Tècniques de manipulació

 

Hodgkin 2015

La gent hàbil i astuta, la gent que la sap llarga, quan vol obtenir quelcom d'algú més aviat ingenu i bona fe sense respectar la llibertat d'aquest, fa servir dos camins aparentment oposats però que porten al mateix resultat.

Un és lloar la víctima, ensabonar-la, de manera que quan està estovada per aquesta lloança la petició feta després no podrà ser rebutjada. Normalment la víctima no veu que ha estat objecte d'un engany, d'una manipulació, fins un temps després; en el moment inicial el pes de les lloances rebudes l'enlluerna (en dic tècnica VC o JV).

L'altre camí és denigrar la víctima, criticar-la, fer-la sentir feble, i llavors presentar la petició, que serà acceptada fins i tot com un mal menor davant de la magnitud de la crítica rebuda. Aquí és més fàcil veure de seguida que s'ha estat víctima d'un engany, però l'acorralament a que porta la denigració no sembla deixar cap altra sortida que acceptar la petició feta (en dic tècnica AS).

Són doncs dos camins ben diferents, oposats, per arribar a un mateix resultat: obligar la víctima a fer el favor sense respectar la seva llibertat de decisió. I funcionen. Però en ambdós casos aquests processos de manipulació acaben generant una estela de ressentiment en la víctima, un ressentiment difícil de superar; són actes malèvols i hipòcrites que queden profundament enregistrats a la memòria i que costa perdonar.

És curiós que la primera tècnica, la de la lloança per demanar favors, és utilitzada a nivell religiós: "Oh, Senyor, tu que ets tan fantàstic... concedeix-me aquest favor". Com que es tracta de la divinitat, i com que demanem coses extraordinàries (ser perdonats, ser salvats, etc.) les lloances han de ser d'altíssim nivell. Al Glòria de la tradició catòlica es diu: "Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria, Senyor Déu, Rei celestial, Déu Pare omnipotent."

Aquesta estructura del lloar-demanar es troba en les dues pregàries catòliques més conegudes: el Parenostre i l'Ave Maria. En ambdues, a la primera part fem lloances, per després demanar. Així, al Parenostre es diu: "Pare nostre celestial, sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat" per llavors passar a demanar: "el nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor en el dia d'avui, perdoneu les nostres culpes, no permeteu que caiguem en temptació, allibereu-nos de qualsevol mal". I a l'Ave Maria: "Plena de gràcia, el Senyor és amb Vos, beneïda sou entre totes les dones" per passar a demanar: "pregueu per nosaltres pecadors ara i en la hora de la nostra mort." És d'una curiosa ingenuïtat fer com si Déu o Maria poguessin ser ensabonats...