 |
| Morris Louis 1960 |
"La vida mística, la interioritat contemplativa i l'espiritualitat madura desperten i desenvolupen una sèrie de dons. Els podem anomenar capacitats de contemplació o espiritualitat. Són capacitats simplement perquè faciliten la nostra relació sensible, amorosa i compassiva amb l'altre, sigui qui sigui aquest: éssers humans, diferents espècies, el món natural, la Terra com a tot o bé el diví. Les capacitats resulten molt beneficioses en el terreny del diàleg i la cooperació interreligiosos, i també resulten útils en la tasca de construcció de la cultura de la pau. Conformen les tècniques realment indispensables per a les tasques de diàleg, col·laboració, construcció de la pau, pràctica profètica, etc. Aquestes capacitats són: obertura, presencia, escoltar, ser, veure, espontaneïtat i joia.
(...)
L'espiritualitat profunda també ens garanteix la capacitat d'escoltar, si bé la qualitat d'aquest escoltar és molt més subtil i global que l'escoltar normal i corrent; es tracta d'una atenció interior completa, d'una acció feta amb el cor. En aquest cas també estem escoltant el diví o l'absolut, la natura, la Terra, les persones, els membres d'altres espècies, nosaltres mateixos, i Déu o la realitat definitiva es fa accessible per aquest mitjà, parlant amb totes les coses a cada moment a través d'un procés continu de revelació natural.
Les persones a qui s'ha despertat la mística o estan il·luminades espiritualment tenen així mateix la capacitat de simplement ser, i són molt conscients de la importància d'aquesta capacitat de simplement ser. Formen una part molt activa d'una societat tecnològica que posa en relleu el fer i per això molts de nosaltres anem tot el dia apressats fent moltíssimes coses, positives, sens dubte. L'espiritualitat contemplativa és una crida cap a ser: a limitar-nos a ser qui som en el sentit més profund de la nostra naturalesa, una cosa que tenim en comú amb tots els altres. Aquest és el nostre ésser contemplatiu. Tots ho tenim en virtut de la nostra humanitat. i tota la resta que fem simplement s'afegeix a allò que ja som.
(...)
Una capacitat que va molt unida a la de ser és la de veure: veure la realitat tal com és; veure'ns a nosaltres mateixos tal com som. Aquest veure arrenca de les profunditats de la interioritat contemplativa, de la disciplina espiritual; és un veure que es fa amb el cor. El veure contemplatiu, místic, que exigeix i és alhora autoconeixement, és en realitat el do de la perspectiva, de veure-ho tot en el seu lloc adequat o de disposar d'una comprensió prou àmplia per elevar-nos per damunt de la insignificança de la vida i la comunitat. El veure, la perspectiva, ens permet, doncs, adquirir un equilibri en la nostra consciència de la realitat i com a persones.
La vida espiritual, a mesura que avança cap a la seva plenitud, també ens desperta la capacitat de l'espontaneïtat real en les nostres accions i respostes cap als altres. Aquesta espontaneïtat ens guia cap a la pràctica adequada en totes les situacions de la vida. Ens inspira actes espontanis de compassió, tendresa, misericòrdia, caritat, amor, paciència i amabilitat, i és, en definitiva, una sensibilitat molt ben desenvolupada i subtil envers tots els éssers, incloent-hi la Terra i el cosmos. Aquesta espontaneïtat destaca un altre focus centrat en els altres, sovint fins a un punt de desinterès heroic i constitueix una part molt significativa de l'espiritualitat en la seva dimensió social.
La capacitat d'espiritualitat global que corona totes les altres, en tota espiritualitat, és la joia, la joia unitiva. La joia és un senyal inconfusible de vida profunda en una persona. En el procés místic, esdevé un do permanent quan l'individu ha assolit, en l'estat últim de consciència mística en l'experiència unitiva, la unió amb Déu, o amb la realitat definitiva. La joia és la presencia del diví en nosaltres o la realització del nostre objectiu en la nostra peregrinació terrenal. La joia és la plenitud de l'espiritualitat. El sentit de l'humor és un indici real d'aquesta plenitud o maduresa espiritual. Aquesta joia, així com totes les altres capacitats, culmina en una espècie de pau mística molt profunda i permanent; és una pau supranatural, la pau que implica la possessió del definitiu, el diví, és a dir, Déu, o que descansa en l'absolut."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada