Aquesta Cançó del matí encalmat, aquest poema de El caminant i el mur (1954) de Salvador Espriu, que Raimon ens va fer proper al seu extraordinari disc on canta les Cançons per a la roda del temps, és una meravella. Com es poden aplegar imatges tan potents de la mort en tan poc text? Com es poden crear imatges de la mort tan colpidores i alhora tan boniques? Com es pot caminar tan bé en la incerta frontera entre creença i increença?
Veure la mort com "arribar a la calma", "anar-se'n la meva barca", "perdre's pel camí que no té mai tornada", "adormir-se sense por ni recança", "collir la rara rosa blanca", "entrar a les fosques estances"... Imatges diferents i totes elles precises i precioses.
I aquest "cridat"... Única referència religiosa, brevíssima, però tan potent! Un "cridat" que convida a preguntar-se qui ens crida: Déu? La mort? Els nostres morts, les persones estimades que ens han precedit en la mort? Des d'on criden? Des de l'altre món? Des del nostre record?
Això és gran poesia, obrir portes, suggerir, invocar, impactar des de la total senzillesa, oferir-nos imatges amb les que poder confortar-se, confrontar-se i reconciliar-se, fer la mort més propera i benigna, gairebé amable...
"El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.
Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.”
Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: “Sóc encara.”
M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada