En mancar aquest fonament espontani consistent, amb gruix i sentit -que és el que dóna peu a la celebració, a la festa- la disbauxa ha de recórrer a la droga per poder mantenir la seva aparença, per ajudar a fer creure al qui ho viu i als altres que s'està realment content. Però ja se sap que la droga és un mal recurs, que no aconsegueix el que pretén i acaba passant factura. Sovint una factura greu.
Actualment la disbauxa sembla regir l'anomenat "oci nocturn" i algunes manifestacions festives massives, com ara certs concerts de rock. De vegades també es barreja amb algunes festes populars, desnaturalitzant-les, trencant el seu encant, la seva innocència primigènia.
La disbauxa s'escampa fàcilment, i difon la manca d'autenticitat. Una societat amb notable presència de la disbauxa és una societat malalta; la disbauxa és un símptoma de mal funcionament personal i social. I una societat que no és conscient del caràcter perniciós de la disbauxa, que la tolera frívolament (com pot ser el cas del "botellón") o fins i tot l'aplaudeix, que no obre debats crítics al respecte, que no la qüestiona, perd consistència.
Sovint la disbauxa és una fase ulterior de la gresca, la "juerga" ("diversión o fiesta animada, bulliciosa y en la que a veces se cometen excesos"). En castellà, la disbauxa és "desenfreno", que subratlla aquesta dimensió de manca d'aturador, d'anar més enllà dels límits, de descontrol.
Normalment se l'entén com un excés condemnable, inacostumat, de diversió; ús immoderat del menjar, el beure i d'altres plaers sensuals; com el comportament d'aquell qui es lliura als delits sensuals sense moderació. Per extensió, se l'entén també com a excés, ús immoderat de qualsevol cosa.
Etimològicament, "disbauxa" sembla venir de l'occità desbausha, del francès débauche, de débaucher ('apartar de la feina, del deure'), de ébaucher ('desbastar', 'esboscassar'), del francès antic bauch ('tronc'; germànic balko).
Dèiem al principi que sempre hi ha hagut gent disbauxada. És ben significatiu aquest fragment del capítol XII de La tardor de l'Edat Mitjana (1919), del gran historiador holandès Johan Huizinga, referit al segle XV: "Les festivitats més santes, la mateixa nit de Nadal, es passen enmig de la més gran disbauxa, jugant a cartes, maleint i tenint converses impúdiques.Si s'exhorta al poble, aquest apel·la a que els grans senyors, els capellans i els prelats fan el mateix impunement. A les vetlles dels dies festius es balla a les mateixes esglésies, al so de disbauxades cançons. Els sacerdots donen exemple, per passar-les jugant a daus i maleint. Tot això és testimoniat per moralistes, que potser tendeixin a veure-ho tot massa negre. Els documents confirmen, però, més d'un cop aquesta lúgubre visió. El Consell d'Estrasburg feia repartir cada any 1.100 litres de vi entre els que passaven la nit de Sant Adolf a la catedral "vetllant i en oració". Un conseller lamenta, segons Dionís Cartoixà, que la processó anual que té lloc a la seva ciutat, amb una santa relíquia, doni peu a innombrables inconveniències i orgies. Com posar fi a tot això? El mateix magistrat no estaria fàcilment disposat a fer-ho, ja que la processó portava guanys a la ciutat; portava a aquesta gent que havia de pernoctar-hi, beure i menjar. I tot això havia esdevingut un costum. Dionís coneixia el mal; sabia fins a quin punt la gent e comportava indisciplinadament a les processons, xerrant, rient, mirant al voltant descaradament, desitjant beure i fruir d'altres plaers grollers. Les seves lamentacions convenen igualment a la processó dels gantesos,a la romeria de Houthem amb el sarcòfag que contenia el cos de Sant Liví, patró de la ciutat. Abans, diu Chastellain, acostumaven els notables a portar el sant cadàver amb grande et haute solempnité et révérence; però ara és une multitude de respaille et de garçonaille mauvaise que el porten cridant, cantant i ballant, fent cent bufonades i tots borratxos." No seria difícil aplicar això a alguna de les nostres festes majors...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada