dissabte, 10 d’octubre del 2020

Ni parlar, ni callar

 

Chagall 1933


"Ha arribat un temps, el nostre, en que els humans, en l'entroncament de les cultures i les tradicions, han esdevingut més sensibles a l'ambigüitat de les paraules que pronuncien. Aleshores accepten de callar, no per por, sinó perquè tenen consciència que la veritable paraula ha de prendre carn en l'experiència silenciosa i que cal passar aquest temps d'ocultació perquè pugui ressorgir amb més puresa, amb més sabor, amb més força.

I és així com van les coses, en els millors moments de les nostres vides, per als més lúcids i per als més pudorosos d'entre nosaltres; però aquest silenci és ple de l'esperança d'una paraula nova. No que esperem un llenguatge tot nou que puguem treure, si es pot dir així, de l'exterior de nosaltres, d'un cert fons comú que tindria un sentit objectiu, disponible per a tot trobament i per a tota ocasió. Ho sabem prou: la paraula tota nova que busquem ens caldrà inventar-la sempre i treure-la del fons d'una experiència que no s'acomoda a fórmules fetes. Aquest "dir" apareix com un moment necessari on es juga la validesa pròpiament humana del que vivim; car la pèrdua de tot llenguatge seria la pèrdua de l'existir humà. Si ens cal parlar, no és pas en funció de les exigències d'una "missió", sinó més fonamentalment i més primàriament perquè no s'extingeixi en nosaltres el foc de l'experiència del que som.

Impossible de parlar, impossible de callar. Però l'aspecte positiu d'aquestes dues negacions és la recerca laboriosa d'una paraula que sigui vida i d'una actitud que sigui llenguatge.

(...)

Tot el moviment de la nostra experiència hauria d'aclarir, fins allà on és possible, l'ambiguïtat del silenci, no pas, sens dubte, del silenci de plenitud, que porta en ell mateix la seva pròpia veritat, sinó d'aquell que és fruit de la feblesa de la paraula. Per dir-ho clar, aquest moviment hauria de conduir-nos del silenci comprès com a temptació estèril al silenci entès com a prova purificadora."


Evangelista Vilanova a Una fe ara silenciosa, ara balbucient a Qüestions de Vida Cristiana n. 107, juny de 1981, p. 71-72.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada