc, crema i blanc, tots els colors que un impressionista troba en un paisatge il·luminat pel sol, amb aquí i allà l'ombra morta d'una levita. La meva tia Georgiana se'ls mirava com si haguessin estat taques de pintura de tub en una paleta.

Quan els músics van sortir i van ocupar els seus llocs, ella va fer un petit moviment d'expectació, i va mirar amb un interès creixent per sobre de la barana aquell grup invariable; potser la primera cosa totalment familiar que li havia vingut als ulls des que havia deixat la vella Maggie i el seu feble vedell. Vaig poder sentir com tots aquells detalls s'endinsaven a la seva ànima, ja que jo no havia oblidat com s'havien endinsat a la meva quan havia arribat tot just havent acabat de llaurar sempre i sempre entre verds passadissos de blat de moro, on, com en una sínia, es podia caminar des de l'alba al capvespre sense percebre ni una ombra de canvi. Els perfils nets dels músics, la brillantor dels seus vestits de lli, el negre apagat de les seves levites, les formes estimades dels instruments, les taques de llum groga llançades pels llums amb pantalles verdes sobre els ventres llisos i envernissats dels violoncels i i els contrabaixos al fons, el bosc inquiet i remogut pel vent de mànecs i arcs de violí - vaig recordar com, a la primera orquestra que havia sentit mai, aquells llargs cops d'arc semblaven extreure'm l'ànima, com el pal d'un prestidigitador treu una cinta de paper d'un barret.

La primera peça va ser l'obertura de Tannhäuser. Quan les trompes van fer sorgir la tonada del Cor dels Pelegrins, la meva tia Georgiana em va agafar la màniga de la jaqueta. Llavors va ser quan em vaig adonar per primera vegada que per a ella això (16) trencava un silenci de trenta anys (17). Amb la batalla entre els dos motius, amb el frenesí amarg del tema de Venusberg i el seu esquinçament de cordes, em va venir una sensació aclaparadora del malbaratament i el desgast que som tan impotents de combatre; i vaig tornar a veure la casa alta i nua de la praderia, negra i lúgubre com una fortalesa de fusta; l'estany negre on havia après a nedar, amb els marges plens de marques de peülles assecades pel sol; l'argila mullada al costat de la casa nua, les quatre mates de freixe nan davant la porta de la cuina on sempre es penjaven els draps per tal que s'assequessin. El món allà era el món pla dels antics; a llevant, un camp de blat de moro que s'estenia fins a fer-se de dia; a ponent, un corral que s'estenia fins a la posta de sol; entremig, les conquestes de la pau, aconseguides a un preu més car que les de la guerra.

L'obertura es va acabar, la meva tia em va deixar anar la màniga de l'abric, sense dir res. Seia mirant fixament l'orquestra (18). Què, em vaig preguntar, n'havia tret? En el seu temps havia estat una bona pianista, ho sabia, i la seva formació musical havia estat més àmplia que la de la majoria de professors de música de fa un quart de segle. Sovint m'havia parlat de les òperes de Mozart i de Meyerbeer, i recordava haver-la sentit cantar, anys enrere, determinades melodies de Verdi. Quan jo emmalaltia de febre a casa seva ella acostumava a seure al vespre al meu capçal -quan el vent fresc de la nit bufava a través de la mosquitera esvaïda clavada a la finestra i jo jeia mirant un estel brillant que lluïa vermell sobre el camp de blat de moro - i cantava A casa a les nostres muntanyes, oh, tornem! (19) d'una manera capaç de trencar el cor d'un noi de Vermont que ja estava gairebé mort de nostàlgia.

La vaig observar de prop durant el preludi de Tristany i Isolda, intentant conjecturar inútilment què podria significar per a ella aquella guerra de motius, aquella agitació bullent de cordes i vents, però ella seia en silenci mirant els arcs de violí que conduïen obliquament cap avall, com les ratlles de pluja d'una tempestat d'estiu. Aquesta música tenia algun missatge per a ella? (20) Li quedava alguna cosa per comprendre aquesta glòria que havia brillat arreu del món des que ella n'havia marxat? Jo tenia un esclat de curiositat, però la tia Georgiana seia en silenci al seu cim a Darien. Va conservar aquesta immobilitat total al llarg del número (21) de L'holandès errant, encara que els seus dits treballaven mecànicament sobre el seu vestit negre, com si per ells mateixos recordessin la partitura per a piano que una vegada havien tocat. Pobres mans! Havien estat estirades i retorçades fins a esdevenir simples tentacles per subjectar, aixecar i amassar; (22) - en una d'elles hi havia una tira fina i gastada que abans havia estat un anell de noces. Mentre jo pressionava i tranquil·litzava suaument una d'aquelles mans que palpejaven, vaig recordar, amb les parpelles tremoloses, els serveis que m'havien fet en altres dies.

Poc després que el tenor comencés la Cançó del premi (23), vaig sentir una respiració ràpida i em vaig girar cap a la meva tia. Tenia els ulls tancats, però les llàgrimes lluïen a les seves galtes, i em sembla que un moment després també estaven als meus ulls. Realment mai no mor, doncs - l'ànima que pot patir tan insuportablement i tan interminablement; es marceix només a l'ull exterior; com aquella estranya molsa que pot estar mig segle sobre una prestatgeria polsegosa i, tanmateix, si s'hi posa aigua, torna a verdejar. La meva tia va plorar suaument durant el desenvolupament i l'elaboració de la melodia.

Durant l'entreacte, abans de la segona meitat del concert, vaig preguntar a la meva tia i vaig veure que la Cançó del premi no era nova per a ella. Uns anys abans havia anat a la granja del comtat de Red Willow un jove alemany, un  vaquer vagabund, que havia cantat al cor de Bayreuth quan era nen, juntament amb els altres nens i nenes pagesos. Els diumenges al matí tenia per costum seure al seu llit de llençols de cotó al dormitori dels ajudants, que donava a la cuina, i netejava el cuir de les seves botes i de la sella de muntar, tot cantant la Cançó del premi, mentre la meva tia feia la seva feina a la cuina. Ella havia rondat al seu voltant fins que l'havia convençut d'unir-se a l'església local, tot i que la seva única aptitud per a aquest pas, pel que vaig poder entendre, requeia en el seu rostre de nen i la seva possessió d'aquesta melodia divina. Poc després havia anat a la ciutat el Quatre de Juliol (24), havia estat borratxo durant diversos dies, havia perdut els diners en una taula de joc, havia muntat un brau texà ensellat per una aposta, i havia desaparegut amb una clavícula trencada. Tot això m'ho va dir la meva tia de manera ronca, errant, com si parlés en els lapses dèbils d'una malaltia.

"Bé, en qualsevol cas hem arribat a coses millors que l'antic Trovatore, oi tia Georgie?" -vaig preguntar, amb ben intencionat to de broma.

Li va tremolar el llavi i es va posar el mocador a la boca de pressa. Des de darrere el mocador va murmurar: "I has sentit això des que em vas deixar, Clark?" La seva pregunta era el més suau i trist dels retrets. (25)

La segona meitat del programa constava de quatre números de l'Anell, i es tancava amb la marxa fúnebre de Siegfried. (26) La meva tia plorava en silenci, però gairebé contínuament, com una barca poc fonda vessa enmig d'una tempestat. De tant en tant els seus febles ulls miraven els llums, que lluïen suaument sota els globus de vidre esmerilat. (27)

El diluvi de so s'abocava una i altra vegada; mai vaig saber què trobava en el seu corrent brillant; mai vaig saber fins a quina llunyania la portava, ni més enllà de quines illes felices (28). Pel tremolor de la seva cara podia creure que abans del darrer número havia estat portada allà on hi ha la miríada de tombes, cap als enterraments grisos i sense nom del mar; o cap a algun món de mort més ampli encara, on, des del principi del món, l'esperança ha jagut amb l'esperança i el somni amb el somni i, renunciant, s'hi han adormit.

El concert s'havia acabat; la gent sortia de la sala xerrant i rient, contenta de relaxar-se i tornar a trobar el món habitual, però la meva parenta no va fer cap esforç per aixecar-se. L'arpista va fer lliscar la coberta de feltre verd sobre el seu instrument; els flautistes sacsejaven l'aigua de les seves embocadures; els membres de l'orquestra van sortir un per un, deixant l'escenari a les cadires i els faristols, buit com un camp de blat de moro a l'hivern.

Vaig parlar a la meva tia. Va esclatar a plorar i va suplicar tremolosament. "No me'n vull anar, Clark, no me'n vull anar!"

 

Ho vaig entendre. Per a ella, just a fora de la porta de la sala de concerts, hi havia l'estany negre amb els vores amb les petjades del bestiar; la casa alta, sense pintar, amb els taulers menjats pel temps, nua com una torre; les tortes mates de freixe on els draps penjaven per assecar-se; els galls dindis demacrats i mudant de plomes que picaven deixalles davant la porta de la cuina."

Notes:

(1) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [evocava no només la seva pròpia figura, alhora patètica i grotesca, sinó que]

(2) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [s'assemblava força a un d'aquells cossos carbonitzats i fumats que els bombers treuen de les runes d'un edifici cremat].

(3) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [i havia concebut per aquest Howard Carpenter una d'aquelles passions absurdes i extravagants que de vegades inspira un bell noi de camp de vint-i-un anys a una dona de trenta anys senzilla, angulosa i amb ulleres.]

(4) A la versió de 1904 deia "els seus vuitanta acres".

(5) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [Però la senyora Springer no en sabia res de tot això, i devia estar molt sorpresa pel que quedava de la meva parenta. Sota el brut guardapols de lli, que a la seva arribada era la característica més conspicua del seu vestit, portava un vestit de roba negra, l'ornamentació del qual mostrava que s'havia lliurat indiscutiblement a les mans d'una modista rural. La figura de la meva pobra tia, de totes maneres, hauria presentat dificultats sorprenents a qualsevol modista. La seva pell era groga com la d'una mongol per l'exposició constant a un vent implacable, i a l'aigua alcalina, que transforma la cutícula més transparent en una mena de cuir flexible. Portava dents postisses mal ajustades. El més cridaner de la seva fesomia, però, era una incessant contracció de la boca i les celles, una forma de trastorn nerviós resultat de l'aïllament i la monotonia, i del patiment físic freqüent.

En la meva infantesa, aquesta aflicció havia tingut una mena d'horrible fascinació per a mi, de la qual secretament em sentia molt avergonyit, perquè en aquells dies]

(6) A la versió de 1904 deia "tres hiverns".

(7) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [per a mitja dotzena d'ajudants de granja].

(8) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [excepte un acordió, que pertanyia a un dels ajudants de granja noruecs].

(9) De l'Àlbum per a joves (1848) de Robert Schumann. A la versió publicada el 1904 la peça era El ferrer harmoniós de Haendel.

(10) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [Era una dona pietosa; tenia el consol de la religió; i per a ella almenys el seu martiri no era del tot sòrdid].

(11) Òpera de Carl Maria von Weber (1823).

(12) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [Oh! estimat noi, prega perquè, sigui quin sigui el teu sacrifici, no sigui aquest.].

(13) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [De fet, pel bé d'ella, només podia desitjar que el seu gust per aquestes coses estigués completament mort, i la llarga lluita acabada misericordiosament per fi].

(14) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [separat d'ell pel tram solitari de segles].

(15) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [o al groc flamejar del desert d'Arizona, conscients que certes experiències els han aïllat dels seus companys per un abisme que res podria ocultar. ]

(16) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [aquest cant de baixos i el frenesí punxant de cordes més lleugeres trencaven].

(17) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [, el silenci inconcebible de le planures].

(18) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [a través d'un avorriment de trenta anys, a través de les pel·lícules fetes a poc a poc, per cadascun dels tres-cents seixanta-cinc dies de cadascun d'ells].

(19) Duo d'El Trobador de Verdi (1853).

(20) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [Va penetrar o no un nou planeta en la seva percepció? Wagner havia estat un llibre segellat per als nord-americans abans dels anys seixanta].

(21) A la versió de 1904 eren "els números" en plural.

(22) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [els palmells excessivament inflats, els dits doblegats i amb nusos]

(23) Dels Mestres cantaires de Nuremberg (1868).

(24) Festa nacional dels Estats Units d'Amèrica.

(25) Fragment suprimit a l'edició de 1920: ["Però l'entens, tia Georgiana, la sorprenent estructura de tot plegat?", vaig insistir. "Qui podria?" va dir ella, absent; "per què ho hauria de fer?"]

(26) A la versió publicada el 1904 deia: "La segona meitat del programa constava de quatre números de l'Anell. A continuació hi havia la música del bosc de Siegfried, i el programa es tancava amb la marxa fúnebre de Siegfried ." (Essent Siegfried part de l'Anell, no se sap si la marxa fúnebre era el quart número de l'Anell o es tractava de cinc peces, que en la versió publicada el 1904 podrien ser sis).

 (27) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [Jo estava perplex sobre quina mesura de comprensió musical li quedava, a ella que no havia sentit més que cantar himnes evangèlics als oficis metodistes a la plaça quadrada de l'escola de la Secció Tretze. No vaig poder mesurar la quantitat d'aquesta comprensió que s'havia dissolt en sucs de sabó, s'havia convertit en pa o s'havia munyit al fons d'una galleda.]

(28) Fragment suprimit a l'edició de 1920: [, ni sota quins cels].