Corbí: L’accés a la dimensió absoluta

Rothko 1953

"Aquesta és la base de les nostres reflexions: els humans són animals constituïts, com a tals animals, per la competència lingüística.

El nucli d'aquest vivent és un sentir-acotador, un sentir el món que és alhora una acotació del món; un sentir que construeix el seu món correlat. Es tracta d'un sentir individual i també col·lectiu en què els individus són socialitzats.

Aquest sentir acotador és el que constitueix el nucli de la seva capacitat cognoscitiva i el nucli al voltant del qual construeix la seva suposada individualitat  en reconèixer les seves necessitats.

Les nocions abstractes que contribueixen a edificar aquest nucli d'individualitat i de món correlat no formen part del nucli, sinó que complementen les construccions de la individualitat i del món correlat.

El veritable constructor entorn al qual tot gira és el sentir-acotador.

Per als animals el món és exclusivament un sentir i per a nosaltres és bàsicament i fonamentalment també un sentir, però comptant amb l'ajuda dels dos metallenguatges. El metallenguatge axiològic, que pertany a l'àmbit del sentir, i el metallenguatge abstracte, que no pertany a l'àmbit del sentir, però li serveix.

En la nostra situació cultural actual, el món de la nostra modelació resultant del sentir nuclear-acotador és una barreja perquè compta amb els dos metallenguatges, amb major aportació del metallenguatge abstracte.

L'espiritualitat, la qualitat humana profunda, que en les societats de coneixement ha de ser una indagació i creació lliure, ha de fer-se amb el nucli el sentir-acotador; els termes simbòlics i els abstractes s'han de posar al servei d'aquest sentir acotador, no el poden substituir ni portar la direcció.

Intentem precisar què és el sentir i amb quins rostres es presenta.

El sentir és la nostra capacitat d'acotar i així construir un món a la mida de les nostres necessitats individuals i com a grup simbiòtic.

El sentir és un acotar a partir de les necessitats, per satisfer-les de manera que l'acotat sigui un estímul per actuar, que genera una tendència a la resposta.

A la nostra espècie aquest sentir-acotador es realitza a través del llenguatge, que és tot ell axiològic i que com a invent biològic al servei de la vida s'arrela en els instints més bàsics del vivent humà.

El sentir-acotador és sempre lingüístic perquè la competència lingüística constitueix a l'humà com animal.

El sentir-acotador, en ser lingüístic, genera l'efecte de doble dimensió de la realitat.

Com a conseqüència de l'efecte de doble dimensió, el sentir-acotador construeix un efectiu sistema de senyals: sentir atracció-repulsió, acostament-allunyament, depredació-fugida. Tot això correspon a la dimensió relativa de la realitat (la realitat en relació a nosaltres). Pel que fa a la dimensió absoluta, el sentir es veu impossibilitat per exercir la seva funció acotadora, però constata aquesta dimensió de la realitat com "un allà que commou", amb una commoció que no és capaç d'acotar, ni de posar en funcionament el seu sistema de senyals, però que és operativa perquè allibera els humans de la fixació dels sistemes d'acotació. Gràcies a la notícia de la dimensió absoluta l'ésser humà pot canviar els sistemes de sentir-acotació quan sigui necessari o convenient.

Així que gràcies a la nostra construcció lingüística tenim dues dimensions de la realitat i dues dimensions en el sentir: el sentir sistema de senyals per sobreviure amb eficàcia i el sentir profund incapaç d'acotacions. Podríem donar-los dos noms per distingir-los amb claredat: afectivitat i sentir profund.

El sentir profund de la realitat no és una cosa metafísica, és sentir, i sentir és veure amb els ulls, escoltar, tocar i és el conjunt dels sentits que anomenem "el sentir". La dimensió absoluta és una dada per als sentits, encara que no la puguin acotar, descriure-la separada del sentir sistema de senyals.

Precisament aquests trets seus ens permeten que la dimensió absoluta serveixi per fer-nos flexibles pel que fa a totes les nostres acotacions sensitives del medi.

Els sentiments -el sentir que funciona com a sistema de senyals- demanen actuar, anar més enllà d'ells. Sentir la dimensió absoluta no porta més enllà d'ella, demana aprofundir en ella mateixa. Com? No hi ha "com" perquè en ella no és possible cap articulació. L'aprofundiment es produeix pel mateix atractiu d'aquesta dimensió, si romanem en silenci en ella. No et preguntis: què més he de fer? I ara què faig? No pots fer res ni hi ha res a fer, només la dimensió absoluta t'estirarà, o no, cap a la seva profunditat.

Quan afirmem que el cultiu d'aquesta dimensió no pot ser, en la societat de coneixement, una submissió sinó una indagació lliure, qui indaga i amb quines facultats?

Dos aclariments previs més:

El meu sentir, tant el profund informulable com el sistema de senyals, no és una individualitat perquè és el sentir el que construeix el supòsit de la individualitat: sentir-me com un quadre de necessitats individuals i com a membre d'un col·lectiu em fa haver de sentir-me com una individuació enfront d'un medi on podré satisfer aquestes necessitats. He de sentir, necessàriament, una dualitat fonamental: aquesta individualitat d'aquí, en un mitjà de subjectes i objectes. Aquest és un supòsit necessari del meu sentir per poder sobreviure com a depredador.

El sentir, el meu sentir, és previ i constructor de la individuació perquè la construeix. Per tant ¿de qui és aquest sentir? No meu, és de la immensitat dels móns. La dimensió absoluta és el sentir de la dimensió absoluta. La mateixa dimensió absoluta és també el sentir-sistema de senyals al servei de la supervivència de l'individu i del grup. Aquesta dimensió és l'única font de tot sentir, també del sentir-sistema de senyals al servei de la supervivència. És l'única font de tot sentir, tant del profund com del superficial.

Podem contestar la primera pregunta: qui indaga la dimensió absoluta? La dimensió absoluta en mi indaga la dimensió absoluta. Amb quines facultats indaga?

Aquesta dimensió és qualitativa, purament qualitativa. El metallenguatge conceptual no té per on agafar aquesta qualitat. El metallenguatge axiològic, amb les seves narracions i símbols, pot al·ludir-hi, pot girar al voltant de la dimensió absoluta, però quan té pretensions descriptives d'aquesta dimensió, cau en l'error, un error perillós i nociu per a la convivència pacífica humana. Tampoc el metallenguatge axiològic pot ficar-s'hi i indagar directament la dimensió absoluta; el més que pot fer és posar-la aquí al davant per convidar a la indagació.

Amb quina facultat indaga lliurement?

La pura ment, la raó, no serveix perquè s'articula des del metallenguatge abstracte i la dimensió absoluta és purament qualitativa. Amb els sentiments, el sentir funcionant com a sistema de senyals, tampoc es pot, perquè aquesta dimensió ni és estímul a les meves necessitats, ni pot rebre acotacions relatives a les meves necessitats al seu si. Amb el sentir envoltat de tots els seus auxiliars abstractes, notícies científiques, tecnologies, supòsits d'individualitat, dualitats, etc. tampoc es pot realitzar la indagació.

Només el sentir profund, aquell que és previ a la construcció de la meva individualitat, que no és meu, que és la dimensió absoluta, pot indagar la dimensió absoluta. El pur sentir profund és l'indagador.

Com procedir? Posant el meu sentir profund, nu d'auxiliars, en contacte amb la realitat. Tot objecte, tot subjecte, tota realitat és per a mi una relació relativa a mi mateix i una dimensió absoluta.

Així que poso el meu sentir profund en contacte amb una realitat, m'estic posant en contacte amb la seva doble dimensió. Si m'interesso per aquesta realitat sense buscar res en ella per a mi, si ho faig perquè sí, perquè és aquí, estic conduint el meu sentir més enllà del sistema de senyals, estic posant en contacte el meu sentir profund amb la dimensió absoluta d'aquesta realitat . Ja la puc indagar com a pura notícia qualitativa. Jo no podré fer res per aprofundir en aquesta dimensió, perquè  en ser sense forma, no puc articular cap procediment per a bracejar cap al seu fons, només la dimensió absoluta em pot arrossegar cap a la seva fondària, si el meu interès roman en aquesta realitat. El punt de partida és l'interès, que suposa la desafecció per oblit de tots els meus interessos i el silenciament de tots els meus patrons mentals i sensitius.

El meu sentir, net de ajudadors, en contacte immediat amb la realitat, sigui la que sigui, amb l'interès en punta, esperant que des del centre de la realitat, de la dimensió absoluta, el meu sentir, el meu cor sigui atrapat i arrossegat al fons de la realitat de la realitat.

Tot és qüestió de sentir profund i nu d'interès amb totes les seves conseqüències de desafecció de mi mateix i silenciament complet de mi mateix.

Aquest és el procediment que proposa Mazu (mestre chan del s.VIII) i a què lògicament condueix el nostre procés.

Cal estudiar el més profundament possible la història de la humanitat en el seu afany en aquesta indagació. Com més tradicions religioses i espirituals s'estudiïn, millor, perquè

- unes a les altres es fan més senzilles,

- unes a les altres es treuen els empolainaments inútils, o recarregats,

- unes a les altres s'ajuden a descobrir la seva essència,

- unes a les altres es mostren el que és fruit de circumstàncies culturals determinades.

A tot aquest procés li cau a sobre la gran crisi cultural general que provoca l'aparició i assentament de les societats de coneixement, societats d'innovació i creació contínua exponencialment accelerada.

El resultat és que no podem utilitzar les ciències per indagar la dimensió absoluta, i menys per pretendre descriure-la; que no podem utilitzar les narracions i mites de les tradicions per prendre'ls com descripcions de la realitat de la dimensió absoluta; tampoc podem utilitzar la raó per provar la seva existència o els trets de la seva forma de ser.

Només podem utilitzar el sentir profund. Aquest sentir profund constata amb claredat i certesa aquesta dimensió, pot aproximar-se a ella perquè surti de la seva ocultació i ens arrossegui cap a la seva profunditat.

El contacte immediat i directe que l'interès provoca és el guia i l'"atractor", és la "gràcia", el do i la realitat mateixa del nostre procés, que no és procés perquè ningú va enlloc, ni ningú es transforma en res, ni ningú aconsegueix res.

Gràcies a l'interès, les realitats ens parlen sense paraules i ens diuen que la nostra pretesa individualitat és Això i només Això, que Això no és "altre" de mi, que nosaltres no som "un altre" d'Això. La nostra realitat és la dimensió absoluta i només la dimensió absoluta. "

Marià Corbí, L'accés a la dimensió absoluta. Reflexions sobre el sentir.

Butlletí del CETR, 13 de febrer de 2020