Aquest any 2020 fa setanta anys que va morir George Orwell. Va morir jove, era del 1903. Va morir de tuberculosi, el gener de 1950; si hagués viscut uns anys més, probablement s'hauria pogut curar. Tot i això, va deixar una obra extensa; alguns creadors que moren joves sembla com si ho sabessin i s'haguessin afanyat a produir la seva obra.
No era un novel·lista professional; a les seves obres més famoses (The Road to Wigan Pier, Homage to Catalonia, Animal Farm i Nineteen Eighty-Four) la novel·la, l'assaig i l'autobiografia es barregen. Però sempre hi trobem el segell de l'autenticitat, de la sinceritat, de la generositat. Orwell era un humanista, un defensor de la dignitat de la condició humana. Reivindicava un socialisme humanista abans que ho fes la Primavera de Praga. Es rebel·là contra l'estalinisme, però no només contra l'estalinisme, sinó contra tot sistema opressor. Llegir-lo ara continua essent una experiència enriquidora, colpidora.
1984, la seva darrera obra, escrita el 1948 (el títol, tot i que no era el previst inicialment per Orwell, és una inversió de les dues darreres xifres d'aquest any), reconeguda mundialment, no és només una crítica de l'estalinisme (que també) o un avís contra els perills de les noves tecnologies (que també, tot i que aquest tema no és pas dels més rellevants del llibre). És una reflexió sobre els sistemes sociopolítics del futur, que resulta en bona part premonitòria del que passa actualment a la Xina (i que podria passar en altres parts del món). Però és sobretot una reflexió sobre la condició de l'individu humà, els seus valors i la seva dignitat, i la seva relació amb les estructures sociopolítiques.
Hi ha també a 1984 un curiós exercici de geopolítica prospectiva, que el porta a imaginar un món regit per tres superpotències, Oceania, Estàsia i Euràsia. Oceania inclou tot Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda, Sudàfrica i la Gran Bretanya (premonició que sembla actualment confirmada pel Brexit...). Estàsia és la Xina i la seva zona d'influència. Euràsia va de la Península Ibèrica a l'estret de Behring; Orwell la imagina sota hegemonia russa, com era plausible el 1948, en plena eufòria de Stalin, vencedor de la Segona Guerra Mundial i amo absolut de la Unió Soviètica. No hauria pogut pas imaginar que setanta anys després aquesta Euràsia es podria configurar (hi estem gaire lluny?) sota una hegemonia alemanya (o un lideratge alemany, si ho preferiu), per a la qual cosa només fa falta desfer la OTAN i apropar Rússia i Turquia a la Unió Europea (de vegades la història pot donar tombs sorprenents). La resta de països són objecte de disputa entre les tres superpotències, constantment enfrontades entre elles en una guerra permanent (predicció acomplerta si en lloc d'un enfrontament bèl·lic pensem en un enfrontament econòmic).
Però insistim en que l'eix del llibre és la reflexió sobre la condició humana, els ideals de llibertat i cultura de la persona i la seva confrontació amb les estructures. Llegint-lo trobes un llibre més ric i matisat del que t'imaginaves, que va força més enllà de la majoria d'anàlisis que se'n fan. Val la pena rellegir 1984 i Homage to Catalonia, val la pena llegir The Road to Wigan Pier, val la pena redescobrir George Orwell.
1984, la seva darrera obra, escrita el 1948 (el títol, tot i que no era el previst inicialment per Orwell, és una inversió de les dues darreres xifres d'aquest any), reconeguda mundialment, no és només una crítica de l'estalinisme (que també) o un avís contra els perills de les noves tecnologies (que també, tot i que aquest tema no és pas dels més rellevants del llibre). És una reflexió sobre els sistemes sociopolítics del futur, que resulta en bona part premonitòria del que passa actualment a la Xina (i que podria passar en altres parts del món). Però és sobretot una reflexió sobre la condició de l'individu humà, els seus valors i la seva dignitat, i la seva relació amb les estructures sociopolítiques.
Hi ha també a 1984 un curiós exercici de geopolítica prospectiva, que el porta a imaginar un món regit per tres superpotències, Oceania, Estàsia i Euràsia. Oceania inclou tot Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda, Sudàfrica i la Gran Bretanya (premonició que sembla actualment confirmada pel Brexit...). Estàsia és la Xina i la seva zona d'influència. Euràsia va de la Península Ibèrica a l'estret de Behring; Orwell la imagina sota hegemonia russa, com era plausible el 1948, en plena eufòria de Stalin, vencedor de la Segona Guerra Mundial i amo absolut de la Unió Soviètica. No hauria pogut pas imaginar que setanta anys després aquesta Euràsia es podria configurar (hi estem gaire lluny?) sota una hegemonia alemanya (o un lideratge alemany, si ho preferiu), per a la qual cosa només fa falta desfer la OTAN i apropar Rússia i Turquia a la Unió Europea (de vegades la història pot donar tombs sorprenents). La resta de països són objecte de disputa entre les tres superpotències, constantment enfrontades entre elles en una guerra permanent (predicció acomplerta si en lloc d'un enfrontament bèl·lic pensem en un enfrontament econòmic).
Però insistim en que l'eix del llibre és la reflexió sobre la condició humana, els ideals de llibertat i cultura de la persona i la seva confrontació amb les estructures. Llegint-lo trobes un llibre més ric i matisat del que t'imaginaves, que va força més enllà de la majoria d'anàlisis que se'n fan. Val la pena rellegir 1984 i Homage to Catalonia, val la pena llegir The Road to Wigan Pier, val la pena redescobrir George Orwell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada