L'Encarnació

El tema de l’Encarnació, en un primer nivell d'aproximació, és una de les grans diferències entre el cristianisme i les altres tradicions religioses, judaisme i Islam inclosos, i per tant un dels grans obstacles en el diàleg entre les tradicions religioses.

L'agosarament cristià és afirmar que Déu es fa humà. Déu es fa carn, assumeix la naturalesa humana, la condició humana, en la persona de Jesús de Natzaret. Aquest és el significat de l'Encarnació, representat gràficament a través de dues imatges mitològiques: la de l'Anunciació (concepció de Jesús) i la de Nadal (naixement de Jesús).

Agafat literalment, és un concepte de molt difícil comprensió. Racionalment, no s'entén què pot voler dir. Teològicament, si més no l'Islam ho interpreta com un atemptat a la identitat divina: Déu és el totalment altre, no es pot identificar amb un ésser humà concret. Déu és U, "no ha engendrat ni ha estat engendrat" (Alcorà, Sura 112, 3). L'Islam venera Issa, Jesús, però no el pot considerar fill de Déu o encarnació de Déu.

Simbòlicament, però, l'Encarnació pot donar molt de joc. Pot reivindicar l'alta naturalesa i la dignitat de la condició humana. Pot subratllar la dimensió divina que hi ha en cada humà, en tant que ésser conscient que participa de la consciència total que és la divinitat. Pot subratllar la possibilitat que cada humà esdevingui manifestació de la divinitat. I que cada humà pugui "salvar-se" (alliberar-se de la dependència del cos i la ment, o del cos, les emocions i els pensaments, si ho preferiu).

Com sorgeix aquesta idea de l'Encarnació? Què la fa irrompre? Una possibilitat és que sigui una conseqüència de l'entusiasme dels deixebles per Jesús. Ell és tan important per ells, que en fan presència de Déu, fill de Déu, identificat amb Déu: el viuen com a Déu, el divinitzen. L'Encarnació seria la divinització de Jesús fent-lo fruit de l'irrupció divina en el si d'una dona, escena escenificada en la imatge de l'Anunciació, que se celebra el 25 de març, nou mesos justos abans de Nadal, moment del naixement de Jesús. Aquesta dona ha de ser una verge, sígne de puresa, ja que Déu només es pot manifestar en un context pur (que els déus neixen de mares verges és una antiga tradició mitològica). Una puresa portada després a l'extrem per l'Església amb la proclamació de Maria com a persona concebuda sense pecat original: no només era verge, sinó que havia estat eximida del pecat original compartit per la resta dels humans (l'Església celebra aquest dogma, el darrer dels proclamats per l'Església, el 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepció de Maria).

Aquest ús de la mitologia per part dels deixebles i/o dels iniciadors de la narració oral al voltant de Jesús, després recollida i potser enriquida pels redactors dels evangelis, és lícita, és una bona manera d'expressar la seva intensa i radical experiència de l'impacte que Jesús tenia en ells. I és lògic que per expressar aquesta divinització fessin servir les eines que tenien a mà, o sigui la tradició mitològica del seu entorn, amb arrels egípcies, assíries, babilòniques i perses, referències freqüents a la Bíblia i potser algunes influències gregues. Com diu Carl Gustav Jung al quart capítol de "Resposta a Job": "Com que en la decisió d'encarnar-se Jahveh se serveix, pel que sembla, de l'antic model egipci, podem esperar també que el curs de l'encarnació s'ajusti en els seus detalls a certes prefiguracions". L'ús de l'expressió mitològica, simbòlica, d'una experiència vital important és encara més comprensible si es té en compte el context cultural de fa dos mil anys, on els entramats mitològics tenien un gran pes, per no dir que eren hegemònics.

El problema és que actualment la lectura literal del mite construït és molt dura per a qui pertany a altres tradicions o per als humans moderns no oberts al llenguatge simbòlic. I també és dura per al cristià que mira de rellegir simbòlicament la seva tradició mitològica. Alhora, és molt dur per al cristià tradicional rellegir, reinterpretar simbòlicament, el mite cristià. Aquest cristià tradicional s'estima el seu mite, que porta molt a dins, que troba entranyable i ple de veritat, fins al punt que no pot o no vol veure'l com a mite (i s'enfada amb els desmitologitzadors). Però per molt respectable i entranyable que sigui aquesta interpretació literal, per molt bonica i enriquidora que hagi estat per a moltes generacions, és difícil avui en dia considerar-la com a descripció d'un fet històric (que és el que pretén la interpretació literal).

Per als cristians l'Encarnació és una manera de dir que valoren tant el món que consideren que Déu s'hi fa present. Però probablement als orientals no els hi cal una encarnació perquè per ells Déu ja ho és de present al món, el món és pura emanació de Déu (són més creacionistes); no es pot pensar el món com a separat de Déu. No els cal encarnació perquè tot el cosmos és encarnació. En canvi, potser a causa d'una visió més negativa del món i de l'ésser humà (pecat original, vall de llàgrimes), per a la mentalitat religiosa occidental sí que fa falta aquesta irrupció salvadora expressada amb l'Encarnació.


Nota: val a dir que l'entrada sobre l'Encarnació a la Viquipèdia en català és penosa.


Algunes referències del Nou Testament a l'Encarnació:


"Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l'existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella. En ella hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni per desig carnal, ni per voler humà, sinó de Déu mateix. La Paraula s'ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat ." (Joan 1, 14)


"Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." (Joan 3, 13-18)

"Mireu que ningú no us enlluerni amb especulacions sàvies: són purs miratges basats en tradicions humanes, en els poders que dominen aquest món, i no en Crist. Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de totes les potències i autoritats." (Colossencs 2, 8-9)

"Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. Essent humà el seu aspecte, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare." (Filipencs 2, 5-11)