 |
| Van Gogh 1890 |
"L'art és l'expressió de la gratuïtat de la vida humana, és l'expressió de l'absoluta gratuïtat de tot l'existent, de la radical gratuïtat de la dimensió absoluta de la realitat.
L'art és l'expressió de la dimensió absoluta des de maneres de sentir humanes, o des de formes, colors i textures purs que no fan referència a res, sense referències.
No és expressió del que sent l'artista davant d'una cosa, encara que aquest sentiment de la individualitat de l'artista en la dimensió relativa influeixi en la seva expressió de la dimensió absoluta.
L'art és expressió del sentir profund humà davant la realitat; encara que sembli que es contamini amb el sentir que funciona com a sistema de senyals, amb els sentiments, el bon art unifica les nostres dues dimensions del sentir en la seva dimensió profunda. L'expressió de la dimensió absoluta té tal força i es fa tan palesa, que arrossega el sentir superficial, els sentiments, al servei de la dimensió absoluta. Per la seva banda el sentir superficial, els sentiments, poden ser tan intensos que despertin al sentir profund.
En tots els casos, l'art guareix, silencia, mitiga el desig i tots els seus acompanyants. Mitiga en els humans la seva condició durament depredadora.
L'art és creador de qualitat humana i fomentador de la qualitat humana profunda, perquè tematitza i conrea la dimensió absoluta i perquè afavoreix en el sentir, la interacció i la integració de les dues dimensions de la realitat per als humans, la dimensió absoluta i la dimensió relativa respecte a la realitat.
A les societats de coneixement s'haurà d'intensificar el conreu de l'art, perquè la qualitat humana i la qualitat humana profunda són imprescindibles per als equips creatius de les societats de coneixement. Els dos responsables de la qualitat humana i de la qualitat humana profunda en les societats de coneixement són el conreu explícit de la dimensió absoluta i les arts.
Les arts no són l'expressió del sentir de l'artista enfront de la realitat o davant de si mateix. No són una expressió psicològica, encara que la psicologia pugui intervenir, són indici i expressió de la dimensió absoluta de la realitat. Si en algun cas fossin l'expressió de la intimitat de l'artista, ho serien de la seva dimensió absoluta.
L'expressió de la dimensió absoluta en l'artista no és, generalment, l'expressió d'un estat perenne, sinó d'un estat ocasional, transitori.
Les arts a les societats de coneixement exerceixen una funció central, que és fomentar, conrear la dimensió absoluta per generar, mantenir i portar al creixement de la qualitat humana i la qualitat humana profunda en els col·lectius. Les arts són imprescindibles per al bon funcionament de les societats de coneixement. L'art com una forma del conreu de la dimensió absoluta és el fonament de les societats de coneixement.
L'art fa créixer l'amor a la realitat, porta a admirar, venerar i estimar tota la realitat, a respectar-la i a tenir-ne cura.
L'art mostra la bellesa de tot allò real, més enllà de la seva utilitat. Mostra que la bellesa és la veritat de la realitat, és l'esplendor de la veritat. Qui reconeix aquest esplendor, veu el seu propi misteri i la seva pròpia profunditat.
Mostrar la bellesa del que sigui, és mostrar la veritat de tot. Entre la bellesa i la veritat no hi ha dualitat alguna. La bellesa és la veritat de l'incommensurable misteri dels mons. Aquest misteri, el més fosc de la foscor, en l'art es fa patent, perceptible i brillant en les formes i colors de les realitats del nostre món.
L'art porta al món de les formes perceptibles el que és incommensurable, immens i ocult per la seva subtilitat.
L'art és un misteri insondable, el misteri mateix de la dimensió absoluta de la realitat. Porta més enllà del sentit de la vida.
La bellesa anul·la tota individualitat, i ho fa dient-se en individualitats, perquè sense individualitats no hi ha bellesa, com sense dimensió relativa no hi ha dimensió absoluta. És capaç de dir i fer present en la bellesa d'una flor el misteri fosc dels mons.
L'art parla de la vida i de la mort i de més enllà de la vida i la mort.
A les societats jeràrquiques i religioses l'art es posa al servei de l'autoritat i la religió. En les societats de coneixement, l'art haurà de posar-se al servei de la realitat sense cap mediació i al servei de la qualitat humana i de l'accés a la dimensió absoluta.
L'art pot parlar de la dimensió absoluta lliure ja de la religió i de tota submissió, i per això pot practicar la indagació lliure des del sentir profund, sense pagar peatge a res ni ningú.
La societat de coneixement té en l'art un mestre de la bellesa i, per això, de la veritat que no és una formulació; té en l'art un corrector de la dualitat pròpia de la seva condició depredadora i un mitigador de l'egoisme en la relació amb la realitat. La bellesa guareix de les malalties de l'egoisme, perquè tendeix a la no dualitat de la realitat. El que mitiga la dualitat, mitiga l'egoisme.
No obstant això, l'art pot utilitzar-se per augmentar el poder personal. En aquest cas l'art denigra la realitat i la veritat per fugir d'elles. És un art diabòlic, com la llum dels àngels caiguts.
No es pot oblidar que l'art és art humà i, per tant, ambigu.
Sense una gran influència de l'art, les societats de coneixement estan perdudes i seran fonts de destrucció.
L'art a la societat de coneixement en aforismes:
1. L'art és l'expressió de l'absoluta gratuïtat de tot l'existent, que és la radical gratuïtat de la dimensió absoluta de la realitat.
2. L'art és l'expressió de la dimensió absoluta des de maneres de sentir humanes o bé des de formes, colors i textures purs que no fan referència a res.
3. L'art mostra la bellesa de tot allò real, més enllà de la seva utilitat.
4. Mostrar la bellesa és mostrar la veritat: la bellesa és l'esplendor de la veritat.
5. La bellesa és la veritat del misteri dels mons.
6. L'art porta al món de les formes perceptibles el que és incommensurable, immens i ocult per la seva subtilitat.
7. Qui reconeix aquest esplendor, veu el seu propi misteri i la seva pròpia profunditat.
8. L'art és expressió del sentir profund humà davant la realitat.
9. L'art s'enfronta a la realitat en el si de les modelacions humanes.
10. L'art no és expressió psicològica o del sentiment de l'artista.
11. El sentir profund navega en el sentir com a sistema de senyals o en els sentiments.
12. L'art unifica les dues maneres de sentir.
13. El sentir profund arrossega el sentiment o bé la força dels sentiments desperta el sentiment profund.
14. L'art és sentir profund que silencia l'ego, i en la mesura que ho fa, és guariment.
15. L'art és conreu del sentir profund => és conreu de la dimensió absoluta => és conreu de la qualitat humana obrint al conreu de la qualitat humana profunda.
16. L'art és una via de conreu de la qualitat humana a la societat de coneixement.
17. L'art a la societat de coneixement pot parlar de la dimensió absoluta deslligat de la religió i de tota submissió, arrossega a practicar la indagació lliure des del sentir profund.
18. La societat de coneixement té en l'art un corrector de la dualitat pròpia de la nostra condició depredadora.
19. El que mitiga la dualitat mitiga l'egoisme.
20. L'art a l'ésser humà és ambigu: es pot utilitzar per al conreu de la qualitat humana o per augmentar el poder personal separant-se, llavors, de la fondària de la veritat i de la realitat.
21. Sense una gran influència de l'art, les societats de coneixement estan perdudes i seran fonts de destrucció."
Marià Corbí, Reflexions sobre l'art a les societats de coneixement
(Butlletí CETR, 27 de març de 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada