Nicolau d'Olwer sobre Pompeu Fabra

 

Sunyer 1943

Ara que es reprèn el dolorós, gairebé desesperant, debat sobre el present i futur del català, pot ser bo recordar uns intercanvis epistolars de fa gairebé 80 anys.

El març de 1942, Pompeu Fabra, exiliat a Prades, fa 74 anys. Lluís Nicolau d'Olwer, exiliat a Vichy, li escriu una carta de felicitació:

"Mestre i estimat amic,

Voldria poder ésser ara al vostre costat, amb els amics que celebren amb vós el vostre aniversari. Què dic! Voldria que el celebréssim tots a Barcelona -o millor, a Badalona, davant la mar, amb peix fresc de palangre i bon tabac de pipa. Tanmateix, "dum renascatur libertas", commemorem el vostre aniversari allà on sigui i com sigui.

Festegem en vós l'home auster, l'amic cordial, el treballador incansable, el ciutadà exemplar. Per qualsevol d'aquests títols tot ho mereixeu. Però també en vós i per vós, amic Fabra, els catalans festegem allò que de més noble ens uneix a tots: l'amor de la nostra llengua. Ara que en molts de nosaltres és amor platònic i llunyà mentre que vós li heu consagrat l'esforç sencer de la vostra vida.

Serà tasca de les futures generacions catalanes, ho serà dels historiadors d'aquest mogut període de la nostra renaixença que són les quatre primeres dècades del segle XXè, d'escatir circumstàncies, de valorar actituds, de jutjar persones. Nosaltres som massa a prop dels fets, i hi hem intervingut d'una manera directa, per a dir-ne paraules que fossin justes -i àdhuc essent-ho- que ho semblessin. "A posterii l'ardua sentenza...". Ço que tothom reconeixerà, però, com un fet evident és que en aquests anys el català, sense perdre -sinó accentuant- el seu caràcter de llengua de poesia, herència del segle XIX, ha esdevingut, com per miracle, llengua de cultura, vehicle d'ensenyament, instrument de govern. La tasca, ràpida i eficaç, de redreçament, de disciplina, de depuració de la nostra llengua és filla del vostre geni, del vostre esforç i del vostre amor. Per això tot Catalunya, amb afecte i amb respecte, us saluda Mestre.

Si els catalans dels darrers decennis hem comès equivocacions i errades, d'encerts i de desencerts és teixida la vida dels homes i dels pobles -molt ens haurà d'ésser perdonat gràcies a vós, Mestre Fabra, i a l'entusiasme unànime amb què hem recolzat la vostra obra. Moltes coses han caigut a Catalunya. Ningú no sap ni les que tornaran a alçar-se ni les que estan enrunades per sempre. El monument que vós heu bastit, però, sobreviurà a totes les tempestats, tant com visqui la nostra llengua. Envejable sort!

"Els anys es celebren, però no es compten", diuen. Vós, amic Fabra, sí que els compteu, i em penso que teniu àdhuc la coqueteria d'afegir-vos-en alguns. Voleu, però, que siguin setanta-quatre? Tan se val! Més que tota altra cosa, també el temps és relativitat. Segur que a nedar i a trescar per les muntanyes deixarieu molts joves enrere. Si això és ésser vell, "in jocunda senectude" els déus us conservin!

Esperant que un dia tornarem a treballar plegats, com en els millors temps de l'Institut d'Estudis Catalans, soc sempre vostre devt amic, que us abraça,

Lluís Nicolau d'Olwer"

El març de 1943, Pompeu Fabra fa 75 anys, i a la festa que li ofereixen es llegeixen diversos textos, entre els quals la carta de Nicolau d'Olwer de l'any anterior. Ferran Cuito, exiliat a Perpinyà, participa a aquesta festa i el 27 de març de 1943 li escriu al seu amic Lluís Nicolau:

"De la manca de to de la nostra gent responsable en va ésser una mostra l'aniversari del Mestre Fabra. El dia que feia 75 anys ens vàrem reunir uns quants amics a Prades. Hi havien En Casals, Alavedra, Ametlla, Gual, Boronat, etc. i a presència de l'homenatjat vàrem llegir les principals cartes d'aquest any i del passat. No tan sols l'ortografia i la sintaxi quedaven malparades, sinó que el contingut era pobre, sobretot tractant-se sovint de persones que aspiraven a un gran relleu o s'estimaven com a escriptors professionals. Entre les excepcions hi havia el vostre escrit, que va fer una gran impressió entre els qui, com jo, no el coneixien. No havia sentit encara paraules tan justes, tan fortes ni tan sentides sobre la nostra condició de catalans en l'exili, i no puc perdonar-vos de no haver-me-les fet conèixer abans. El Mestre Fabra les tenia copiades a mà i jo n'he fet unes còpies a màquina. Heu definit tan bé les inquietuds i aspiracions de tots plegats, amb una tal distinció, que torneu a ésser l'home que ha tingut més sufragis a tot Espanya." (Lluís Nicolau d'Olwer/Ferran Cuito i Canals Epistolari de l'exili francès (1941-1946), Edició a cura d'Eulàlia Duran i de Mireia Campabadal, pròleg d'Amadeu Cuito, Textos i Estudis de Cultura Catalana 92, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2003; un epistolari interessant per apropar-se al que fou la quotidianitat d'aquest exili a França en plena Segona Guerra Mundial).

El 16 d'abril de 1943 Nicolau respon des de Vichy a la carta de Cuito:

"Va passar-me per alt aquest any l'aniversari d'En Fabra. Em sap greu, sobretot havent-vos reunit uns quants amics amb ell; m'hauria plagut trobar-me, encara que de lluny estant, amb tots vosaltres. Us agraeixo els mots que us ha suggerit la meva lletra de l'any passat. En tinc una vaga idea, perquè no sé per quin atzar no en conservo el calc, però estic segur que volia dir-hi que de tot el que s'ha fet en els darrers anys a Catalunya, l'únic que té valor de perennitat és l'obra del Mestre Fabra -i això ben sincerament ho crec."

Clarividència d'en Nicolau d'Olwer... I motius de reflexió per als nostres temps. En la qüestió del català no hi cap el pessimisme ni el desànim. Només hi ha espai per a la fidelitat, per a la serenitat i per fer les coses ben fetes.