El 20 de març de 2020 moria, als 95 anys, Willigis Jäger (1925-2020), monjo benedictí alemany conegut per la seva obertura al buddhisme zen.
Nosaltres vàrem tenir la sort de conèixer-lo personalment en una trobada organitzada per la UNESCO que va tenir lloc a Barcelona probablement a principis dels anys 90; era una persona encantadora, entranyable.
Recollim algunes de les seves posicions manifestades al llibre "A la recerca del sentit de la vida" (Suche nach dem Sinn des Lebens), publicat en castellà per Narcea el 1995.
"La Realitat última és apersonal i està més enllà dels tradicionals conceptes de Déu de les religions teistes."
"La nostra consciència del jo només reconeix la realitat que és copsada per la raó i pels sentits."
"No som nosaltres els que cerquem la Realitat última, sinó que és ella la que genera en nosaltres l'impuls del descontentament i la recerca. Déu és el cercador. Déu es desperta en nosaltres. Nosaltres mateixos no podem "fer" res, només desprendre'ns de tot per tal que el diví pugui manifestar-se en nosaltres. L'única cosa que podem fer és sortir d'enmig en favor de Déu, segons expressió d'Eckhart."
"Existeix aquesta Vida que ho penetra tot i que denominem Déu, l'Absolut, la Realitat última, el veritable Ésser, etc. Aquest veritable Ésser és la profunditat de la nostra existència. És l'Ésser a partir del qual vivim. Més ben dit: és l'Ésser que viu en i a través de nosaltres. Som la seva forma de manifestar-se.""
"El sentit de la nostra vida radica en l'experiència de la nostra naturalesa divina. (...) Aquesta experiència consisteix, en darrera instància, en quelcom que s'escapa de la nostra capacitat d'expressió. És, segurament, el retorn a la identitat de Déu, al que Tauler denomina el "fons", Eckhart "Divinitat", Teresa el "castell interior" i el zen la "naturalesa essencial"."
"L'expressió d'una persona il·luminada depèn de la seva educació, religió, cultura del seu entorn, època que li ha tocat viure, etc."
"Mentre siguem persones ens adreçarem al Diví mitjançant paraules, imatges, cerimònies i ritus. Però és important no perdre de vista que totes aquestes coses són com dits que apunten a la lluna. Crec que són molt poques les persones cridades a retirar-se a un espai absent de tota litúrgia."
"Les Sagrades Escriptures i la religió són fruit de fondes experiències místiques; és tasca de la religió despertar les persones a aquesta experiència."
"La idolatria dels conceptes religiosos constitueix un risc a totes les religions. El nostre afany per formar-nos una imatge de Déu o de voler encasellar-lo conceptualment demostra la nostra arrogància. Amb raó Eckhart i Tersteegen (i nosaltres hi afegiríem la primera frase del Daodejing) diuen: un Déu al que hom pugui entendre no és cap Déu."
"La diferència entre les religions "revelades (judaisme, cristianisme, islam) i les religions d'orient (hinduisme i buddhisme) rau en que per als occidentals, Déu és un altre ésser ontològic, o sigui, quelcom que per la seva naturalesa està separat de nosaltres i sempre ho estarà. Entre Déu i l'ésser humà s'obre una profunda bretxa. En canvi, en l'hinduisme i el buddhisme, Déu i l'ésser humà són u i diferents. Són no-dos.
En les religions occidentals l'ésser humà s'experimenta com a separat de Déu. L'individu ha perdut la unió amb el seu orígen. No és capaç de reconèixer-lo. La unitat entre Déu i ésser humà s'estableix mitjançant una aliança. Déu, per dir-ho així, uneix novament el que va quedar trencat."
"El diví és un misteri. La veritable revelació de Déu està més enllà de la nostra consciència quotidiana. D'aquí que la seva aprehensió sempre tindrà un caràcter limitat. Els místics anomenen aquesta capa més fonda, on la persona rep la revelació, unio mistica. Aquí, la persona no és que experimenti quelcom, sinó simplement és."
"La tasca de les religions és recordar als éssers humans l'etern en el temporal. (...) Les religions ens fan saber que el diví, l'etern, forma part de la persona, és el centre més íntim de l'existència humana. Les religions han estat i continuaran essent les que ens recordin això una vegada i una altra. Per molt imperfectes que siguin els seus representants i seguidors, les nostres religions segueixen essent el dit que apunta a Déu.
Una persona pot haver assolit l'experiència de la realitat última, transcendint la seva confessió. Però, en general, li quedarà la necessitat de celebrar i expressar aquesta veritat. És bo estar ancorat en una tradició viva, ja que necessitem un marc en el que expressar-nos. D'aquí que els camins místics que provenen de les grans religions mereixin plena confiança. Per regla general, és allà on s'acostuma a trobar l'acompanyant necessari per a un camí no exempt de riscos."
" Els mites de la religió s'han de tractar com els somnis. Cal preguntar-se què volen transmetre les imatges. Qui aculli les visions d'un somni de manera superficial o fins i tot al peu de la lletra, les malinterpreta igual que qui les refusa com a quelcom absurd. Per tal de trobar el seu veritable significat cal penetrar en la profunditat del simbolisme universal de la humanitat. Les imatges són metàfores, analogies i arquetips la interpretació dels quals cal trobar. De la mateixa manera cal tractar les imatges i els símbols de les Sagrades Escriptures.
El mite continua tenint significació encara que el que narra no és un esdeveniment històric. Hauriem de superar aquesta manera d'entendre la fe que consisteix en creure Déu va enviar el seu Fill al món per, a través del sacrifici de la seva mort, salvar-lo del pecat i conduir les persones al cel. No hem de prendre com a persones el Pare, el Fill i l'Esperit als que ens podem adreçar per tal de canviar el destí de la nostra vida i d'aquest món, sinó com a metàfores que ens volen transmetre una veritat oculta. El mite no transmet cap coneixement especial sinó la comprensió del que som en realitat i el que hem d'experimentar com a veritat.
(...) Els mites ens ofereixen les metes per la nostra maduració i humanització. A través del mite bíblic de Jesús se'n dóna un exemple d'una personalitat d'aquest mena plenament desenvolupada. Si realitzem aquesta meta, arribarem a ser totalment imago Dei i serem dignes -fent servir la terminologia bíblica- d'entrar al cel, el que, al cap i a la fi, vol dir convertir-se en una persona plena i íntegra que en la visio beatifica aprehèn la totalitat de la revelació divina. "
"El camí de salvació porta a la confrontació amb el jo. La persona ha de trencar el poder dominant del jo i dissoldre la seva identificació amb ell. Si no, no podrà fer l'experiència de la totalitat. Aquest camí s'anomena autoconeixement, autotrobada, autorealització."
"La religió cristiana és la meva pàtria, tot i que no em pugui identificar amb tot el que ha fet la tradició d'ella. Hem rebut una gran herència, i molt pocs de nosaltres ens haguéssim encaminat a la contemplació de no haver estat pel cristianisme. Em sento responsable d'aquesta herència i voldria treure altre cop a la llum alguna cosa del que crec que va quedar sepultat."
"En el fons no hi ha cap diferència essencial entre un àpat i l'eucaristia, perquè quan faig la vivència que llevar-me al matí i posar-me les sabatilles són actes profundament religiosos, llavors és que he copsat el que significa religió. Però sense una experiència profunda això no és possible. Amb això no vull dir que no hi hagi diferència entre un àpat i l'eucaristia. En l'eucaristia anunciem de manera solemne que no només es tracta de pa (o sigui, no només la forma) sinó que l'essencialment diví s'està manifestant en aquesta forma precisa. Hem de reconèixer en aquest pa els dos aspectes de la Realitat, forma i buit, Déu i matèria. En l'eucaristia anunciem solemnement que no hi ha res que no sigui Déu, i que en realitat hauriem d'experimentar el nostre àpat com a la manifestació del diví. Viure la nostra vida en l'aquí i l'ara és un acte sant. Al cap i a la fi, el sagrament del moment present és "viure en la voluntat de Déu". És el camí cap a la felicitat."
"El nostre jo està constituït per la nostra memòria, però en ell mateix no té cap existència. En el transcurs del camí místic la persona es va donant compte que el seu ésser autèntic està molt més al fons que el seu jo superficial, configurat pel seu intel·lecte, els seus sentits i la seva voluntat. La majoria de les persones s'enganyen en prendre com al seu veritable ésser la idea que s'han forjat d'elles mateixes. Si es vol experimentar la Realitat major, Déu, cal abandonar aquesta imatge errònia."
"En realitat no hi ha res al que puguem anomenar el nostre jo, només el punt de convergència de les nostres activitats psíquiques, com la voluntat, l'esperança i els sentiments, que es manifesten units gràcies a la nostra memòria que és la que d'alguna manera ens fa creure en l'existència de certa permanència. La nostra veritable llibertat es troba en una capa més profunda."
"La transformació bàsica del món no esdevindrà gràcies a un nou sistema social, sinó per la transformació de l'individu. Qui realment vol canviar el món, no confia en cap especialista. Canviarà qui surti del sistema social, vencent la cobdícia, l'afany de lucre i les ànsies de poder."
"El diable és una hipòtesi amb la que intentem explicar el mal en el món. El mal es va personalitzar, considerant-lo com la força oposada al diví i separat de Déu. D'aquesta manera el diable es va convertir en una figura de projecció a la que s'atribuïa tot mal. Representa tant l'ombra individual com la col·lectiva. Si no aconseguim harmonitzar dins nostre aquesta dualitat, que aparentment forma part de l'estructura de la creació, seguirem estan exposats a les forces negatives d'aquest combat. L'inquisidor i l'acusat, el jutge i el botxí, l'amic i l'enemic, el superior i el subordinat estan en nosaltres mateixos, i és allí on els hem d'harmonitzar."
"Com a individus experimentem cada vegada amb més intensitat el fet d'estar units a tot, tant al que és bo com al que és dolent. El diable és el símbol del mal i, per això, el nostre bessó. És inherent a l'estructura de la nostra personalitat i pertany al principi estructural de la creació. Si aconseguim fer fecundes les nostres energies d'ombra per al bé, haurem guanyat un ajudant que efectivament obra el bé encara que aparentment desitja el mal."
"La religió utilitza imatges, paraules i mites. Les doctrines abstractes són una invenció de l'intel·lecte, i per aquesta raó no ens podran satisfer plenament. Tot i això, a moltes persones els hi costa abandonar aquesta base suposadament estable del nostre intel·lecte per confiar-se a una experiència més profunda. A occident, l'intel·lecte s'ha convertit en la instància més alta per a comprendre la realitat. La persona occidental creu poder-ho comprendre tot amb la raó. Però darrera d'ella hi ha una dimensió de coneixement totalment diferent."
"Els rituals són gestos, sons i imatges santes que guareixen, donant una direcció determinada al nostre interior desordenat. Ens transformen en un nou ordre. No es tracta d'una comprensió racional. Ens obrim a una força que està latent en el nostre centre, i no solament existeix en nosaltres, sinó en el fons de tot el que existeix."
"Els cristians l'anomenem resurrecció, cel o Vida eterna. Els buddhistes ho anomenen satori, els hindús samadhi. Si es comparen enciclopèdies teològiques, segurament això no resulta cert, però si es parteix de l'experiència humana, totes les religions, en el fons,volen expressar el mateix: el cel és dins nostre, el Regne de Déu és en nosaltres, el satori és aquí sempre i quan s'aconsegueixi traspassar la frontera de la consciència racional."
"Qui extreu la resurrecció del nivell simbòlic, col·locant-la en l'històric, malentén el seu missatge."
"Si trobéssim les restes mortals de Jesús i poguéssim demostrar que es va descompondre al sepulcre, res canviaria en la meva fe en Jesucrist. L'experiència de la resurrecció no té res a veure amb les seves restes mortals. És una experiència que qualsevol pot fer: que el seu ésser més profund és diví i per això no podrà morir."
"La religió s'expressa en mites, símbols i paràboles. Aquestes imatges estan profundament arrelades en elque denominem arquetip. Pedra, roca, són els arquetips de la seguretat contra l'onatge de la vida. Hi ha molts paràgrafs a l'Escriptura que hi remeten.
La pedra és el símbol de Crist, de la naturalesa divina de cada un de nosaltres. És l'única pedra amb la que podem comptar. Tota la resta flueix.
Si no tenim aquesta Vida divina com a centre, impedim el nostre procés de purificació com a persones. Déu no és algú que castiga. Som nosaltres mateixos els que espatllem l'ocasió de construir la nostra casa humana. Qui no edifica sobre aquesta pedra angular, "Vida divina", construeix sobre sorra. El seu fons no li donarà suport. Déu no li farà res, no el castigarà; és la mateixa persona la que perd quelcom. Ha triat un mal lloc per a la seva casa."
"Seria completament legítim retratar Déu en forma femenina. En l'idioma de Jesús, l'esperit era femení, i en la seva descripció s'hi troben elements femenins: comprensió, instint maternal, intimitat, calidesa, sentiment, bellesa, corporalitat i eros."
"Hem posat massa èmfasi en la divinitat de Jesús. Ell va voler ser el nostre guia cap al Regne de Déu. Mentre mantinguem una distància abismal, el cristianisme no complirà amb la seva veritable missió. Mentre l'adorem com a Déu, no el seguirem com a un guia. Ell és el primogènit i ens va dir que som en realitat fills i filles de Déu. Es tracta d'experimentar aquest fet. El diví vol obrir-se pas en nosaltres."
"Quin significat té Jesucrist per a qui està encaminat a la fondària? Diu el zen: "Si trobes el Buddha en el teu camí, mata'l." Pot un cristià dir el mateix de Jesús: "Si veus Jesús, mata'l"?
Recordem dues imatges de Jesús: el Jesús històric i el Crist còsmic.
El Jesús històric és el punt de partença de la nostra fe. Meditar sobre ell i les seves paraules ens beneficia molt. Ell ens indica la direcció a prendre en les nostres vides; ens va indicar el camí cap al "Pare".
Però si considerem Jesús només com un personatge històric, ens quedem en una comprensió religiosa retardada. Del que es tracta és de deixar enrere aquest Jesús. "Si en el camí et trobes el Buddha, mata'l." Si en la contemplació et trobes amb aquest Jesús, mata'l; no et quedis enganxat en aquesta imatge de Jesús perquè has d'experimentar el Crist.
La revelació de Crist no és un esdeveniment estàtic ni un punt final que no necessita afegitons, sinó més aviat un esdeveniment sense fi. La revelació de Crist és un camí de salvació entre molts."
"A l'Evangeli de Joan hi llegim: "La Paraula era al principi amb Déu. Tot es va fer per ella i sense ella no es va fer res del que existeix." Si agafem el Pare com el primer principi del que emana tot, el Fill (la Paraula) és allò emanat d'Ell. Les religions d'orient anomenen aquest primer principi "Buit". Buit no vol dir "res", sinó que és l'expressió del primer principi. Del Buit prové la Forma. Dit en termes cristians: del Pare prové el Fill. Ambdós tenen la mateixa naturalesa i alhora són diferents. Són u en el seu Ésser i alhora dos. No poden existir l'un sense l'altre. "El qui em veu a mi, veu al Pare", va dir Jesús. El primer principi no existeix sol. Es manifesta en la Paraula i en tot el que existeix. Pare i Fill són només dos aspectes de la realitat. Per això a l'hinduisme i al buddhisme es parla de no-dos."
"Per què no fem servir imatges com la de la font i el rierol? La font no és el rierol, i aquest no és la font. La font és l'origen del rierol. Són diferents, però només poden existir conjuntament. On hi ha una font, també hi ha un rierol. Seria una bestiesa parlar d'una font que no desemboqués en un rierol, i viceversa. El rierol no és l'origen, però porta la mateixa aigua. El Fill no és el Pare, però té la mateixa naturalesa. La creació no és Déu, però té la mateixa naturalesa."
"De què ens serviria tot, si no poguéssim dir també nosaltres: Soc fill, soc filla de Déu? Només hi ha una vida de Déu. La que batega en l'home Jesús és la que batega en nosaltres."
"Basant-nos en l'Antic i el Nou Testaments es podria desenvolupar de la mateixa manera una teologia còsmica, panteista i fins i tot mística. El que Jesús va dir sobre Déu era una experiència personal, una experiència mística. Les paraules "pare" i "fill" derivades dels costums jueus d'entendre la família testimonien una experiència d'unitat coneguda en tota mística. "Jo i el Pare som u." Però en lloc d'accentuar la unitat dins de la idea de la família, hem fet a la creació ontològicament diferent, obrint d'aquesta manera una bretxa entre Déu i persona i/o creació."
"En lloc de sentir-nos com a germans i germanes del "primogènit" i dir amb ell: "Jo i el Pare som u", hem convertit Jesús en un objecte de veneració i adoració. En lloc de considerar-nos com el "Crist vell", ens hem degradat a pecadors i penitents. En lloc de copsar dels seus ensenyaments la nostra unitat en l'ésser amb ell i el Pare, com en la imatge del cep i els sarments, li hem posat el segell de moralista. En lloc de reconèixer en ell la nostra pròpia imatge originària i imatge del Pare, l'hem situat en una llunyania inabastable com el "completament diferent". En lloc d'acceptar-lo com "Emmanuel" ("Déu amb nosaltres"), tal com va ser anunciat, l'hem degradat a un jutge primmirat i venjatiu."
"La via profunda desconeix l'intermediari. La meta consisteix en l'experiència d'unitat amb la Realitat última que els cristians anomenem Déu i que en altres religions rep noms diferents. És el nostre ésser més profund. Tots podem despertar a aquesta experiència profunda, veritable meta i l'autèntica tasca de l'ésser humà. Aquest ésser més profund s'escapa de tota descripció, no es pot provocar amb exercicis; l'única cosa que podem fer és preparar-nos per a que se'ns reveli seient amb total atenció. L'atenció ens ajuda a buidar els nostres cors per a reconèixer el nostre veritable ésser en aquest buit."
"La meta de qualsevol mite consisteix en assenyalar-nos que som u amb el diví. El mite ens indica el camí envers el misteri de Déu."
"Quan llegim que Jesús va pujar al cel, no ens hem d'imaginar a una persona pujant a un lloc determinat de l'univers. No hi ha cap cel físic. Jesús va entrar en un espai interior, en una experiència que no té res a veure amb l'espai i el temps. Pujarem amb ell en endinsar-nos vers l'autèntica font de la vida."
"Només hi ha un vida de Déu. La mateixa vida que bategava en Jesús batega també en nosaltres. La divinitat és el nostre dret hereditari. Jesús diu: "El temps s'ha acomplert, i el Regne de Déu és a prop; convertiu-vos i cregueu en la bona nova." (Mc 1, 14) "Convertiu-vos" vol dir anar més enllà de l'estat corrent de la ment. Hem de transcendir el jo que gira al voltant de si mateix per a poder experimentar aquest centre diví. Els dos són inseparables. Qui diu ésser humà, també diu Déu. Qui diu Déu, també diu ésser humà. "Algun dia sabreu que jo i el meu Pare som u", diu Jesús."
"Les paraules de les Escriptures no són més que el dit que apunta la lluna, però no són la lluna. Són quelcom semblant a un mapa, però no són el camp per on es pot passejar. Als que s'encaminen per un sender espiritual se'ls hi adverteix que no prenguin el dit per la lluna ni el mapa pel camp."
"El diví només pot quedar patent en una forma, igual que l'or existeix només en la forma, i no per si mateix. Déu en si no és perceptible, només se'l pot experimentar en una forma. Per això Déu i l'ésser humà coexisteixen."
"Mentre siguem persones ens adreçarem al Diví mitjançant paraules, imatges, cerimònies i ritus. Però és important no perdre de vista que totes aquestes coses són com dits que apunten a la lluna. Crec que són molt poques les persones cridades a retirar-se a un espai absent de tota litúrgia."
"Les Sagrades Escriptures i la religió són fruit de fondes experiències místiques; és tasca de la religió despertar les persones a aquesta experiència."
"La idolatria dels conceptes religiosos constitueix un risc a totes les religions. El nostre afany per formar-nos una imatge de Déu o de voler encasellar-lo conceptualment demostra la nostra arrogància. Amb raó Eckhart i Tersteegen (i nosaltres hi afegiríem la primera frase del Daodejing) diuen: un Déu al que hom pugui entendre no és cap Déu."
"La diferència entre les religions "revelades (judaisme, cristianisme, islam) i les religions d'orient (hinduisme i buddhisme) rau en que per als occidentals, Déu és un altre ésser ontològic, o sigui, quelcom que per la seva naturalesa està separat de nosaltres i sempre ho estarà. Entre Déu i l'ésser humà s'obre una profunda bretxa. En canvi, en l'hinduisme i el buddhisme, Déu i l'ésser humà són u i diferents. Són no-dos.
En les religions occidentals l'ésser humà s'experimenta com a separat de Déu. L'individu ha perdut la unió amb el seu orígen. No és capaç de reconèixer-lo. La unitat entre Déu i ésser humà s'estableix mitjançant una aliança. Déu, per dir-ho així, uneix novament el que va quedar trencat."
"El diví és un misteri. La veritable revelació de Déu està més enllà de la nostra consciència quotidiana. D'aquí que la seva aprehensió sempre tindrà un caràcter limitat. Els místics anomenen aquesta capa més fonda, on la persona rep la revelació, unio mistica. Aquí, la persona no és que experimenti quelcom, sinó simplement és."
"La tasca de les religions és recordar als éssers humans l'etern en el temporal. (...) Les religions ens fan saber que el diví, l'etern, forma part de la persona, és el centre més íntim de l'existència humana. Les religions han estat i continuaran essent les que ens recordin això una vegada i una altra. Per molt imperfectes que siguin els seus representants i seguidors, les nostres religions segueixen essent el dit que apunta a Déu.
Una persona pot haver assolit l'experiència de la realitat última, transcendint la seva confessió. Però, en general, li quedarà la necessitat de celebrar i expressar aquesta veritat. És bo estar ancorat en una tradició viva, ja que necessitem un marc en el que expressar-nos. D'aquí que els camins místics que provenen de les grans religions mereixin plena confiança. Per regla general, és allà on s'acostuma a trobar l'acompanyant necessari per a un camí no exempt de riscos."
" Els mites de la religió s'han de tractar com els somnis. Cal preguntar-se què volen transmetre les imatges. Qui aculli les visions d'un somni de manera superficial o fins i tot al peu de la lletra, les malinterpreta igual que qui les refusa com a quelcom absurd. Per tal de trobar el seu veritable significat cal penetrar en la profunditat del simbolisme universal de la humanitat. Les imatges són metàfores, analogies i arquetips la interpretació dels quals cal trobar. De la mateixa manera cal tractar les imatges i els símbols de les Sagrades Escriptures.
El mite continua tenint significació encara que el que narra no és un esdeveniment històric. Hauriem de superar aquesta manera d'entendre la fe que consisteix en creure Déu va enviar el seu Fill al món per, a través del sacrifici de la seva mort, salvar-lo del pecat i conduir les persones al cel. No hem de prendre com a persones el Pare, el Fill i l'Esperit als que ens podem adreçar per tal de canviar el destí de la nostra vida i d'aquest món, sinó com a metàfores que ens volen transmetre una veritat oculta. El mite no transmet cap coneixement especial sinó la comprensió del que som en realitat i el que hem d'experimentar com a veritat.
(...) Els mites ens ofereixen les metes per la nostra maduració i humanització. A través del mite bíblic de Jesús se'n dóna un exemple d'una personalitat d'aquest mena plenament desenvolupada. Si realitzem aquesta meta, arribarem a ser totalment imago Dei i serem dignes -fent servir la terminologia bíblica- d'entrar al cel, el que, al cap i a la fi, vol dir convertir-se en una persona plena i íntegra que en la visio beatifica aprehèn la totalitat de la revelació divina. "
"El camí de salvació porta a la confrontació amb el jo. La persona ha de trencar el poder dominant del jo i dissoldre la seva identificació amb ell. Si no, no podrà fer l'experiència de la totalitat. Aquest camí s'anomena autoconeixement, autotrobada, autorealització."
"La religió cristiana és la meva pàtria, tot i que no em pugui identificar amb tot el que ha fet la tradició d'ella. Hem rebut una gran herència, i molt pocs de nosaltres ens haguéssim encaminat a la contemplació de no haver estat pel cristianisme. Em sento responsable d'aquesta herència i voldria treure altre cop a la llum alguna cosa del que crec que va quedar sepultat."
"En el fons no hi ha cap diferència essencial entre un àpat i l'eucaristia, perquè quan faig la vivència que llevar-me al matí i posar-me les sabatilles són actes profundament religiosos, llavors és que he copsat el que significa religió. Però sense una experiència profunda això no és possible. Amb això no vull dir que no hi hagi diferència entre un àpat i l'eucaristia. En l'eucaristia anunciem de manera solemne que no només es tracta de pa (o sigui, no només la forma) sinó que l'essencialment diví s'està manifestant en aquesta forma precisa. Hem de reconèixer en aquest pa els dos aspectes de la Realitat, forma i buit, Déu i matèria. En l'eucaristia anunciem solemnement que no hi ha res que no sigui Déu, i que en realitat hauriem d'experimentar el nostre àpat com a la manifestació del diví. Viure la nostra vida en l'aquí i l'ara és un acte sant. Al cap i a la fi, el sagrament del moment present és "viure en la voluntat de Déu". És el camí cap a la felicitat."
"El nostre jo està constituït per la nostra memòria, però en ell mateix no té cap existència. En el transcurs del camí místic la persona es va donant compte que el seu ésser autèntic està molt més al fons que el seu jo superficial, configurat pel seu intel·lecte, els seus sentits i la seva voluntat. La majoria de les persones s'enganyen en prendre com al seu veritable ésser la idea que s'han forjat d'elles mateixes. Si es vol experimentar la Realitat major, Déu, cal abandonar aquesta imatge errònia."
"En realitat no hi ha res al que puguem anomenar el nostre jo, només el punt de convergència de les nostres activitats psíquiques, com la voluntat, l'esperança i els sentiments, que es manifesten units gràcies a la nostra memòria que és la que d'alguna manera ens fa creure en l'existència de certa permanència. La nostra veritable llibertat es troba en una capa més profunda."
"La transformació bàsica del món no esdevindrà gràcies a un nou sistema social, sinó per la transformació de l'individu. Qui realment vol canviar el món, no confia en cap especialista. Canviarà qui surti del sistema social, vencent la cobdícia, l'afany de lucre i les ànsies de poder."
"El diable és una hipòtesi amb la que intentem explicar el mal en el món. El mal es va personalitzar, considerant-lo com la força oposada al diví i separat de Déu. D'aquesta manera el diable es va convertir en una figura de projecció a la que s'atribuïa tot mal. Representa tant l'ombra individual com la col·lectiva. Si no aconseguim harmonitzar dins nostre aquesta dualitat, que aparentment forma part de l'estructura de la creació, seguirem estan exposats a les forces negatives d'aquest combat. L'inquisidor i l'acusat, el jutge i el botxí, l'amic i l'enemic, el superior i el subordinat estan en nosaltres mateixos, i és allí on els hem d'harmonitzar."
"Com a individus experimentem cada vegada amb més intensitat el fet d'estar units a tot, tant al que és bo com al que és dolent. El diable és el símbol del mal i, per això, el nostre bessó. És inherent a l'estructura de la nostra personalitat i pertany al principi estructural de la creació. Si aconseguim fer fecundes les nostres energies d'ombra per al bé, haurem guanyat un ajudant que efectivament obra el bé encara que aparentment desitja el mal."
"La religió utilitza imatges, paraules i mites. Les doctrines abstractes són una invenció de l'intel·lecte, i per aquesta raó no ens podran satisfer plenament. Tot i això, a moltes persones els hi costa abandonar aquesta base suposadament estable del nostre intel·lecte per confiar-se a una experiència més profunda. A occident, l'intel·lecte s'ha convertit en la instància més alta per a comprendre la realitat. La persona occidental creu poder-ho comprendre tot amb la raó. Però darrera d'ella hi ha una dimensió de coneixement totalment diferent."
"Els rituals són gestos, sons i imatges santes que guareixen, donant una direcció determinada al nostre interior desordenat. Ens transformen en un nou ordre. No es tracta d'una comprensió racional. Ens obrim a una força que està latent en el nostre centre, i no solament existeix en nosaltres, sinó en el fons de tot el que existeix."
"Els cristians l'anomenem resurrecció, cel o Vida eterna. Els buddhistes ho anomenen satori, els hindús samadhi. Si es comparen enciclopèdies teològiques, segurament això no resulta cert, però si es parteix de l'experiència humana, totes les religions, en el fons,volen expressar el mateix: el cel és dins nostre, el Regne de Déu és en nosaltres, el satori és aquí sempre i quan s'aconsegueixi traspassar la frontera de la consciència racional."
"Qui extreu la resurrecció del nivell simbòlic, col·locant-la en l'històric, malentén el seu missatge."
"Si trobéssim les restes mortals de Jesús i poguéssim demostrar que es va descompondre al sepulcre, res canviaria en la meva fe en Jesucrist. L'experiència de la resurrecció no té res a veure amb les seves restes mortals. És una experiència que qualsevol pot fer: que el seu ésser més profund és diví i per això no podrà morir."
"La religió s'expressa en mites, símbols i paràboles. Aquestes imatges estan profundament arrelades en elque denominem arquetip. Pedra, roca, són els arquetips de la seguretat contra l'onatge de la vida. Hi ha molts paràgrafs a l'Escriptura que hi remeten.
La pedra és el símbol de Crist, de la naturalesa divina de cada un de nosaltres. És l'única pedra amb la que podem comptar. Tota la resta flueix.
Si no tenim aquesta Vida divina com a centre, impedim el nostre procés de purificació com a persones. Déu no és algú que castiga. Som nosaltres mateixos els que espatllem l'ocasió de construir la nostra casa humana. Qui no edifica sobre aquesta pedra angular, "Vida divina", construeix sobre sorra. El seu fons no li donarà suport. Déu no li farà res, no el castigarà; és la mateixa persona la que perd quelcom. Ha triat un mal lloc per a la seva casa."
"Seria completament legítim retratar Déu en forma femenina. En l'idioma de Jesús, l'esperit era femení, i en la seva descripció s'hi troben elements femenins: comprensió, instint maternal, intimitat, calidesa, sentiment, bellesa, corporalitat i eros."
"Hem posat massa èmfasi en la divinitat de Jesús. Ell va voler ser el nostre guia cap al Regne de Déu. Mentre mantinguem una distància abismal, el cristianisme no complirà amb la seva veritable missió. Mentre l'adorem com a Déu, no el seguirem com a un guia. Ell és el primogènit i ens va dir que som en realitat fills i filles de Déu. Es tracta d'experimentar aquest fet. El diví vol obrir-se pas en nosaltres."
"Quin significat té Jesucrist per a qui està encaminat a la fondària? Diu el zen: "Si trobes el Buddha en el teu camí, mata'l." Pot un cristià dir el mateix de Jesús: "Si veus Jesús, mata'l"?
Recordem dues imatges de Jesús: el Jesús històric i el Crist còsmic.
El Jesús històric és el punt de partença de la nostra fe. Meditar sobre ell i les seves paraules ens beneficia molt. Ell ens indica la direcció a prendre en les nostres vides; ens va indicar el camí cap al "Pare".
Però si considerem Jesús només com un personatge històric, ens quedem en una comprensió religiosa retardada. Del que es tracta és de deixar enrere aquest Jesús. "Si en el camí et trobes el Buddha, mata'l." Si en la contemplació et trobes amb aquest Jesús, mata'l; no et quedis enganxat en aquesta imatge de Jesús perquè has d'experimentar el Crist.
La revelació de Crist no és un esdeveniment estàtic ni un punt final que no necessita afegitons, sinó més aviat un esdeveniment sense fi. La revelació de Crist és un camí de salvació entre molts."
"A l'Evangeli de Joan hi llegim: "La Paraula era al principi amb Déu. Tot es va fer per ella i sense ella no es va fer res del que existeix." Si agafem el Pare com el primer principi del que emana tot, el Fill (la Paraula) és allò emanat d'Ell. Les religions d'orient anomenen aquest primer principi "Buit". Buit no vol dir "res", sinó que és l'expressió del primer principi. Del Buit prové la Forma. Dit en termes cristians: del Pare prové el Fill. Ambdós tenen la mateixa naturalesa i alhora són diferents. Són u en el seu Ésser i alhora dos. No poden existir l'un sense l'altre. "El qui em veu a mi, veu al Pare", va dir Jesús. El primer principi no existeix sol. Es manifesta en la Paraula i en tot el que existeix. Pare i Fill són només dos aspectes de la realitat. Per això a l'hinduisme i al buddhisme es parla de no-dos."
"Per què no fem servir imatges com la de la font i el rierol? La font no és el rierol, i aquest no és la font. La font és l'origen del rierol. Són diferents, però només poden existir conjuntament. On hi ha una font, també hi ha un rierol. Seria una bestiesa parlar d'una font que no desemboqués en un rierol, i viceversa. El rierol no és l'origen, però porta la mateixa aigua. El Fill no és el Pare, però té la mateixa naturalesa. La creació no és Déu, però té la mateixa naturalesa."
"De què ens serviria tot, si no poguéssim dir també nosaltres: Soc fill, soc filla de Déu? Només hi ha una vida de Déu. La que batega en l'home Jesús és la que batega en nosaltres."
"Basant-nos en l'Antic i el Nou Testaments es podria desenvolupar de la mateixa manera una teologia còsmica, panteista i fins i tot mística. El que Jesús va dir sobre Déu era una experiència personal, una experiència mística. Les paraules "pare" i "fill" derivades dels costums jueus d'entendre la família testimonien una experiència d'unitat coneguda en tota mística. "Jo i el Pare som u." Però en lloc d'accentuar la unitat dins de la idea de la família, hem fet a la creació ontològicament diferent, obrint d'aquesta manera una bretxa entre Déu i persona i/o creació."
"En lloc de sentir-nos com a germans i germanes del "primogènit" i dir amb ell: "Jo i el Pare som u", hem convertit Jesús en un objecte de veneració i adoració. En lloc de considerar-nos com el "Crist vell", ens hem degradat a pecadors i penitents. En lloc de copsar dels seus ensenyaments la nostra unitat en l'ésser amb ell i el Pare, com en la imatge del cep i els sarments, li hem posat el segell de moralista. En lloc de reconèixer en ell la nostra pròpia imatge originària i imatge del Pare, l'hem situat en una llunyania inabastable com el "completament diferent". En lloc d'acceptar-lo com "Emmanuel" ("Déu amb nosaltres"), tal com va ser anunciat, l'hem degradat a un jutge primmirat i venjatiu."
"La via profunda desconeix l'intermediari. La meta consisteix en l'experiència d'unitat amb la Realitat última que els cristians anomenem Déu i que en altres religions rep noms diferents. És el nostre ésser més profund. Tots podem despertar a aquesta experiència profunda, veritable meta i l'autèntica tasca de l'ésser humà. Aquest ésser més profund s'escapa de tota descripció, no es pot provocar amb exercicis; l'única cosa que podem fer és preparar-nos per a que se'ns reveli seient amb total atenció. L'atenció ens ajuda a buidar els nostres cors per a reconèixer el nostre veritable ésser en aquest buit."
"La meta de qualsevol mite consisteix en assenyalar-nos que som u amb el diví. El mite ens indica el camí envers el misteri de Déu."
"Quan llegim que Jesús va pujar al cel, no ens hem d'imaginar a una persona pujant a un lloc determinat de l'univers. No hi ha cap cel físic. Jesús va entrar en un espai interior, en una experiència que no té res a veure amb l'espai i el temps. Pujarem amb ell en endinsar-nos vers l'autèntica font de la vida."
"Només hi ha un vida de Déu. La mateixa vida que bategava en Jesús batega també en nosaltres. La divinitat és el nostre dret hereditari. Jesús diu: "El temps s'ha acomplert, i el Regne de Déu és a prop; convertiu-vos i cregueu en la bona nova." (Mc 1, 14) "Convertiu-vos" vol dir anar més enllà de l'estat corrent de la ment. Hem de transcendir el jo que gira al voltant de si mateix per a poder experimentar aquest centre diví. Els dos són inseparables. Qui diu ésser humà, també diu Déu. Qui diu Déu, també diu ésser humà. "Algun dia sabreu que jo i el meu Pare som u", diu Jesús."
"Les paraules de les Escriptures no són més que el dit que apunta la lluna, però no són la lluna. Són quelcom semblant a un mapa, però no són el camp per on es pot passejar. Als que s'encaminen per un sender espiritual se'ls hi adverteix que no prenguin el dit per la lluna ni el mapa pel camp."
"El diví només pot quedar patent en una forma, igual que l'or existeix només en la forma, i no per si mateix. Déu en si no és perceptible, només se'l pot experimentar en una forma. Per això Déu i l'ésser humà coexisteixen."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada