Acedia

Gerhard Richter 2008

Diu Antoni Gutiérrez-Rubí a La Vanguardia del 07.01.2021:

"També en temps de pandèmia, a més de les novetats, estem recuperant o descobrint paraules oblidades. Com acedia: el nom perdut de l’emoció que tots sentim ara mateix. Va ser descrita per Joan Cassià a començaments del segle V com una emoció que ja era coneguda pels grecs: “[Sentia] tal apatia corporal i enorme fam com si estigués esgotat per un viatge llarg o un dejuni prolongat...”. En paraules de John Müller: “Amb la pandèmia i la distància social estem avorrits, apàtics, espantats i insegurs, plantejant-nos si l’existència té sentit. L’acedia no és exactament la nostàlgia, el diccionari parla de mandra, fluixesa, angoixa. És una aspror trista que s’apodera de nosaltres”.

L’acedia és un malestar. No és, necessàriament, un símptoma de cap altra cosa. És un estat personal, que pot ser social i col·lectiu i que afecta l’ànim, la percepció i la reacció davant les dificultats o adversitats. No és tedi, és més profund: és resignació que corca l’esperit, que destrueix la nostra resiliència, que alimenta els nostres recels, que deteriora la nostra consciència. Que ens aïlla i tanca al nostre propi cos i món, presoners de la claudicació i la deses­perança."

La Viquipèdia diu: "Acedia, del llatí acidia, és una versió llatinitzada de la paraula grega "ἀκηδία" (a-kédia), és a dir la negació de kêdos (cura). Per això és definida originalment com a «descuit» o «manca de cura».

A l'antiga Grècia, akidía significava literalment un estat inert sense dolor ni cures. En el cristianisme primitiu, els primers monjos van fer servir el terme per a definir un estat espiritual d'apatia i tedi, i d'aquí el terme va desenvolupar un to moral marcadament cristià. En els temps moderns ha estat adoptat per figures literàries i connectat amb la depressió."

El Wikcionari dóna la següent etimologia: "Del llatí acidia, al seu torn del grec antic ἀκηδία (akedía), ἀκήδεια (akédeia), del prefixe privatiu ἀ- (a-) y κῆδος (kẽdos), "preocupació", del protoindoeuropeu *ḱeh₂dos, "preocupar-se", de l'arrel *ḱeh₂d-, "odiar"." I la defineix com a "Manca d'esforç o dedicació per a la realització de les tasques necessàries o prescrites. Sinònim: desídia." També "Estat emocional de dolor i descontentament, desagradable per a qui l'experimenta. Sinònims: aflicció, dissort, pena, recança, menyscapte, tribulació, tristesa. Antònim: alegria.""