Ressituant la religió

Comentàvem fa poc el dossier d'"El món de demà" (elmondedema.cat) sobre "Ressituar la religió". Donem-hi un altre tomb.

El tema em sembla important. I és oportú plantejar-lo ara, que sembla que entrem en un temps de revisió i refundació. També em sembla un tema urgent. Per què? Doncs perquè la meva generació va fracassar estrepitosament a l'hora de transmetre la vivència religiosa a la generació següent. No sé si no ho vàrem saber fer, o les circumstàncies ho feien tan difícil que no ens en vàrem sortir. Però el cas és que aquesta transmissió no es produí. Parlo a nivell sociològic; a nivell personal, segur que en alguns casos concrets això va tenir lloc. Però a nivell social, no hi ha hagut transmissió.

Per tant ara la generació següent -els nostres nets, podríem dir- corre el risc de no rebre tampoc aquesta transmissió. Els seus pares no ho poden fer a causa del nostre fracàs. I nosaltres comencem a ser massa grans per fer un nou intent a dues generacions vista. Amb l'agreujant que potser les mateixes o altres circumstàncies que van dificultar l'anterior transmissió segueixin operant i la facin inviable. Amb la qual cosa, el que nosaltres vàrem tenir el privilegi de rebre d'una generació religiosa precedent, no ho podrem fer arribar a generacions posteriors.

És preocupant, això? Per als que considerem la vivència religiosa com a quelcom no només important sinó central per a la vida humana, sí que ho és. I més encara pels que considerem que aquesta transmissió és molt necessària perquè ens sembla que la vivència religiosa difícilment es dóna espontàniament, sortint del no res pel seu compte. No tothom pensa així, certament; molts consideren que la dimensió espiritual sempre és a l'abast, sense necessitat de transmissió cultural. És un tema obert, discutible.

Per tant, veig aquest esforç per "ressituar la religió" com un pas significatiu en la tasca de recuperar les condicions per a la transmissió de la vivència religiosa. Perquè per tal que aquesta sigui accessible a les noves generacions, sembla clar que s'ha de "ressituar". Deixant les coses com estan ara, no hi haurà transmissió. Ressituar deurà voler dir, doncs, revisar què entenem per vivència religiosa i revisar quin impacte té en la vida personal i en la vida col·lectiva, quin paper pot jugar en els itineraris individuals i en les dinàmiques comunitàries. I fer-ho amb un llenguatge comprensible per les noves generacions, per aquells que no han estat educats en el si de cap tradició religiosa, que no saben res de l'àmbit religiós, ni tan sols a nivell històric i cultural.

Fer això haurà de ser un esforç col·lectiu, i d'aquí que aplaudeixi una proposta oberta i pública com la d'"El món de demà". Tan de bo moltes veus s'apuntessin a dir-hi la seva. En podrien sortir les bases d'una reflexió amb futur. Certament, per fer-ho caldrà superar la mandra i la vergonya. Mandra, perquè costa parlar de coses que pertanyen a l'esfera del més íntim de la persona, que exigeixen un esforç d'autoanàlisi, de posar al dia les concepcions i les formulacions. Vergonya, perquè actualment en la nostra societat no queda bé, no és ben vist, sona a estrany o a passat de moda parlar de religió. Caldrà superar aquests obstacles.

A més, és un tema arriscat, compromès, delicat, que sembla demanar molts coneixements i molta coherència per poder parlar-ne. Però valdrà més que ens deixem de punyetes i tirem pel dret sense escrúpols. Ens hi juguem massa a nivell personal i col·lectiu com per anar amb excessives prudències, floritures i remiraments que justifiquin el nostre silenci. Només cal sinceritat, transparència, coratge. La resta l'anirem construint entre tots.

Assenyalava tres eixos de reflexió: precisar què entenem per vivència religiosa, veure quin és el seu paper en la vida de les persones i explorar les seves possibles implicacions a nivell col·lectiu. La temptació és dir: són temes massa amplis i complicats, cada un necessitaria llibres i llibres, no es poden abordar simplísticament, mirar de resoldre'ls en un plis plas. D'acord. Però si no ens hi posem des de tots els nivells (no només des del nivell dels experts, dels especialistes) podem esperar en va i que se'ns escapi el tren. Potser els especialistes es mobilitzaran més si veuen que la gent normal s'interessa per la qüestió i s'arrisca a dir-hi la seva, ni que sigui amb pocs coneixements. A més, en aquesta qüestió és clau la posició personal, que sempre hi és i que no depèn de tenir uns coneixements, haver fet uns estudis o haver llegit no sé quants llibres.

Situats, doncs, en aquestes coordenades, goso dir-hi la meva, de manera molt esquemàtica, informal, provisional. Comencem per què entenem per vivència religiosa. En podríem parlar com un obrir-se a la possibilitat d'entroncar amb quelcom que és viscut com una realitat que dona consistència i plenitud però que no s'identifica amb res del cosmos.

Hi ha qui considera això com  una construcció mental consoladora, però les tradicions religioses consideren que és més que això, que elles han anat constatant que aquest entroncament és operatiu, per molt que sigui impossible identificar la naturalesa i característiques d'allò amb que s'entronca.

Les tradicions coincideixen també en que per aconseguir obrir-se a aquest entroncament cal anar més enllà de nosaltres mateixos. Cal deixar enrere el nostres interessos, el nostre egocentrament, i explorar què passa quan s'aconsegueix depassar el nostre petit món.

Totes les tradicions miren de dir què s'experimenta al fer l'entroncament i què s'ha de fer per accedir-hi. A partir d'aquí, la diversitat de formulacions amb les que es presenta aquesta vivència és molt gran. I la manera d'arribar-hi, les tècniques que es poden utilitzar per fer-ho, són moltes. Però cal no desorientar-se amb aquesta diversitat. Les noves generacions poden quedar desconcertades davant d'aquesta diversitat i riquesa de formulacions, però han de fer l'esforç d'anar més enllà: han de procurar veure el nucli compartit per totes elles i prendre posició respecte a aquest nucli, més enllà de quina sigui la formulació preferida.

Per tant, el punt de partença és la confrontació de dues posicions: la racional (del sentit comú, de la ciència, de la filosofia) que diu que el món és el que és i que no hi ha res a banda del món, i la religiosa, que diu que és com si hi hagués "un altre món" (aquí el llenguatge ha de ser metafòric, al·lusiu), i que és possible emprendre processos de canvi personal que ens permetin arribar a una connexió viscuda amb aquest "altre món". I que això no és una qüestió de després de la mort, sinó una connexió per a ser establerta ara i aquí. Una de les poques coincidències entre les tradicions és que aquesta vivència queda fora o més enllà de l'espai i el temps, que és una qüestió per al moment present, únic en el qual es pot establir la connexió.

Hi ha una gran varietat de noms donats a aquesta "realitat altra" (sempre al·lusius, sempre imprecisos) i de maneres per accedir a la connexió, a l'entroncament. Però l'important no és a quina terminologia o a quina tècnica ens apuntem, sinó situar-nos davant del dilema inicial. Dilema que no es pot enfocar des d'una perspectiva pragmàtica, interessada (quins beneficis es treuen d'optar pel camí religiós) ja que és una possibilitat sense conseqüències operatives pragmàtiques (i si en té alguna, serà més aviat "poc pràctica" en termes quotidians).

Per a algú no familiaritzat amb els àmbits religiosos pot ser desconcertant que se li digui que el punt d'arrencada és un dilema d'aquesta mena. És cert, és desconcertant. Però és així. O ens apuntem a endinsar-nos per aquest estrany itinerari d'obertura a no se sap ben bé què (caldrà anar-ho descobrint, i si es descobreix no hi haurà paraules per explicar-ho bé), o ens quedem amb el que tenim, amb el nostre món (prou ric i interessant, certament). Insistim en que no és una decisió pragmàtica, interessada. No ens servirà per guanyar-nos una vida després de la mort, o per viure més còmodament en aquesta vida. Ara, els que han fet l'experiència i han mirat de parlar-ne ho fan en termes altament elogiosos (cosa que no diu gran cosa de com és, només denota una mena de vivència molt positiva o favorable, però no sabem dir perquè).

És tot això comprensible per part de la gent jove? No en tinc ni idea. Potser el que per a mi és un esforç de concreció significativa pot ser llegit com un conjunt de paraules sense sentit, incomprensibles. Pot ser. És un dels riscos i dels desafiaments que tenim al davant. Però hi hem de passar a l'hora de mirar de "ressituar la religió".

Dels altres dos eixos de reflexió només en faré quatre pinzellades. Sobre el paper del fet religiós en la vida personal, dir que és central. Central vol dir no perifèric, vol dir que no és una cosa més, que es té o no es té però que no afecta al nucli identitari de la persona. Central vol dir que ens configura la personalitat i la manera de viure, la manera d'estar en el món si ho preferiu. El que opta per endinsar-se per l'itinerari religiós queda marcat, definit, configurat per aquesta opció. Si li dóna pau o neguit, repòs o esforç, sentit o desorientació, confiança o incertesa, això s'ha d'anar experimentant.

I a nivell col·lectiu, dir dues coses. La primera és que fer aquest itinerari impulsa a compartir la vivència amb altres persones que també el facin, i estableix lligams entre elles (que es poden traduir en termes de comunitat, el nivell de materialització de la qual pot ser divers). I la segona és que les persones i comunitats que fan aquest itinerari no es desinteressen de la problemàtica social, sinó ben al contrari: es prenen com a cosa molt seva la construcció d'unes estructures socials que garanteixin el benestar material i cultural dels ciutadans, que promoguin els valors humanitzadors i que donin marge per a poder exercir l'opció de recerca religiosa, d'itinerari espiritual si ho preferiu; que permetin unes vides prou lliures i dignes com per que les persones que ho desitgin puguin emprendre aquest itinerari. Anar deixatant tot això és una altra de les tasques a dur a terme a l'hora de ressituar la religió.