La inquietud i la veu de la consciència

Munch 1891

"Si l'ésser humà està inquiet per la seva felicitat és perquè ell és en ell mateix inquietud. I és en sí mateix inquietud per una raó molt més radical que les aspiracions i necessitats que l'ésser humà pugui tenir. (...) La realitat humana té una vida, i aquesta vida és constitutivament inquieta perquè la realitat en la que es viu és enigmàtica. Per això la vida humana pateix d'inquietud. Aquesta inquietud s'expressa en dues preguntes, elementals però que cap ésser humà ha pogut negar. Abans que res, la pregunta "què serà de mi?" I com que aquesta realitat que jo soc no m'és donada sinó que l'he de fer, aquella pregunta agafa un sentit encara més urgent: "què faré de mi?" Cada acció humana, per modesta que sigui, inclou aquesta interrogació i és una resposta a ella.

(...)

Aquesta inquietud es pot viure de diverses maneres. L'ésser humà pot lliscar sobre aquesta interrogació, però el lliscament és una manera de viure la inquietud. A l'altre extrem , la inquietud pot ser angoixa. Aquesta angoixa no seria possible si l'ésser humà no fos inquietud en la seva pròpia realitat. Només en la mesura que l'ésser humà és inquiet pot veure's envaït per l'angoixa. Hi ha una altra manera de viure la inquietud: la preocupació. És clar que no és forçós que l'ésser humà estigui preocupat en tota acció: si fos així, no es podria viure. Però només es pot estar preocupat si s'és inquiet. Per això hi ha una forma més elemental però inexorable de viure la inquietud, no és preocupació sinó ocupació. L'ésser humà està ocupat en fer-se persona. I això, repeteixo, és inexorable en tota acció humana.

(...)

Aquesta inquietud que emergeix de mi mateix té en certa manera la seva contrapartida, per dir-ho així, en un altre fenomen també innegable. A cada instant de la seva vida l'ésser humà posseeix, en principi, això que s'anomena veu de la consciència. És la veu que d'una o altra manera dicta a l'ésser humà el que ha de fer o no fer. No és el mateix que inquietud, evidentment, i a més no és una veu que resolgui tots els problemes; però és un fenomen real. Generalment s'acostuma a invocar aquesta veu només quan es tracta de deures. Però això és insuficient, perquè en realitat aquesta veu ens parla sempre en tot acte. Ens hem de preguntar, doncs, en què consisteix aquesta veu.

D'on sorgeix aquesta veu? Evidentment, surt del fons de mi mateix. Però, en què consisteix aquest fons? No és, per descomptat, el que es pugui entendre per fons en l'actual psicologia profunda. Perquè sigui el que sigui aquest fons psicològic, aquest fons no podria constituir veu de la consciència si no sorgís d'un fons en un sentit més radical. El fons psicològic és com a màxim la qualificació d'un fons més radical. Doncs bé, el meu fons radical és el caràcter absolut de la meva realitat. I la veu que sorgeix d'aquest fons és veu en primer lloc perquè l'absolut relatiu és meu, soc jo mateix, i no un altre. D'aquí és d'on emergeix precisament la veu de la consciència.

Aquesta veu em dicta alguna cosa. Què és aquest dictar, i què dicta? La veu de la consciència pot ser clara, fosca, fins i tot variable, perquè aquesta veu dirà probablement a un europeu coses molt diferents de les que potser pot dir a un xinès o un japonès (no ho sé). I en tots aquests dictats el que la veu de la consciència dicta com a quelcom que emergeix del fons de la meva pròpia realitat, és justament una forma de realitat que he d'adoptar. En això consisteix formalment el dictat de la veu de la consciència."

Xavier Zubiri a El hombre y Dios (1984, Alianza Editorial, pp. 100 a 102)