dimecres, 2 de febrer del 2022

Dos senglars

 



En homenatge a Hermann Hesse

Eren joves. Eren parella. Poc després de pondre's el sol d'aquell diumenge, els gossos els van ensumar. Els caçadors van disparar i els varen ferir. Ells van fugir. Era tard, i els caçadors no els van perseguir.

Les ferides els afeblien. Van haver de seguir un sender d'humans, net de vegetació. Primer els rastres de sang estaven separats entre ells, més tard es van convertir en un rastre continu sobre el camí, Les seves dues sangs s'hi barrejaven.


Van arribar al barranc de la Volta de la Rabosa. Ja molt afeblits, no en van poder sortir. Es van ajeure al llit del torrent, a prop l'un de l'altre, amb els musells tocant-se. Va arribar la nit. En algun moment, van compartir el darrer alè.

Veuen la pel·lícula de la seva vida, els senglars, en morir? Quina mena de memòria tenen? No ho sabem. Els reconforta la presència d'un company en aquest darrer moment? És més intens el confort si es tracta de la parella?

L'endemà al matí els voltors van baixar i van fer la seva feina. Allà quedaren les pells i els ossos. El cap d'un dels dos senglars, amb la boca oberta, mirava al cel.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada