Cultura religiosa

 

Gerhard Richter 1966

Diu la Teresa Guardans a La Vanguardia del 07.10.2020:

"Més enllà de si sabrem reconèixer les escenes mitològiques en una obra d’art, les religions formen part del passat i del present de la humanitat, del nostre dia a dia. Prou que ho sabem. Què més esperem per apostar per una oferta no confessional de cultura religiosa per a tothom? L’última vegada que es va avançar se­riosament en aquesta direcció va ser el 2005 (PSOE, tripartit, i Montserrat Coll dirigint Afers Religiosos), però les pressions polítiques van passar per damunt de l’ampli consens social assolit. Ho po­dríem tornar a intentar?

Fa uns anys la manca de personal preparat podia ser en­cara un argument en contra. Ara ja no. Les diverses universitats catalanes ofereixen un ampli ventall de programes, llicenciatures i màsters en ­ciències de les religions. L’actual professorat pot tenir totes les facilitats per reciclar-se, si no ho ha fet ja.

No és un impossible. Els bons resultats de les escoles que ja van per aquí en són un exemple. Escoles que opten per un itinerari de cultura religiosa que prepara per aprendre a discernir, a separar el gra de la palla, a travessar fronteres cul­turals, a interpretar i compartir pa­trimonis rics i complexos, dotant l’alumnat de recursos contra els in­tegrismes, del signe que siguin, i desenvolupant eines per a l’entesa i el ­diàleg. Si aquest aprenentatge no es du a terme a l’escola i a l’institut... on? Quan si no?"

Subscric, certament, el que diu la Teresa. Voldria només afegir un parell de consideracions al tema, ja que hi ha d'haver raons força rellevants que expliquin perquè una proposta tan assenyada com la d'una matèria de cultura religiosa a les escoles i instituts no s'ha implementat encara entre nosaltres.

El tema és força complicat. Deixem de banda una raó més aviat perifèrica (tot i ser rellevant, potser decisiva) com podria ser la possible oposició de diferents institucions religioses (començant per l'Església Catòlica) a un plantejament com aquest. A aquestes institucions no els fa gràcia això de la cultura religiosa, s'estimen més seguir com ara: que, quan els pares ho demanin, s'incorpori a l'escola ensenyament sobre les corresponents religions, amb professors proposats per elles.

Incorporar una matèria de cultura religiosa vol dir poder disposar de materials i de professorat (en el tema del professorat la Teresa es mostra força optimista; jo no ho tinc tan clar, però ella coneix millor la realitat que no pas jo). Llavors es planteja un problema preliminar: des de quin enfocament, perspectiva, punt de vista, s'enfocarà aquesta matèria? Això és rellevant, perquè no és el mateix fer-ho des d'una perspectiva antireligiosa, des d'una perspectiva crítica, des d'una perspectiva de simpatia o des d'una perspectiva d'adhesió, per posar alguns exemples. La perspectiva de distant neutralitat, que des de fora semblaria la més oportuna, a l'hora de la veritat pot resultar la més difícil d'adoptar.

I qui decideix la perspectiva a utilitzar, que s'haurà de traduir en la manera de presentar el tema? Les autoritats educatives? Cada professor que doni la matèria? I si la perspectiva adoptada per les autoritats, que probablement es reflectirà en els materials oferts per treballar la matèria, no coincideix amb la perspectiva del professor? La religió és una matèria sensible, no només més sensible que les matèries de ciències sinó més sensible fins i tot que la de filosofia.

Quan et planteges aquests dilemes entens més fàcilment la dificultat del tema i perquè les autoritats educatives poden estar temptades d'abandonar l'esforç i quedar-se en deixar l'ensenyament de religions concretes en mans dels pares i de professors triats per les diferents confessions. És una manera de treure's el problema del davant; però no per això és encertat.

Això apareix encara amb més claredat si pensem una mica en els possibles continguts de la matèria de cultura religiosa. Des del meu punt de vista, molt parcial, aquesta matèria hauria de tenir tres parts:

- una d'història de les religions, on podrien esmentar-s'hi totes les que es considerés pertinent;

- una de filosofia de la religió, que plantegés els temes generals al voltant de la qüestió religiosa (què és la religió, quina és la seva funció a nivell personal i a nivell col·lectiu, què és el llenguatge simbòlic, quina és la relació entre religió i ciència, etc.).

- una d'aproximació a les sis grans tradicions religioses (judaisme, cristianisme, Islam, buddhisme, tradicions de l'Índia i tradicions de la Xina), presentant els seus continguts, imatges i rituals principals i oferint textos rellevants de cada tradició. Les altres religions trobarien el seu espai a l'apartat d'història de les religions.

No queda clar ni l'ordre amb el que s'haurien de presentar aquestes tres parts, o si s'haurien de presentar en paral·lel per facilitar la comprensió. Això haurien de ser els pedagogs els encarregats de precisar-ho.

Aquetes tres parts podrien aparèixer en els diferents nivells en els que s'ofereixi la matèria, adaptats a les edats corresponents (com a mínim s'hauria de fer una matèria de cultura religiosa per a infants i una altra per a joves, i personalment crec que n'hi hauria d'haver una tercera a nivell universitari).

Imaginem que es decidís adoptar aquest enfocament. La presentació de cada una de les sis tradicions religioses, qui l'hauria de fer? Una resposta que pot semblar raonable és que cada tradició la presentin els seus representants. Però crec que això no seria adient, ja que resultarien enfocaments tan dispars que podrien crear més confusió que no pas claredat. Crec que hauria de ser una única persona, o un únic comitè d'experts, l'encarregat de presentar totes les tradicions d'una manera assequible als escolars.

També hem de tenir present la predisposició de l'alumnat. Seria una llàstima que la matèria de cultura religiosa fos considerada una "maria", això s'ha d'evitar. Ha de gaudir d'un estatut equivalent al de la filosofia, per exemple (si és que encara existeix aquesta matèria). Aquí hi pesarà la predisposició de l'alumnat. Amb els infants és més senzill, tot i venir sense referències també venen més oberts, i pot ser més senzill atreure el seu interès amb un bon enfocament didàctic. Amb els adolescents la cosa es complica, ja que tampoc saben res en matèria religiosa (per sort, sovint ni tindran prejudicis en contra) però el seu tarannà està més marcat per les dinàmiques socials, per l'influència d'un entorn no només molt insensible al fet religiós (no hi arriba a estar en contra perquè l'ignora) sinó amb hàbits i esquemes que poden ser un obstacle pel possible interès per la cultura religiosa (tan estranya i atípica). Lluitar contra aquests esquemes mentals previs (com ara el consumisme, l'escepticisme ambiental, l'afecció a les xarxes socials o la disbauxa com a forma d'entreteniment) serà una tasca formidable. Aquí, crec que posar l'accent en la heterogeneïtat i estranyesa de les sis tradicions religioses treballades pot jugar a favor, fent més fàcil desvetllar l'interès que no pas amb l'atenció monogràfica a una sola tradició.

Tot plegat no és gens fàcil, i alhora seria molt important fer una cosa així. I un país com Catalunya podria permetre's fer una experiència pilot seriosa en aquest tema, i ser una mica innovadora a nivell global. Ho voldrem fer? Ho sabrem fer?