Judici i emoció

 

Vallotton 1898

"De la mateixa manera que el propi del judici és discernir la veritat, el propi de l'emoció és discernir el valor. El valor és en el camp de l'emoció l'anàleg del veritable en el camp del judici."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 101

Text original:

"Comme le propre du jugement est de discerner la vérité, le propre de l’émotion est de discerner la valeur et la valeur est dans le domaine de l’émotion l’analogue du vrai dans le domaine du jugement."

Riba: Dolç afany

Munch 1930

"Fuges, quan per haver-te
donaríem, en una nit obscura,
l'estel que riu, armat, en un tombant,
i en una mar incerta,
un port daurat de vinyes al voltant,
i en un silenci d'odi, el cant
d'una noia pura.

Ens deixessis almenys,
oh bella altiva, un somni dolç de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! però ens estrenys
amb soledat, presoners de la fita
mirada teva, que l'habita
de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,
si daves - uns instants només - tos braços
al nostre coll, cenyint l'ardent engany
de creure encès ton rostre
per un amor com el que d'any en any
hem après - fet de dolç afany
i de tristos passos;

si te'l lliuràvem - tan
silenciosament atresorat! -
¿quina força immortal ens restaria,
deslligat de l'encant,
per ressorgir damunt la febre impia
i l'animal malenconia
i la soledat?"

Carles Riba, Estances. Llibre segon, n. 13 (1922)

Tots els mals

 

Odilon Redon 1897

A missa, després de dir plegats el Parenostre, el celebrant hi afegia una doxologia (lloança a Déu) que començava així: "Deslliureu-nos, Senyor, de tots els mals passats, presents i venidors" (malauradament, s'ha fet costum de suprimir aquests tres darrers mots de l'ordinari de la missa; potser s'ha considerat que l'expressió "tots els mals" ja els inclou, però la seva concreció afegeix un recordatori important).

Quan de contingut en poques paraules! En primer lloc, reconèixer la incapacitat dels humans per defugir el mal sense una mena d'ajuda externa, sense el suport de quelcom que ens depassa i no està sota el nostre control; un exercici d'humilitat, de no creure'ns capaços del que no sabem fer.

En segon lloc, reconèixer que els mals que s'esdevingueren en moments anteriors segueixen operant en nosaltres, que no queden enrere amb el pas del temps, com seria desitjable; segueixen vius en la memòria i la consciència, segueixen pesant-nos, fent-nos mal i i demanem ajuda per superar-los.

En tercer lloc, posar el focus en els mals d'avui, aquells que són inevitablement operants en les nostres vides, tant els que rebem de fora com els que provoquem nosaltres. No vivim un temps idíl·lic, els mals es trenen sempre en la nostra actualitat, no ens deixen assolir la desitjada pau.

En quart lloc, recordar-nos que també en el futur els mals hi seran, que n'apareixeran de nous que ara no podem preveure, que sempre hi haurà una cosa o altra que fallarà, que assolir un món perfecte està més enllà de les nostres capacitats i que hem d'assumir que aquests mals futurs existiran per molt que ens esforcem a evitar-ho, cosa que no vol dir que ens puguem estalviar aquest esforç.

La pregària continuava demanant "Feu que hi hagi pau als nostres dies". Un altre objectiu inassolible pel nostre propi esforç i pel qual cal invocar el suport de la divinitat (o sigui, la referència al símbol diví ens permetrà assolir fites inabastables sense ella).

Desesper

 

Chagall 1948

"L'estat de tota la nostra vida és la nostra pròpia alienació pel que respecta als altres i a nosaltres mateixos, degut a estar alienats del Fons del nostre ésser, degut a estar alienats de l'origen i de la finalitat de la nostra vida. No sabem d'on hem vingut, ni sabem vers on estem anant. Estem separats del misteri, de la grandesa i de la profunditat de la nostra existència. Sentim les veus que ens arriben d'aquesta profunditat, però les nostres oïdes resten closes. Sentim que quelcom radical, total i incondicional, ens és demanat; però ens hi rebel·lem, intentem defugir el seu constrenyiment, i no volem acceptar les seves promeses.

Tanmateix no podem escapar-nos. Si aquest quelcom constitueix el fons del nostre ésser, hi estem lligats per tota l'eternitat, exactament igual com estem lligats a nosaltres mateixos i a tota altra vida. Sempre quedem subjectes a la puixança d'allò de que estem alienats. Aquest fet ens mena a l'última profunditat del pecat: separats i emperò lligats, alienats i emperò participants, destruïts i emperò preservats: aquest estat s'anomena desesper. El desesper significa que no hi ha escapatòria. El desesper és "la malaltia fins a la mort". Però el que és terrible en la malaltia del desesper, és que no podem alliberar-nos-en, ni tan sols pel suïcidi, públic o secret. Car tots sabem que estem lligats eternament i inevitablement al Fons del nostre ésser. L'abisme de separació no sempre és visible. Però ha esdevingut més visible a la nostra generació que a les generacions precedents degut al nostre sentiment general d'absurditat, de buidor, de dubte i de cinisme - expressions totes elles del desesper, i de la nostra separació de les rels i del sentit de la nostra vida. El pecat en la seva significació més profunda, el pecat del desesper, és abundós entre nosaltres."

Paul Tillich (1886-1965) a The Shaking of the Foundations (1948)

(llibre traduït al català el 1967 com a Els fonaments trontollen. Fragment citat per John A.T. Robinson a Honest to God)

Costa i Llobera: Cala gentil

Sunyer 1908

"Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
          remor suau...
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
          tot hi somriu...
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
          ni el fred hivern...
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
          que en pau es dol...
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
          repòs més grat...
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
          tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
          serenitat...
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!"

Miquel Costa i Llobera (1904)

Art natural 3

 

Religions i pau

 

Morris Louis 1959

Aquest text, publicat al Qüestions de Vida Cristiana n. 178, setembre de 1995, pp. 112-115, continua essent significatiu i inspirador:

Nosaltres, participants en la reunió "La contribució de les religions a la cultura de la pau", organitzada per la UNESCO i el Centre UNESCO de Catalunya, que ha tingut lloc a Barcelona del 12 al 18 de desembre de 1994, profundament preocupats per l'increment dels conflictes armats i la violència, la pobresa, la injustícia social i les estructures d'opressió que hi ha actualment en el món, i reconeixent que la religió és important en la vida humana, declarem:

EL NOSTRE MÓN

1. Vivim en un món en el qual ja no és possible l'isolament. Vivim en una època caracteritzada per la mobilitat dels pobles i per un creuament de cultures sense precedents. Som interdependents i compartim responsabilitats indefugibles respecte del benestar del món sencer.

2. Ens trobem davant d'una crisi que ens podria portar al suïcidi de l'espècie humana o a un nou desvetllament i a una nova esperança.

Creiem que la pau és possible. Sabem que la religió no és l'únic remei per a totes les malalties de la humanitat, però que ha de jugar un rol indispensable en aquest moment tan crític.

3. Som conscients de la diversitat cultural i religiosa del nostre món. Cada cultura representa un univers en ella mateixa, tot i que no és un univers tancat. Les cultures donen el seu llenguatge a les religions, i les religions ofereixen un últim sentit a cada cultura. Si no reconeixem el pluralisme i si no respectem la diversitat no hi pot haver pau. Som partidaris de l'harmonia que és el nervi de la pau.

4. Entenem que la cultura és una manera de mirar el món i de viure-hi. També significa el cultiu dels valors i les formes de vida que expressen la percepció del món pròpia de cada cultura. Per aquesta raó, ni el sentit de la pau ni el sentit de la religió pot reduir-se a un concepte simple i rígid de la mateixa manera que el conjunt de les experiències humanes no es pot expressar a través d'un sol llenguatge.

5. La religió és per a algunes cultures una manera de viure que impregna totes les activitats humanes, per a altres cultures representa les més altes aspiracions de l'existència humana, i per a altres, encara, les religions són institucions que s'entenen com a portadores d'un missatge de salvació.

6. Les religions han contribuït a la pau del món però també han portat odis, divisions i guerres. Les persones religioses massa sovint han traït els nobles ideals que elles mateixes han predicat. Ens sentim obligats a fer una crida al penediment i al perdó mutu, tant a nivell personal com col·lectiu, respecte a les persones humanes, i al conjunt de la humanitat, així com a la Terra i a tots els éssers vivents.

PAU

7. La pau implica que l'amor, la compassió, la dignitat humana i la justícia siguin plenament preservats.

8. La pau suposa que entenem que tots som interdependents i que estem relacionats els uns amb els altres. Som responsables del bé comú, incloent el benestar de les futures generacions, tant a nivell individual com col·lectiu.

9. La pau demana que respectem la Terra i totes les formes de vida, especialment la vida humana. La nostra consciència ètica ens demana que fixem límits a la tecnologia. Hem de dirigir els nostres esforços cap a l'eliminació del consumisme i la millora de la qualitat de vida.

10. La pau és un camí, un procés que no acaba mai.

COMPROMISOS

11. Ens comprometem a trobar la pau en nosaltres mateixos; ens esforcem a aconseguir la pau interior mitjançant la reflexió personal i el creixement espiritual i a cultivar una espiritualitat que es concreti en l'acció.

12. Ens comprometem a protegir i enfortir la llar i la família com a bressols de la pau.

A les nostres llars i famílies, comunitats, nacions i al món sencer:

13. Ens comprometem a resoldre o depassar els conflictes sense usar la violència i a prevenir-los mitjançant l'educació i la recerca de la justícia.

14. Ens comprometem a treballar per a reduir les escandaloses diferències econòmiques entre els grups humans així com les altres formes de violència i amenaces a la pau, com són el malbaratament dels recursos, l'extrema pobresa, el racisme, el terrorisme en totes les seves formes, la indiferència, la corrupció i la criminalitat.

15. Ens comprometem a superar qualsevol forma de discriminació, colonialisme, explotació i dominació, i a promoure institucions fonamentades sobre la base de la responsabilitat compartida i de la participació. S'han de respectar els drets humans inclosos la llibertat religiosa i els drets de les minories.

16. Ens comprometem a assegurar una educació veritablement humana per a tothom. Remarquem especialment l'educació per a la pau, la llibertat, i els drets humans, i una educació religiosa que promogui l'obertura i la tolerància.

17. Ens comprometem a donar vida a una societat civil que respecti la justícia i el medi ambient. Aquest procés ha de començar localment i ha de continuar a escala nacional i transnacional.

18. Ens comprometem a treballar per un món sense armes i a eliminar les indústries de la guerra.

RESPONSABILITAT RELIGIOSA

19. Les nostres comunitats de fe tenen la responsabilitat d'encoratjar les conductes caracteritzades per la saviesa, la compassió, l'art de compartir, la caritat, la solidaritat, i l'amor; inspirant a cadascú i a tothom per tal que escollim el camí de la llibertat i de la responsabilitat. Les religions han de ser una font d'energia creadora.

20. Cal que ens mentalitzem que les nostres religions no s'han d'identificar amb cap poder polític, econòmic i social, a fi de tenir llibertat per a treballar a favor de la justícia i la pau. No hem d'oblidar que els règims polítics confessionals poden esdevenir molt perjudicials tant per als valors religiosos com per a les societats. Cal distingir entre el fanatisme i el fervor religiós.

21. Hem d'afavorir la pau oposant-nos a les tendències dels individus i de les comunitats que creuen, o que fins i tot ensenyen, que són intrínsecament superiors als altres. Hem de distingir i animar als constructors de la pau no violents. Rebutgem els assassinats comesos en nom de la religió.

22. Hem de promoure el diàleg i l'harmonia entre les religions i a l'interior de cada religió, reconeixent i respectant la recerca de la veritat i de la saviesa que té lloc fora de la nostra religió. Hem d'estar disposats a dialogar amb tothom i establir una sincera col·laboració amistosa amb qualsevol persona que comparteixi amb nosaltres el pelegrinatge per la vida.

CRIDA

23. Arrelats a la nostra fe, volem construir una cultura de la pau basada en la no- violència, la tolerància, el diàleg, l'enteniment mutu i la justícia. Fem una crida a les entitats de la nostra societat civil, al sistema de les Nacions Unides, als governs, a les organitzacions governamentals i no governamentals, a les empreses i als mitjans de comunicació a enfortir els seus compromisos en favor de la pau i a escoltar els crits de les víctimes i dels desposseïts. Fem una crida a les diverses religions i tradicions culturals a aplegar esforços i a col·laborar amb nosaltres a fi d'estendre el missatge de la pau.

Joc de daus

Bernat Martorell 1452

"Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, 

de què la part pitjor me’n romandrà, 

e de vós sap lo qui sens vós està. 

A joc de daus vos acompararé."

Ausiàs March (1397-1459)

Daodejing 16

Turner 1835

"Buida la teva ment de desigs i ambicions
per tal de preservar la pau profunda.
De l'aparença bulliciosa de les coses
contempla'n el retorn a la quietud.
Tots els éssers creixen amb agitació,
però després tornen a la seva arrel.
Tornar a la seva arrel és trobar el repòs.
Reposar és tornar al seu ordre natural.
Tornar al seu ordre natural és conèixer l'eternitat.
Conèixer l'eternitat és ser il·luminat.

Qui no coneix l'eternitat
camina cegament cap a la desgràcia.
Qui coneix l'eternitat
acull tothom.
Qui acull tothom és imparcial.
Qui és imparcial és part de la natura.
Qui és part de la natura és com el Dao.
Qui és com el Dao arriba al que és ferm.
Quan el jo desapareix, no hi pot haver perill."


Daodejing 16

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Tres paraules

 

Jasper Johns 1961

Si hagués de reduir a tres paraules els conceptes clau per a portar a terme una vida plenament humana, aquestes serien: metanoia, compromís i Getsemaní.

"Metanoia": canvi, transformació, passar a un altre estadi, esdevenir quelcom de nou, de diferent, convertir-se en algú més proper al que hom considera que ha de ser un veritable ésser humà, anar més enllà de la pròpia espontaneïtat, deixar els propis interessos en segon pla, relegar el propi jo a una posició subordinada.

"Compromís": ésser actiu en les causes que miren de millorar la societat, mirar de canviar el món en una bona direcció, entrar en relacions de solidaritat amb altres éssers humans, treballar per la justícia, la pau, la llibertat, l'autenticitat, mirar de construir un món més bonic, més bo, més acollidor, més càlid i unes relacions amb els altres més fiables, més duradores, més generoses, més consistents, riques i profundes.

"Getsemaní": ser capaç de mantenir aquest compromís, derivat de la metanoia, davant de qualsevol dificultat, fins i tot davant dels reptes més durs, fins al punt de poder oferir la pròpia vida per mantenir la coherència amb els propòsits establerts, amb els compromisos adquirits. Reptes que en algun moment ens faran pensar en la possibilitat de deixar-ho córrer, d'abandonar, de no pagar el preu que se'ns demana, de preservar el propi jo, els propis interessos. Davant del moment de dubte, voldrem retrocedir. Si ho fem, tornarem a la vida de sempre, però inevitablement carregats amb un farcell de decepció. Si no ho fem, si acceptem tirar endavant pel camí triat, si ens mantenim ferms en el compromís, tot i l'esforç i el sofriment ens sentirem reconfortats, no sabrem perquè ni per qui, com si una força més gran que nosaltres ens acompanyes en aquesta decisió, en aquest camí, ni que sigui un camí que porti al fracàs personal, a sacrificar-se un mateix per la causa triada.

Amb els noms que sigui, aquests tres reptes s'ofereixen a cada generació, i aquesta hi respon més o menys. Com parlar d'això amb els joves d'avui és una tasca difícil però que no podem defugir. Cal trobar el llenguatge, i cal estar preparats pel refús i la incomprensió. Però seria una traïció nostra a les noves generacions no parlar d'aquestes qüestions, universals i atemporals, que es presenten a la consciència de cada època i de cada persona, encara que aquesta no ho desitgi, encara que no ho vulgui saber. Eludir aquests reptes és impossible. Podem amagar el cap sota l'ala, però això sempre acaba essent inútil i ridícul. Val més afrontar-los, i si hom no es veu amb cor d'assumir-los, aprendre a viure amb el pes de no haver-ho fet. Un pes que ha de ser molt conscient, perquè si no ho és pot generar comportaments reactius molt estúpids o molt bèsties; mirar de soterrar aquesta càrrega destrueix la pròpia estabilitat i genera sofriment en un mateix i en l'entorn.

Inescrutable

 

Jawlensky 1934

"Mantenir-se inescrutable és precisament l'essència de la saviesa inescrutable de Déu."

Joseph Roth a L'Anticirst (1934)

Gest repetit

 

És clàssica la confrontació entre aquesta Mare de Déu de Melun, de 1455, pintada per Jean Fouquet o el seu taller, i la pintura que Fouquet va fer d'Agnès Sorel, amant del rei Carles VII...

Excessos i defectes

 

"Si la natura és obra del creador,

per què va permetre en ella excessos i defectes?

Si resultava formosa, per què doncs destruir-la?

Si hi ha rostres poc afavorits, de qui és la culpa?"

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 11 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

L'absent

 

Morris Louis 1960

"Perquè el símbol posseeix un "excedent semàntic", l'ésser humà pot tenir un accés mediat al més enllà de la facticitat i la positivitat dels fenòmens, és a dir, al suprasensible, a l'absolut, a l'invisible o, cosa que és el mateix, a "l'absent", que mai no podrà ser enterament present."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), p. 216 (text original de 2008).

Veritat i bé

Vallotton 1897

"Cal no oblidar que, com pensava Plató, no és l'esperit humà qui és l'àrbitre de la veritat i el bé, sinó que són la veritat i el bé els qui imposen la seva llei a l'esperit humà."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 88

Text original:

"Il ne faut pas oublier non plus que, comme le pensait Platon, ce n’est pas l’esprit humain qui est l’arbitre de la vérité et du bien, mais que c’est la vérité et le bien qui imposent leur loi à l’esprit humain."

Piteules

 

Punt de vista

"Aferrar-se a un punt de vista menyspreant els altres punts de vista i considerant-los inferiors, d'això els savis en diuen estar lligat."

Samyutta-nikaya 798 (de la tradició buddhista)

"Ni tan sols us heu d'aferrar a aquest punt de vista tan clar i pur [l'ensenyament buddhista], ja que si us aferreu a ell i en teniu cura com d'un tresor, no entendreu que l'ensenyament és com una balsa feta per travessar les aigües i no per aferrar-se a ella."

Majjhima-nikaya 38 (de la tradició buddhista)

Cultura i poder

 

Jawlensky 1934

"I pertot arreu, fins i tot on no es trobava escrita, es percebia la presència de la frase que iguala en niciesa la que afirma que la religió és opi: em refereixo a la frase "La cultura és poder."

I tampoc en aquesta frase els mots no tenen el seu significat originari, sinó un de manipulat. Es podria dir, segons vingués de gust, "El poder és cultura"; o bé, si es volia així: "La cultura és feblesa"; o bé, segons la voluntat de qui ho preferís així: "La cultura ens fa més forts, o bé més febles."

(...) Els que havien viscut en la impotència i la incultura durant tant de temps es pensaven que la cultura o tal cosa o tal altra que no havien posseït durant tant temps proporcionaven i mantenien el poder dels poderosos.

I això que aquesta frase ja era errònia pel fet que en realitat els poderosos no disposen pas de cultura, sinó que, ben al contrari, són incultes.

Així mateix, resulta pueril mirar de fer atractiva la cultura a les persones tot dient que els proporcionarà poder.

És semblant a la bestiesa de prometre llaminadures als infants quan es vol aconseguir que siguin obedients i treballadors. Si es fa així, se'ls desorienta i se'ls fa creure que l'obediència i la laboriositat no porten en si mateixes la recompensa, sinó que proporcionen una altra recompensa per la llengua i el paladar, dos òrgans que no tenen res a veure amb l'obediència i la laboriositat.

Així doncs, a conseqüència d'aquesta frase estúpida, la gent que havia estat impotent durant tant de temps, ben igual que els infants, es veia obligada a creure que la cultura comporta alguna recompensa diferent de la que constitueix ella mateixa: cultura, precisament."

Joseph Roth a L'Anticrist (1934)

Present

Fautrier 1957

“L'ésser humà no és ni el seu passat ni el seu avenir, sinó el seu present, o sigui, el passat reprès i viscut en funció de l'avenir projectat.”

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p.27 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Daodejing 15

 

"Els mestres antics eren tan subtils, penetrants i profunds
que no se'ls podia conèixer.
Com que no podien ser coneguts,
només podem mirar de descriure la seva aparença.

Eren vacil·lants, com qui creua un torrent a l'hivern;
cautelosos, com qui veu perills per totes bandes;
discrets, com un convidat;
evanescents, com el gel que es fon;
sense pretensions, com un tros de fusta que no ha estat treballat;
buits, com una vall;
opacs, com l'aigua tèrbola.

Qui pot aclarir l'aigua tèrbola?
Deixeu-la tranquil·la, i s'anirà aclarint.
Qui pot assolir el moviment?
Deixeu que la calma tingui lloc,
i l'acció apareixerà gradualment.

Qui segueix el Dao no anhela l'abundància.
En no estar curull, pot ser humil,
semblar desgastat i inacabat."

Daodejing 15

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Martí i Pol: Ben poca cosa tens

Hernández Pijuan 2000

"Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima."


Miquel Martí i Pol a Autobiografia (2004)

Sincer envers Déu

 

"Pel que sembla, i a desgrat que puguem sentir-nos rebecs a l'esforç que això implica, ara ens és demanat que fornim un motlle radicalment nou, o que procedim a una metamorfosi de la nostra fe i de les nostres pràctiques cristianes. Estic convençut que un remodelatge així deixarà indemne la veritat fonamental de l'Evangeli. Però això vol dir que hem d'aprestar-nos per tal que tot  entri en la fosa -àdhuc les nostres més preuades categories religioses i els nostres absoluts morals. I la primera cosa que hem d'estar disposats a deixar-hi anar és la imatge que ens forgem de Déu mateix." 

"Sense la constant disciplina del pensament teològic, sense la nostra recerca del que realment volem dir amb els símbols, sense l'eliminació dels mites morts, i sense una total sinceritat davant Déu, amb nosaltres mateixos i amb el món, l'Església pot caure ràpidament en l'obscurantisme, i la seva fe, el seu capteniment i el seu culte poden esdevenir cada vegada més formalistes i buits"

"Veuria molta més esperança per a l'Església si s'organitzava, no pas en defensa dels interessos de la religió contra les escomeses de l'Estat (per legítim i necessari que això pugui ésser), sinó per a equipar els cristians, gràcies a la qualitat i al poder de llur vida de comunitat, per tal que puguin entrar amb llur "disciplina secreta" en totes les empreses seculars, vivificants i arriscades de la nostra època, a fi d'encalçar-hi i descobrir-hi els designis de Déu." 

John A.T. Robinson a Honest to God

Honest to God és un llibre escrit l'any 1962 del bisbe anglicà anglès John A.T. Robinson (1919-1983). En català es va publicar el 1966, en una edició amb un paper de baixa qualitat, una traducció una mica especial (parla del "fundamentalisme") i precedit per una presentació impròpia i absurda dedicada a atacar el llibre (potser els editors es van voler curar en salut, però fer això és indigne). En el seu moment l'obra va tenir un gran impacte mundial (vendes de 350.000 exemplars en anglès, traduccions a l'alemany, francès, suec, holandès, danès, italià, japonès, castellà, català...), essent objecte de debat intens. Ara que es parla del rabí Greg Epstein de Harvard i el seu llibre Good without God (veure La Vanguardia del 08.09.2021) pot ser un bon moment per recordar l'impacte del bisbe Robinson amb el seu Honest to God...

Una de les coses bones de tenir setanta anys és que pots rellegir llibres com aquest, que vas llegir de jove, i veure què et semblen ara. Hi ha llibres que envelleixen malament, i ja no tenen gaire interès. Aquest no; Honest to God ha envellit bé. Em pregunto si el vaig entendre prou quan el vaig llegir de jove. Ara m'ha resultat una lectura estimulant, i l'he viscut com un text valent i consistent. No sé si les noves generacions tenen prou referents com per fruir-lo, però a mi m'ha agradat. La posició de Robinson em sembla honesta i treballada. M'hi sento a prop. Crec que explora un camí vàlid, que probablement ha estat desaprofitat en els àmbits cristians. Ell mira de pensar Déu més enllà de la tensió entre naturalisme i sobrenaturalisme (negació i afirmació de l'existència d'una entitat divina fora del cosmos, per dir-ho curt). I ho fa amb fecunditat i fidelitat al cristianisme.

A principis dels anys seixanta la referència al símbol i al mite en el marc de la reflexió religiosa ja hi era, però d'una manera menys rellevant del que hi pugui ser ara. I encara no havia arribat el moment àlgid del diàleg interreligiós que es va produir en els darrers anys del segle XX i els primers anys del segle XXI per després desaparèixer del mapa i caure en un sorprenent i malaurat oblit (potser derivat de la presa de consciència per part de sectors religiosos preeminents que aquest diàleg podia acabar anant en contra de les seves posicions ideològiques i institucionals). Potser la gent que podia sintonitzar amb la proposta de Robinson i amb el diàleg interreligiós simplement es va allunyar de la temàtica religiosa o va retornar a les seguretats de l'ortodòxia més o menys fonamentalista. Aquest lloc secundari de la qüestió simbòlica i el diàleg interreligiós es dóna lògicament també en altres teòlegs de l'època, com en el cas de Walter Kasper en la seva "Introducció a la fe", conjunt de conferències escrites bàsicament cap a 1970.

Robinson més aviat sembla apuntar cap a un cristianisme poc o gens "religiós", una posició respectable i que, amb una mica de debat, crec que no seria difícil fer compatible amb les posicions que tendeixen a subratllar la validesa actual de totes les grans tradicions religioses. El punt de coincidència que permetria retrobar-se a aquestes formulacions aparentment distants seria la convicció que el procés de revisió que Robinson aplica al cristianisme també es pot i s'ha d'aplicar a les altres religions. I que aquestes, un cop depassat per part de totes elles el "supranaturalisme", podrien conviure i dialogar tranquil·lament i fecundament, contribuint així de manera rellevant al futur en pau i respecte de la humanitat. Per això crec que Robinson continua essent vigent, que el seu coratge continua essent exemplar i que les seves propostes continuen sent útils i necessàries.

Quatre posicions

Morris Louis 1960

La realitat sempre és complexa, barrejada, sense fronteres ben definides. Els esquemes simplificadors que li apliquem per mirar d'entendre-la millor són eines avaluables per la seva utilitat; no són certes o falses, són útils o inútils.

Proposem diferenciar quatre posicions sobre la relació dels humans amb el món, que serien, sense ordre jeràrquic, les següents:

a) La relació horitzontal, plana, simple, "superficial"; relacionar-se amb el món tal com ve, sense anar més enllà de la immediatesa del que es presenta.

b) La relació vertical, profunda, reflexiva, que cerca la "fondària" i la "elevació"; l'àmbit de l'experiència interior, que inclou la relació amb els valors.

c) La relació amb un "altre món" (posició religiosa tradicionalment majoritària).

d) La relació amb el símbol, el qual obre però no se sap a què, ja que aquesta obertura és diferent de l'obertura envers el món sense ser obertura a un altre món. 

El punt clau de d) és el símbol. Creació humana (què, sinó? Revelació celestial? Es pot dir així, certament, però es tracta també d'un símbol…). El símbol, com dèiem, és quelcom que obre, que ens posa en contacte amb no se sap què, quelcom que no és el mateix objecte simbòlic ni és fora d'ell (el símbol no assenyala una altra cosa externa al símbol). No hi ha comprensió racional d'això. El símbol actua, opera, impacta, sense saber ben bé perquè ni com. Insistim: no ens remet a un altre lloc, no ens adreça a una altra cosa; el símbol es queda en ell mateix, i alhora és més que ell mateix, sense ser una altra cosa. Joc de paraules? Potser sí. Però hi ha una noció hindú que sembla retre compte d'aquesta naturalesa del símbol, la noció d'"advaita". El símbol no és ni un ni dos: és "no-dos". Dvaita, dos; a- prefix negador; a-dvaita: no-dos. Però no u, tampoc. Aquí hi ha el valor i la peculiaritat del símbol: quan s'és en la seva presència, quan ressona al nostre cor, ens permet entrar en una estranya situació que no és ni d'aquest món (això seria u) ni d’un altre món (això seria dos). Aquesta és la seva originalitat. I Déu seria el més potent dels símbols religiosos creats pels humans.

Hi ha certa tensió entre b) i d). L'objecte de discussió és lògicament l'àmbit del religiós, del diví (les etiquetes "espiritual", "sagrat" i "místic" estan més en discussió entre aquestes dues posicions, ja que ambdues reclamen el seu ús, en exclusivitat o no; jo, que em situo a d), preferiria tenir-ne l'exclusivitat, però altres persones que se situen a b) les reclamen també...). Aquest àmbit del religiós o diví no es vol identificar amb les experiències de la profunditat de la natura, dels altres, de l’art; es considera diferent. Déu no és la verticalitat del món (verticalitat que és una dimensió humana fonamental, però no divina; elevació i profunditat són totalment necessàries, però no són la divinitat; es pot prescindir de la divinitat i ser profund i elevat). És reivindica per a Déu una diferència indefinible, difícil de formular perquè no hi ha objecte, interlocutor tangible; Déu és considerat com a amagat i inefable.

La natura, els altres, l’art, són presents, materials, visibles; ens hi adrecem, establim una relació tangible, operativa amb ells, i hi trobem experiències d’enorme qualitat, de ressonància en profunditat, de relació rica, privilegiada, nodridora, generadora d’entusiasme, de felicitat… En l'àmbit religiós també es procura trobar experiències d'aquesta mena, però… sense cap altre interlocutor que el pobre símbol, el qual no és més que un simple mitjà, un intermediari sense valor en ell mateix. No s'estableix la relació amb el símbol com s'estableix amb la bonica simfonia o el bonic quadre, amb en Joan o la Maria, amb una muntanya o el mar, o amb els valors… El símbol no té aquesta tangibilitat, aquesta consistència, ni que aparegui a través d’un objecte, una idea, una narració, un gest, un espai, una llum. Aquest objecte, idea, narració, gest, espai o llum és aquí, però sense importància en ell mateix, a tot un altre nivell que el paisatge, les persones, les obres d’art o els valors, els quals són realment importants en ells mateixos. El símbol té un nivell molt menys eminent en tant que materialitat. Però té la capacitat d'obrir-nos a una altra cosa, no se sap què. No és un altre món, però tampoc el nostre món (l’advaita de què parlàvem). I no es pot formular, dir, de què es tracta; no se'n pot parlar... Déu és sempre sense nom i sense rostre, sense imatge i sense gest. Queda sempre "més enllà" de l’humà, sempre aquí per qüestionar-nos, per interpel·lar-nos, per capgirar-nos… sense que sapiguem mai de què es tracta).

Per a d), la gràcia és el que fa que alguna cosa esdevingui símbol per a algú. És un regal. No es pot controlar aquest procés; arriba quan vol i si vol, no hi ha manera de forçar-lo ni d’aprendre'l. És un privilegi, un miracle, una sort, i genera gratitud, ja que és viscut, percebut com a positiu, com a personalment constructiu, com a alguna cosa que ens fa madurar, que ens permet viure la vida amb una intensitat afegida, que ens dóna una esperança que no se sap ben bé d’on ve ni de què serveix, que és una font d’amor envers tot…

Els símbols són objectius o subjectius? Ambdues coses. La mateixa cosa pot ser símbol per a en Josep però no per a la Joana, però es constata que hi ha coses que esdevenen símbols per a diverses persones, fins i tot per a moltes (les religions serien cristal·litzacions de conjunts simbòlics impactant a diverses persones).

b) reconeix en els humans una dimensió "espiritual" en allò que els defineix com a profundament humans, com també en el que els "eleva". És en tant que s’inscriu, i s’ancora, en la verticalitat, que l’ésser humà fonamenta la seva veritable dignitat, i s’humanitza. La verticalitat forma part integrant d'ell, el que inclou la seva necessitat, o la seva experiència, de mística. Quan entra "en èxtasi", per la música, per una pel·lícula o per un llibre, se sent realitzat, més acomplert, més humà… És això que el vocabulari (ànima, espiritual, etc.), i les imatges dels poetes (Terra-Cel, etc.) intenten, amb més o menys fortuna, de reflectir, car com se sap les paraules són necessàriament aproximatives, forçosament insuficients. I considera que és la pobresa de l'ésser humà – o més aviat la seva "nuesa" – davant l’univers el que fa tota la seva esplendor, la seva riquesa, la seva profunditat: la seva dimensió veritablement humana. 

La discrepància fonamental entre b) i d) és, doncs, la qüestió de Déu, la transcendència, un "més enllà" de l’ésser humà. El símbol Déu i els seus símbols complementaris estableixen la diferència: d) els utilitza, l'impacten, pertanyen al seu univers, són vius per a ell, significatius, li parlen. A b) no li ofereixen res, li fan nosa. Per b), com que el símbol ha estat imaginat per la potència de l'ésser humà, Déu no existeix, no hi pot haver res "fora l'humà". Però per d) el quid del símbol Déu és precisament ser més enllà de l’humà, i Déu existeix (diguem-ho així) quan el símbol Déu actua sobre els humans. No existeix materialment, fora de l’univers; però actua sobre els humans, amb tota la seva riquesa simbòlica. Quan hom parla d'ell, és difícil fer servir un llenguatge que no el faci semblar com a real-material, però si hom manté sempre la consciència de la seva naturalesa simbòlica llavors pot operar com cal.

b) acusa a d) de reduir tots els problemes a la qüestió del símbol, i a conservar tot el que li convé de les tradicions religioses sota la cobertura del símbol. b) insisteix en que és l’ésser humà qui ha "simbolitzat" Déu (amb una projecció que respon doncs a la seva necessitat o desig), i que tot símbol no és sinó una emanació de l’esperit humà. A la qual cosa d) respon que els símbols no funcionen així, que l’experiència simbòlica no es presenta com una cosa que els humans "fabriquem" sinó com a quelcom que "trobem", que se’ns ofereix (tot i que dir això ja és emprar llenguatge simbòlic...). No és una creació personal deliberada, utilitarista, fruit d’un projecte: és quelcom que ens impacta, que entra en conflicte amb la nostra espontaneïtat, que ens depassa. Certament que és el resultat de l’acumulació d'experiències vitals de moltes generacions, però per la seva manera d’operar no es mostra com una creació al nostre servei, sinó com una interpel·lació que ens capgira.

Sobre el procés i la reconciliació

Tàpies 1974

Sobre el procés i la reconciliació

Raimon Ribera

Cadascú ha viscut el procés independentista dels darrers anys com ha pogut, des del seu petit punt de vista. Gent experta ja farà les corresponents anàlisis completes i objectives, però els ciutadans devem tenir el dret de dir com ho hem vist i experimentat. En el meu cas, més aviat amb neguit, desconcert, pena, dolor. Soc dels que no ens vam sentir cridats a "embarcar-nos" en aquesta experiència. Ens vam quedar a terra, observant amb cura i certa desolació. No ens sentíem part de la "causa"; més aviat l'hem vist amb escepticisme. I hem estat designats com a freds, pusil·lànimes, tebis o traïdors. Algunes relacions personals fortes, importants, n'han quedat tocades, i això dol molt; hi ha hagut tensions amb amics i familiars, amb persones molt properes. També dol la impressió de cert trencament intern del país a nivell ideològic i institucional, una fractura sovint subterrània que costarà de guarir. Hi ha entitats de la societat civil (col·legis professionals, associacions empresarials, entitats culturals, associacions de veïns, ateneus i centres cívics, associacions d'antics alumnes, etc.) que han quedat afeblides, desmotivades per la fractura interna, o bé que han vist com les seves instàncies directives eren objecte d'una dura lluita de poder per mirar d'"ocupar-les" (sobretot per la part independentista, més organitzada i mobilitzada).

Res del que ha passat serà fàcil de pair, però bé ho haurem de fer, tots plegats. Amb renúncia i humilitat per part de tothom, i amb una capacitat d'autocrítica que fins ara ha estat molt absent. Sense això, tota reconstrucció d'un ampli consens social sobre el país serà impossible, i continuarem encallats. Hi va haver una etapa de fort creixement del sentiment independentista, que vaig veure manifestar-se externament de forma potent per primera vegada l'11 de setembre de 2012. Aquesta etapa crec que es clou el 27 d'octubre de 2017. Després, tot ha estat donar tombs des de la desorientació; si més no, així és com jo ho he viscut. I encara som aquí.

Deia que la independència no ha estat per a nosaltres una "causa". Des de la nostra òptica, la causa era la identitat catalana, l'enfortiment i difusió de la catalanitat; això és el que ens movia. Perquè no es pot aspirar a tenir un Estat propi sense una voluntat col·lectiva prou consolidada, i aquesta voluntat ha de ser, només pot ser, un derivat d'una forta i ampla consciència d'identitat. De viure Catalunya com el nostre país, de creure que tenir a Catalunya com a referent vital val la pena. De pensar que el català, la cultura catalana i el territori de Catalunya mereixen ser coneguts, promoguts, estimats, compartits, difosos. De dur Catalunya al cor.

Dèiem fa anys (concretament el 2009) que una determinada manera d'entendre i practicar l'independentisme ens podia distreure de la tasca de construcció de la catalanitat;  que la independència de Catalunya havia de ser una conseqüència, un fruit, un producte, un derivat, un resultat de la força de la catalanitat, de la potència i extensió del sentiment nacional català; que un procés independentista podia orientar les nostres energies cap a un camí que no porta enlloc. Dotze anys després, no sembla que haguem anat gaire lluny. 

Dèiem el 2009 que la independència no s'aconsegueix a base de desitjar-la, de proclamar-la, de demanar-la, de reivindicar-la ben fort. Ni s'aconsegueix a base de raonaments demostratius dels seus avantatges de tota mena o de la justícia de la seva causa. Això acostuma a convèncer només als que ja estaven prèviament convençuts. Determinats gestos independentistes ens poden deixar molt engrescats i satisfets, però no comporten cap avenç vers la independència. No podem confondre desig amb realitat, somni amb avenç efectiu; no és somniant intensament com s'assoleix la fita, és treballant d'una determinada manera. Vist des d'ara, sembla que aquest somniar ha estat el que ha prevalgut, tot i les enormes quantitats d'energia aportada per molta gent, amb una bona voluntat i una generositat admirables, i una capacitat de mobilització, d'organització i d'iniciativa (com les mostrades en els grans onzes de setembre d'aquests anys) que mereixia millors resultats.

Dèiem també llavors que una certa manera d'entendre i practicar l'independentisme podia allunyar aquells a qui voldríem incorporar a la catalanitat, creant un mur entre "els catalans" i els que no ho són i afavorint la identificació de la pertinença a la catalanitat amb independentisme. "Només els independentistes són veritables catalans, només ells són purs i bons catalans" és un arriscat clixé que pot ser assumit tant des d'una banda com de l'altra, dèiem. "Com més s'afebleix la catalanitat, més s'ha de radicalitzar la nostra posició" era un altre clixé que ens semblava que podia ser a l'origen de la onada independentista. Consideràvem que estàvem davant d'una fugida endavant, d'una reacció immadura que creia que ens estalviaria les dificultats i els esforços associats amb la tasca d'impulsió real de la catalanitat. Intuïcions que no estaven del tot desencaminades, potser perquè no eren només intuïcions, sinó consideracions fruit de l'experiència personal del tensionament d'una entitat cultural com a conseqüència de les iniciatives dels sectors independentistes radicals.

Després de tot el que hem viscut, ens continua semblant que la tasca, dura i complexa, d'enfortiment real de la catalanitat passa per atraure i compartir. Atraure a les persones que no se senten catalanes envers la catalanitat. I això no es fa a base de demostracions i discursos, sinó a través de l'impacte emocional en aquestes persones. Un impacte emocional que no passa per parlar de Catalunya i les seves bondats, sinó per oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat. I passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin amb la catalanitat. Passa per oferir, des de l'àmbit de la catalanitat, coses ben fetes i actituds acollidores.

No hem sabut oferir models prou atractius. Hem preferit sovint les grans proclamacions abans que la tasca lenta, feixuga, poc gratificant, una tasca que requereix una tenacitat i paciència poc habituals. I que no compta amb cap garantia d'èxit, però que tot i això es fa perquè té ple sentit per ella mateixa, per convicció, per amor al país. Hem confiat massa en que factors externs ens farien la feina d'integració (l'àmbit laboral, l'ascensor social, etc.). És possible que el procés immigratori viscut a Catalunya aquests darrers dotze anys posi encara més l'accent en la necessitat d'aquesta manera de veure les coses.

En tota aquesta tasca no només és important el que es fa i es diu, sinó també el com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. En quin to s'expressen els independentistes a l'hora de proposar ideologia, projecte de país i estratègia política? Evidentment, hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor, però sovint en la proclamació independentista hi han convergit dues tonalitats majoritàries diferents, que d'entrada poden semblar incompatibles però que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa ingenuïtat, una bona fe no prou acompanyada de la serenor, prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions; una suficiència prepotent. Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat a l'hora d'analitzar la realitat, amb les seves correlacions de forces, i les maneres d'incidir-hi per canviar-la. Ambdues deixen massa de banda la complexitat de la dinàmica del poder per transitar per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i de vegades s'apropen a la demagògia.

És cert que els somnis, els ideals, les aspiracions són importants per a la vida humana; generen il·lusió, la vivència d'una vida amb sentit, amb propòsit. Però aquesta importància no autoritza a prescindir d'altres factors que conformen la dinàmica de les coses, factors menys engrescadors però no per això menys reals. Convertir la independència en un somni personal s'ha manifestat en molta gent, però això no vol dir que hagi estat un pas suficient. No n'hi ha prou amb adherir-se a un somni per canviar les coses. Fan falta altres eines, potser menys agradables de manejar: cal un coneixement precís de la realitat, tenacitat en l'esforç, imaginació a l'hora d'establir estratègies d'acció, capacitat de pacte, d'establir aliances. I aquí hi ha poc espai pels maximalismes, per les presses, per les solucions màgiques, per les astúcies o jugades mestres. S'entén que, a qui ha fet aquest pas de viure l'independentisme com un somni personal, l'entristeixi o el faci enfadar tot obstacle a la independència de Catalunya; però la independència no pot ser només un somni, ha de ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació política, social i ideològica. Potser aquesta manera de veure la independència no doni tant d'escalfor, d'entusiasme, de mobilització, però l'àmbit polític és com és i té les seves limitacions, majoritàriament lligades a les anomenades dinàmiques de poder, no sempre agradables de conèixer ni de gestionar (els partits polítics això ho saben bé, però no en parlen gaire, ho dissimulen, precisament perquè no és cap àmbit particularment agradable ni modèlic; i d'aquí el secretisme que caracteritza molts dels processos polítics, la major part de les reunions entre polítics es fan "sense acta", en la intimitat).

En aquest context cal tenir present també que els polítics són un cas una mica especial, diferent. Fora d'algunes excepcions (de les quals llavors es diu significativament "que no són veritables polítics") en els polítics l'aspiració o l'exercici del poder preval sobre les posicions ideològiques, les quals s'adapten en funció de les circumstàncies per tal de mantenir l'esmentada connexió amb el poder. És quelcom legítim, certament, i tot el món funciona així. Però no deixa de ser a l'origen d'una certa extensió entre la ciutadania d'una sospita de poca fiabilitat de la major part dels polítics; els ciutadans semblen donar més importància a la coherència ideològica que a la professionalitat política, i d'aquí les reticències existents actualment entre la població envers el conjunt dels polítics.

Reprenguem el fil conductor. La meva aspiració personal era i continua essent una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social i cura de la salut, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... Aquesta pot ser la meva aspiració; però això no és un programa polític. Un programa polític demana un nivell molt més gran de concreció de propostes, de proximitat a la realitat, d'iniciatives operatives, viables (en canvi, si a aquesta aspiració només s'hi pot arribar a través de la independència o s'hi pot arribar tot i no tenir-la, sí que deu ser un debat polític...).

Tornem un moment a la qüestió dels tons. El segon, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir. Caldria fer, doncs, un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" cap a posicions cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, evitant les ocurrències i les etzegallades, demana més esforç i imaginació. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats.

Han passat dotze anys des de les meves consideracions del 2009. Han passat moltes coses. Deu ser hora de mirar de començar una nova etapa. No es tracta d'un simple canvi de majoria de govern, d'una simple alternança política. Es tracta d'una estratègia política més ambiciosa i més difícil, però que sembla imprescindible si volem superar les fractures i traumes generats durant aquests darrers anys. Hauria de ser una política de reconciliació nacional. El terme pot semblar gastat, evocant la llunyana i no reeixida proposta de reconciliació de les posicions derivades de la Guerra Civil. Però és adient amb el que necessitem ara. No estem parlant de la reconciliació amb Espanya, també necessària, encertadament reclamada fa poc pel papa Francesc, però que és un altre tema. Parlem d'una reconciliació interior catalana. Retrobar-nos, tancar les ferides, oblidar les ofenses, restablir diàlegs i complicitats trencats, mirar plegats cap al futur. Molts sectors radicals no ho acceptaran, però seria bo aglutinar una majoria social al voltant d'un esforç de reconciliació d'aquesta mena. Si no, quedarem encallats en la situació actual. Confiar en ampliacions de la base per part de l'independentisme sense modificar actituds i plantejaments, continuant fent simplement el que s'ha fet fins ara, no sembla gaire assenyat ni possible. Pretendre ignorar l'independentisme, tampoc. Probablement, els partits polítics hauran de ser prou generosos com per deixar que aquesta iniciativa reconciliadora caigui més aviat -sense excloure'ls, certament- en mans de la societat civil.

Els dos milions d'independentistes "de pedra picada", irreductibles, que han cristal·litzat a Catalunya, són un fet molt rellevant del que no es pot prescindir en cap anàlisi. Però cal tenir en compte un greu problema de proporcions, Per a Espanya, amb els seus 47 milions d'habitants i el poc pes polític que hi tindrà l'independentisme, aquests dos milions són un problema menor, una nosa suportable, un grupuscle cridaner enquistat que no condiciona greument la política de l'Estat. En canvi, per a Catalunya, amb els seus set milions i escaig d'habitants, sí que són un problema greu, capaç de condicionar i fins i tot bloquejar el país tant a nivell polític com de societat civil, deixant-lo encallat en una situació sense dinàmica de canvi ni perspectiva de futur donada la presència d'aquesta gran quantitat de ciutadans que han quedat fixats en les seves posicions emocionalment independentistes (una fixació que és viscuda com a fidelitat al país). No ens podem encallar aquí, cal trencar aquesta situació, cal obrir noves dinàmiques de canvi. I aquí és on entra en joc l'esmentada opció per una dinàmica de reconciliació que permeti anar més enllà de l'horitzó actual.

Aquesta dinàmica de reconciliació és el que m'agradaria que fos possible, que es fes realitat; restablir relacions i complicitats trencades, deixar enrere les tensions i les ofenses. Sé que no passarà.  Hi ha massa ressentiment acumulat en molts cors, i serà molt difícil que aquest ressentiment desaparegui. Políticament, la major part dels independentistes no estarà d'acord amb obrir un procés de reconciliació d'aquesta mena (ho consideraran una nova traïció a la pàtria), i tampoc ho trobaran pertinent els sectors que simplement aspiren a l'esmentat canvi de majories parlamentàries (creient que això és possible i que es podrà fins i tot acompanyar d'una dinàmica de marginació de l'independentisme). Però, tot i aquest escepticisme, tot i aquesta convicció que això no passarà, bé deu ser permès propugnar que es porti a terme un procés de reconciliació d'aquesta mena.

Formalitat

 

Gerhard Richter 1966

"Quant al terme formalitat, podem reconèixer-hi tres sentits que aquí resulten interessants.  El primer sentit no pertany -podríem dir- al terreny de l'ètica sinó de l'etiqueta: una formalitat és una determinada regulació del procedir convinguda en certs actes socials, culturals, religiosos, etc. Aquest primer sentit (formalitat com a procediment o cerimònia), molt sovint està completament desprestigiat perquè està completament divorciat tant de tot sentit ètic com de tot sentit d'eficàcia (per a què serveixen tantes formalitats com hi ha sinó per sacralitzar el poder, la burocràcia, i per tant la dependència de la gent?).

En un segon sentit, que ja entra en el terreny ètic, formalitat, com a estil de comportament, com a actitud (ja que és quelcom que s'adiu més a una constant que a un fet puntual), expressa l'estima que hom té per ajustar-se a allò que és establert. Aquesta actitud té indubtablement el valor de l'esforç, però aquest, si no s'acompanya d'alguna forma de pensament propi, cau en el voluntarisme. I, a més, si el pensament només és participar en un afer col·lectiu, ben aviat es deixa de pensar i neix la identificació, amb totes les prolongacions tautològiques que prou coneixem.

En un tercer sentit, dins del terreny de l'ètica, formalitat és sinònim de serietat i ja no expressa una actitud que acaba en un comportament passiu i com de dissoldre's en el genèric, sinó que expressa, més aviat, el valor actiu que hom té d'ésser conseqüent i d'atenir-se a allò que cau sota una paraula donada, per exemple. Aquest tercer sentit fa de la formalitat el terme que diu una força, una virtut atribuïble a algú i que es coneix bàsicament en la relació personal, tot i que aquesta relació es concreti en una cosa que és exterior i fixa, que s'ha de captenir."

Domingo Melero a Algunes dificultats en la comunicació, Qüestions de Vida Cristiana n.154, octubre de 1990, p. 14.

Vinyoli: Un home està cavant

Tàpies 1973

"Un home està
cavant el tros i la posta
vermella li diu: Torna a casa
que ja el dia es vincla.
I ho fa. A poc a poc es dreça,
plega el cistell, un instant
l'aixada fulgura
quan se la posa a l'espatlla.
Camina amb cura per les gleves
humides, roges, fins al rec;
pel canaró va rumiant,
vagament pensa en coses
petites de la vesprada:
sopar calent, dona, llit."

Joan Vinyoli a Encara les paraules (1973)