dissabte, 23 d’octubre del 2021

Petrarca: Sonet 227



Simone Martini 1315


"Aura che quelle chiome bionde et crespe
cercondi et movi, et se’ mossa da loro,
soavemente, et spargi quel dolce oro,
et poi ’l raccogli, e ’n bei nodi il rincrespe,

tu stai nelli occhi ond’amorose vespe
mi pungon sí, che ’nfin qua il sento et ploro,
et vacillando cerco il mio thesoro,
come animal che spesso adombre e ’ncespe:

ch’or me ’l par ritrovar, et or m’accorgo
ch’i’ ne son lunge, or mi sollievo or caggio,
ch’or quel ch’i’ bramo, or quel ch’è vero scorgo.

Aër felice, col bel vivo raggio
rimanti; et tu corrente et chiaro gorgo,
ché non poss’io cangiar teco vïaggio?"


Petrarca, Sonet CCXXVII


Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Oreig que els cabells rossos i arrissats
remous i encercles i per ells t'endinses
molt suaument; i aquell or dolç esquinces,
l'esbulles i el refàs en bells nusats,

tu vas als ulls on l'amorós fibló
em punxa tant que ací, plorós, me'l sento,
i, vacil·lant, cercar el tresor intento
com bèstia que tempteja en la foscor.

Ja em sembla retrobar-lo, i tinc esment
que en soc ben lluny; i m'alço i vaig caient;
veig el que és ver i veig el seu miratge.

Aire feliç, amb el bell raig vivent
romans! I tu, oh clar i joliu corrent,
¿per què, pel teu, no deixo el meu viatge?"



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada