Història i mite

 

Hopper 1963

Actualment tenim força clar que els mites no són fets històrics, tot i tenir una funció històrica específica. Però fins no fa gaire en la tradició cristiana sovint es considerava que els mites eren fets històrics, coses que havien passat d'aquella manera, esdeveniments reals (que hauríem pogut filmar amb el mòbil si haguéssim estat allà...).

Aquesta transició en la consideració del mite no ha estat fàcil, i per això recollim aquest significatiu text del bisbe John A. T. Robinson, autor del famós llibre "Honest to God", ja que reflecteix bé aquesta evolució delicada, tremolosa, i feta amb peus de plom experimentada en la tradició cristiana pel que fa a la historicitat del mite.

"Estretament relacionat amb l'aspecte supranaturalista d'aquesta cosmovisió, es troba el seu caràcter mitològic. Ja que la connexió entre el "supermón dels objectes divins" i aquesta terra es va concebre en forma d'actes escrites en el llenguatge de la mitologia.

És evident que la paraula "mite" és encara font de malentesos per a un gran nombre de persones, i significa simplement el que és fals. Si hagués sabut en quins cercles havia de penetrar el meu llibre hauria posat més cura en evitar les crítiques sobre aquest punt. Ja que dir de quelcom que és un "mite" no vol dir de cap manera prejutjar si és veritable o fals. Mite, en si, significa merament un relat, una representació gràfica en paraules. En el context en el que ens movem, és una manera d'expressar i fer vívida la relació existent entre "aquest món" i "aquell món", concebuts segons el caràcter del natural i el sobrenatural. Així, hi ha mites del començament i del final, que il·lustren com va fer Déu el món i com complirem nosaltres finalment el seu designi sobre el mateix. Però hi ha també mites que indiquen i descriuen l'acció de Déu en la història. Dir que "Déu es trobava en aquell esdeveniment" ho expressaven els escriptors bíblics dient que "el Senyor va enviar el seu àngel" i "se'ls aparegué una multitud de l'exèrcit celestial". Dir que "Déu es trobava d'una manera única en tal o qual esdeveniment" es va convertir en el llenguatge de la mitologia en "Déu va enviar el seu Fill unigènit". I per a expressar la contínua comunicació entre el cel i la terra hi havia pujades i baixades de tota mena, teofanies i portents, Miquel i els seus àngels en guerra amb el Diable i els seus àngels, etc. Darrera de la història i per a donar-li una significació espiritual hi havia aquest altre món dels "esdeveniments" mitològics, que proporcionaven, per dir-ho així, una quarta dimensió i li donaven el seu sentit "en profunditat".

El mite és quelcom de fonda i permanent significació en el pensament humà; la majoria de nosaltres sempre pensarà i farà teologia en imatges. La crisi de la nostra època es troba senzillament vinculada a la necessitat de discernir en el mite el que realment és, per tal de poder-lo valorar correctament i utilitzar-lo sense insinceritat i sense inhibicions. Hem vist com fa cent anys l'Església es va veure forçada a fer tal cosa respecte als mites del principi del món. Encara no ho ha fet adientment (i, certament, no ho ha comunicat adientment) respecte als mites del final - de manera que anomenar mite a la Segona Vinguda o al Judici Final representa per a  determinada gent que hom "no hi creu". Però avui, gràcies en gran part a l'assaig de Bultmann "Nou Testament i Mitologia", que, com deia Bonhoeffer, "va treure el gat del sac", la qüestió candent és la relació entre el mite i la història bíblica.

Vaig a plantejar la qüestió de la següent manera: en moltes de les formes populars de presentar el cristianisme s'adopta el mètode de dir que encara que a l'hinduisme i altres religions hi ha nombroses al·lusions a encarnacions i naixements virginals, la diferència respecte al cristianisme consisteix en que l'encarnació i el naixement virginal de Jesús van passar realment: són històrics. Hi ha aquí certament una diferència molt real entre el cristianisme i les altres creences, i fins ara era una forma força adient de descriure-ho. Però avui ens veiem forçats a destriar el mite i la història amb molta més cura que dir senzillament que el "nostre" mite és històric. Certament el que es recull al Nou Testament pretén ser història en una forma que mai van pretendre les escriptures hindús. Però dir que "l'Encarnació" o "el Naixement Virginal" són esdeveniments històrics, equival a donar per admès el punt en discussió. Que l'home Jesús va néixer és una afirmació de la història. Que "Déu va enviar el seu Fill unigènit" (que és el que es vol dir en anomenar el naixement de Betlem "l'Encarnació") és una afirmació mitològica - no en el sentit que no sigui certa, sinó en el sentit que representa (en el llenguatge gràfic de la cosmovisió supranaturalista) la significació teològica de la història. Els relats dels Evangelis sobre la infantesa han estat introduïts evidentment pels evangelistes per a indicar des del principi la significació divina de la vida que va a seguir. Ho fan en el llenguatge acceptat al seu temps, en termes de visites celestials, senyals i portents. El que el naixement virginal pertanyi en tot o en part a aquest entramat mitològic, és a dir, si senzillament pretén indicar el sentit d'aquest esdeveniment o si ens descriu també la forma en la que va tenir lloc un fet biològic real, és quelcom que només es pot decidir a la llum de l'evidència històrica; i naturalment les persones diferiran pel que fa al pes que concedeixen a aquesta evidència segons els pressupòsits amb els que la encarin. Què és història i què és mite acostuma a ser una distinció que cal sospesar amb delicadesa i que es fonamentarà en la nostra avaluació del conjunt dels documents.

Hi ha, certament, ingents qüestions implicades en el que acabem de dir, per exemple, fins a quin punt els relats de la Resurrecció i l'Ascensió s'han de considerar història, i fins a quin punt mite. (...) L'única cosa que pretenc proposar és l'admissió desapassionada de la validesa del mite en el seu propi context i del fet que els cristians poden dissentir a l'hora de fixar el seu lloc en els relats i no obstant continuar creient igualment en la Resurrecció. L'important és que el que és història no és més veritable perquè sigui història, ni el que és mite és menys veritable perquè sigui mite. La diferència entre ambdues coses és la que hi ha entre l'esdeveniment i la interpretació, i ambdues són igualment necessàries per a l'Evangeli. Però és essencial veure el mite tal com és i no dir senzillament que els mites cristians són veritables perquè "van succeir".

El que jo pretenc, ho torno a dir, no és desterrar els mites, sinó precisament que aprenguem a fer-los servir. Però en una època secular no ho podrem fer, a menys que estiguem disposats a "jugar net" - i no intentar presentar els mites com història. Ja que l'humà científic modern no pot acceptar de cam manera la cosmovisió mitològica com a descripció de la realitat, com a expressió de la manera en que varen esdevenir realment les coses, o del que s'esdevé a l'univers. Li sembla una fantasmagoria, un món totalment irreal que no té res a veure amb la història. Per això, si es presenten els relats de Nadal senzillament com a història, els rebutja com a "mites" en el sentit popular: de fet li resulta impossible diferenciar-los dels relats similars d'altres religions. En no diferenciar ni valorar positivament el mitològic en el que és, no fem causa que relegui les narracions bíbliques a un món de contes de fades que no guarda cap relació amb la nostra història. En edats anteriors no era necessari distingir: avui en dia estic convençut que és quelcom vital. Vital no simplement per conveniència d'evangelització; crec que es veurà que ho és també per a la renovació de l'Església."

John A. T. Robinson a la seva contribució al volum "El debat entorn a "Sincer envers Déu"", editat per David L. Edwards el desembre de 1963 (publicat en castellà per Kairós el 1968).