Expiació

Tàpies 1963

Sembla ser que expiar és pagar, reparar un crim o falta. O bé esborrar la culpabilitat mitjançant alguna acció simbòlica o ritual. Totes dues nocions em van bé, es complementen. I ambdues deuen ser aplicables a nivell individual i a nivell col·lectiu. Ara només em vull referir a aquest segon.

El Dietari del poeta noucentista català Josep Maria López-Picó (1886-1959), que abasta el període 1929-1959, planteja amb intensitat una qüestió delicada:  Catalunya havia d'expiar els esdeveniments dels anys trenta del segle XX? I en aquesta línia ens podem preguntar: Ho ha fet, ho ha sabut fer? O bé encara en portem la càrrega a sobre? Marquen aquests fets el nostre present? La resposta fàcil és dir que no, que han passat massa anys i massa coses, que el que va passar llavors ja només és història, passat. Però no aconsegueixo estar-ne segur. I em fa por que arrosseguem aquest pes sense ni saber-ho, sense tenir-ne consciència. Em sembla que seria important tornar a parlar del que va passar en aquest període. Encara que sembli que no pot tornar a passar. El passat hi és, pesa, ho vulguem o no. És una qüestió que m'ha vingut sovint al cap en llegir coses sobre la República i la Guerra Civil.

No som l'únic país que no ha aconseguit expiar el seu passat, evidentment. Ha expiat Espanya la colonització americana? No ho crec. Han expiat els Estats Units la matança dels indis, la matança dels bisons, l'esclavatge dels negres? Tampoc ho crec. Ha expiat França el terror de la Revolució de 1789 i l'imperialisme napoleònic? No m'ho sembla pas. Han expiat els britànics la creació del seu imperi i el tràfec d'esclaus (compartit amb altres)? Ha expiat Rússia el terror de la Revolució de 1917, les purgues de l'estalinisme, el gulag? No ho crec. Ha expiat Alemanya el nazisme i l'holocaust? No n'estic prou segur. Ha expiat Turquia el genocidi armeni? Encara no se'n pot ni parlar. Ha expiat Itàlia el feixisme i la invasió d'Abissinia? Ha expiat la Xina la Revolució cultural? S'han expiat els crims als Balcans, a Rwanda, a Cambodja? Com costa que les societats assumeixin conscientment les seves faltes! Perquè no es tracta de canviar la història, sinó d'assumir allò que es va fer malament en un determinat procés històric, allò que anava més enllà de la justesa d'uns ideals, allò que era excés per motius de venjança, de sadisme, de crueltat gratuïta. Que de vegades costa establir la línia divisòria? Certament. Però aquí està la gràcia, saber assumir allò que era innecessari i injustificable. Per això se n'ha de parlar.

I els catalans no n'hem parlat, o no n'hem parlat prou. Primer, perquè en temps del franquisme no era possible. Després, perquè l'antifranquisme va reproduir o incorporar vells esquemes i tòpics que també ho impedien; la retòrica revolucionària de finals dels seixanta n'és un exemple. Més tard, perquè la transició a la democràcia feia aconsellable no reobrir velles ferides. I ara no sabem gaire com ho hauríem de fer, i els fets cada vegada queden més lluny i més incapaços som de revisar-los. I anem tancant en fals la ferida. I anem mirant de construir el país sobre uns fonaments no prou sòlids.