dimecres, 22 de gener del 2020

La fi de Nonell



Nonell 1896


El 1902 Eugeni d'Ors publicà a Pèl & Ploma aquest text, amb el títol de "La fi de l'Isidre Nonell". A més de l'elogiosa referència a Nonell, és un escrit potent, un ric joc literari amb imatges goyesques (es vinculava Nonell a Goya) que sembla presagiar la Setmana Tràgica de 1909 i els fets de juliol de 1936.

Em fa gràcia transcriure'l amb un català més actual, tot i respectar algunes de les seves expressions. Trobareu la versió original a  www.unav.es/gep/dors/prensa/ISIDRO%20NONELL.pdf

Eugeni d'Ors, un home de gran cultura, no és gaire sant de la meva devoció, més per la seva egolatria que per la seva contradictòria trajectòria personal, però era amic del meu avi Pere Regull Pagès i té alguns grans escrits, com ara "Gualba la de mil veus".


"Aquell dia les vermellors de la posta s'estengueren sobre les vermellors de l'incendi. La Ciutat estava en flames. Era la primera jornada de la gran revolució, la revolta dels oblidats per les revolucions anteriors i deixats per totes elles en el seu etern estat d'abjecció irremeiable; era el terrible desbordament de la canalla, dels miserables, dels posats fora de llei, dels ineptes i vençuts de la lluita per la vida, de les desferres de la humanitat, dels detritus de la màquina social, de les capes ínfimes de les poblacions, del llot infecte de les clavegueres ciutadanes; dels consumits per l'herència de totes les malalties, de tots els vicis i totes les degeneracions; dels anihilats pels treballs vilíssims i menjats de misèria; dels morts de fam, dels morts d'enveja i de rancúnia; dels errants sense família ni pàtria, dels rodamóns i salta-rius i captaires; de les races proscrites, rosegats els cossos de brutícia, plenes les testes de pollam, covant en el cervell raquític el verí de tots els menyspreus; dels habitants dels forats troglodítics; de les ànimes fosques, llampegades per la ferocitat dels instints; dels cossos nascuts en el fang, que es rebolquen pel fang i en el fang rebenten; dels trinxeraires, de les rameres, de les alcavotes, dels idiotes i bojos i lladres i assassins d'ofici; de tota la carn del bordell, del presidi i de la forca.

Tots, en aquest abisme, havien viscut secularment abjectes. Mes no tenien pas consciència de tot el miserable del seu estat. Un gran engany els feia viure. Es creien formosos. Les dones, amb vanitosa il·lusió, es miraven als espills i somreien a la pròpia imatge. Els homes també es veien nobles i galants, i trobaven maques a les seves femelles, i amorosos s'adormien entre els seus braços, oblidant-hi l'amargor del fel de la seva existència. Moltes mares miraven els seus fills, aquelles criatures neulides i malaltes, tarades de totes les degradacions morals i físiques, repugnants de brutícia, deformades per la precocitat del treball i del vici, com a espills de cel i prínceps de sobirana boniquesa...

I heus aquí que un dia finí terriblement l'engany. Un artista, en revelació punyent, copiant-los, exhibint-los nuament, amb aguda crueltat de línies, amb brutalitat implacable de colors, rabejant-se refinadament en la lletgesa i la deformitat, havia trencat l'encís, fent-los veure, amb aclaparadora evidència, la fondària de l'abisme de la seva abjecció. Una llum dolorosa es feu en ells. Comprengueren tots, tots, com n'era de lletja i de baixa i d'irremeiable la misèria que els tenia presoners entre ses urpes.

I començà llavors l'era terrible de la gran desesperació. Com en els terrors mil·lenaris, els homes esdevingueren bojos. S'havien vist; havien clarament comprès com eren. Ara es repugnaven entre ells, els uns als altres. I cadascú es repugnava a ell mateix. Els homes no cercaven ja amorosos els braços de les dones. Els pares sentien, violentament, desitjos espantosos d'escanyar els seus fills, veient-los tan lletjos i bruts i podrits i miserables. Un basquejar suprem els removia les entranyes, en trobar-se davant per davant, en penetrar en els seus habitatges sòrdids, en comprendre els seus vils treballs de cada dia. No treballaren. Deixaren també de robar i de captar. Vingué la fam. La desesperació es va fer més negre i més folla. Una ràbia de fera, una rancúnia formidable els guanyà a tots. I alhora caigueren tots en una mena de deliri; en un deliri furient; en un deliri que els feia veure roig, que els encenia la carn, fent que en les llargues nits febrils les dones frenèticament enyoressin les abraçades de mascles formosos, i donant als homes monstruosos desitjos d'entrar en les alcoves opulentes, i mossegar pells de setí, i violar les duquesses blanques, esteses en els seus grans llits perfumats; un deliri que els agitava amb la necessitat imperiosa d'actes de violència, de carnatge, de saqueig; de destruir totes les coses febles creades per l'opulència i el refinament i l'art; de calar foc als edificis i dur arreu devastació i mort; d'escanyar, d'esclafar testes, d'arrencar llengües i enfonsar ulls i banyar les mans deformes en el caliu sangonejant de les entranyes obertes: un deliri que feu que un dia, sense raó, sense motiu, sense pretext, sense que la nit abans ningú pogués suposar-ho, rebentés espantosament aquell volcà. I quan morí el dia aquest, la Ciutat estava en flames, i les vermellors de la posta s'estengueren sobre les vermellors de l'incendi.


Tota la canalla prengué part en la gran revolta. No se sabia quin omnipotent voler del Diable conjurava, reunia i abocava a la ciutat els miserables de totes les misèries. Els cretins de les negres fondalades, amb les seves grosses testes de galàpet, els seus golls, el seu innoble caminar d'ànecs; els rodamóns dels camins, que dormen sota els ponts de les carreteres i al ras en els boscos; les tribus transhumants, acompanyades de les seves bèsties polsoses i estúpides; els salta-rius i lladres de camí, que s'amaguen a les tenebres i sobtadament cauen sobre els vianants; els captaires errants a qui borden tots els gossos, que rondinen malediccions i, al capvespre, amenacen amb el puny clos a les masies; els homes estranys, privats de paraula, que vaguen perduts per les muntanyes, fent sentir el so d'un flabiol o el dringar d'una campaneta; els idiotes bosquetans, lascius com micos, terror de les camperoles; els pelegrins que saben oracions i als que l'epilèpsia convulsiona en els romiatges o a la porta de les esglésies; els paralítics doblegats en un carretó, que imploren la pietat amb una cantarella monòtona; les velles bruixes, de somriure sinistre, a les que la quitxalla apedrega; els mendicants amb les seves llagues, amb les seves monstruositats, amb les exhibicions horribles de les deformitats llastimoses; els troglodites que, vora de les poblacions, viuen en coves prehistòriques; les siluetes negres que, a la nit, arrepleguen tot el que durant el dia escupen les ciutats, disputant aferrissadament  el seu botí als gats i gossos famolencs; els qui a les nits crues d'hivern, dormen a la serena, en els bancs, en els portals, ajaguts en els racons més arrecerats i ombrius; els qui fan cua, esperant les sobres dels ranxos de les casernes; els degenerats, incapaços de tota feina, que arrosseguen la seva viciosa ociositat des dels rònecs cafès cantants fins als bordells pudents; els qui viuen en perpètua agonia, consumits per les feines que maten; les xinxes, deformades pel treball, pudentes d'oli fins als ossos, rient estúpidament amb la gran boca desdentegada; i tots els habitants dels barris negres de les grans ciutats, on els horrors s'amunteguen; i tot l'exèrcit del vici miserable, i tot l'exèrcit del crim, i tots els presidiaris dels presidis i tots els bojos furiosos de les cases de bojos... Tots, tots formaren en la revolta, tots s'entregaren monstruosament al carnatge, a la matança, al saqueig, a la violació, a la devastació, a l'incendi, a l'orgia de totes les ferocitats; tots es reuniren en torrentada espantosa, entre rugits, entre udols, en un paorós davallar de cataracta, amb una mena de cant eixordador que, teixit de flastomies i de crits d'odi, de crits de revenja, de crits de luxúria, de crits salvatges de triomf, de roncs de bèstia satisfeta, entre l'enfonsament apocalíptic de tota la ciutat, semblava l'estrafolari al·leluia del Dissabte Sant dels miserables.

Lassa, si no farta d'incendi i destrucció i carnatge, la canalla deixava ja la Ciutat, escampant-se pels camps vorers, quan va advenir una cosa espantosa. La munió s'adonà sobtadament que, assegut en una de les pedres del camí hi havia un home, un jove, que, amb descurada tranquil·litat, com si aquell daltabaix fos tan sols un interessant espectacle, com si darrere seu no esclatessin les flamarades de l'incendi colossal ni bramulés al seu entorn l'esfereïdor desbordament de totes les passions destructores, seguia amb ull curiosament observador les escenes més horribles, els tipus més repugnants, les expressions que la rancúnia, l'odi, la crueltat satisfeta, la luxúria farta, la folla borratxera del triomf imprimien en els rostres, i ràpidament ho dibuixava tot. No se sap com va córrer en un instant la veu de qui era aquell home; potser algun antic model el va reconèixer; o potser, millor, que aquell exèrcit immens de miserables, amb la terrible infal·libilitat de l'instint, endevinés en ell al gran responsable, al revelador cruel en quines obres havien après com era de baixa i repugnant i irremeiable la seva lletjor, al lladre que els havia robat per sempre els seus consols, a l'assassí de l'última il·lusió que els feia viure...

I la idea d'una gran justícia inflamà de nou aquelles feres. I la fúria de destruir renasqué, brutalment dominadora. I primer fou un onejar de mar en tempesta, en que tots s'aparten un instant de l'artista per caure de seguida violentament a sobre seu; i després foren els punys closos al nivell del cap, les empentes brutals, les veus ronques gitant insults i renecs i escarnis, les escopinades llençades per boques plenes de verí, al mig del rostre, que es tornava lívid, mentre els ulls, en una ganyota de suprema angúnia, s'obrien desmesuradament, i tres cops, tres cops, es badava la boca sense que en sortís paraula ni so; després, ungles de fera esgarraparen les carns, i les mans nervioses de les dones delirants arrencaren els cabells i s'acarnissaren en les blancors de la cara, i dents de bèsties famolenques mossegaren les cames i els braços, i la força de tot l'odi i de tota la rancúnia pesà sobre l'espatlla, llençà el cos a genollons, l'aclofà a terra; i el crani s'esberlà contra les pedres; i tota la torrentada humana caigué alhora i aixafà el pit; els ossos petaren horrorosament; i mil mans de ferro abastaren el coll i l'oprimiren i l'estrenyeren, fins que la llengua sortí, horrible, i els ulls saltaren de les òrbites; i així, mort, desfigurat, trossejat, restà estès a terra el gran responsable, mentre el cel es vestia sinistrament de foc i una ventada furiosa retorçava els arbres nusos de la carretera i feia muntar altíssimes les flamarades de l'incendi de la Cuitat... Regnà un moment el silenci. La gran justícia estava feta.

Mes encara vingueren més horrors. Altre cop renasqué la fúria. Tornà a bramular la tempestat. Un home va agafar el cos mort i el llençà a l'aire, com un ninot, entre una riallada estúpidament triomfal; altres li lligaren una corda al coll. I començà la carrera furiosa, arrossegant-lo, tornant a la ciutat, passant i repassant per les mateixes vies, que ja la nit havia omplert de tenebres, empenyent-se els uns als altres, i aixafant-se en els llocs estrets, i destrossant-se i caient i alçant-se i passant per sobre dels caiguts, i trepitjant els morts de la matança del dia, entre les runes, entre les fogueres, entre les cases on s'agitaven encara les flames dels incendis, que es contreien, com en negres ganyotes de desvari i sorollosament s'enfonsaven; entre les cançons que la joia salvatge havia fet néixer en el fons de les gorges desfetes, amb rugits i amb udols, amb sorolls estridents de ferros, de llaunes i de corns, de monstruoses músiques, com en un carnestoltes delirant, en processó de l'infern, terrible i grotesca. Apedregaven els uns el cos de l'artista; altres el colpejaven amb els seus bastons; altres l'escopien encara, sense parar, una i altra volta, i altra, i sempre. Una dona, una vella, una fúria, llarga i seca, tota nua, tota escabellada, els ulls sortits del cap, escumejant la boca, tentinejant en caminar, i ensopegant i caient a cada instant tan llarga com era, s'havia apoderat, arrencant-la del braç, de la mà, de la mà de l'artista, de la mà del culpable, de la que amb implacable habilitat havia copiat tantes lletjors i tants horrors, i la trossejava, i la insultava amb veu ronca, i la llençava a l'aire, i la prenia, i la tirava a terra, i la trepitjava, i la recollia altre cop, i la escopia i la mossegava a boca plena, i frenèticament la fregava pels racons innobles del seu cos ple d'immundícia... I seguí, seguí la carrera furiosa, sense parada, sense cansament, temps i temps, a través de la Ciutat en flames.


A la fi es trobaren altre cop al camp ras. Era una planura negra i desolada. Al lluny la voltaven fangosos aiguamolls. Aquí i allà arbres solitaris i negres s'alçaven com patíbuls. Un immens núvol morat tapava tota l'extensió del cel, deixant només, a la banda on el sol havia mort, una franja de sang inflamada que els negres pantans reflectien. Havia amainat el vent; només al lluny se'l sentia encara xiular, arrossegant-se pels boscos. La cridòria de la multitud anà també minvant, es perdé en l'extensió de l'espai, va apagar-se i morir en el silenci. L'onejar del mar aquell esdevingué més ample i més lent. Els moviments de tothom es feren pausats i plens de lassitud. Semblava que complissin rituals solemnes. Callats i ferestament ombrívols, avançaren fins a la vora d'un precipici, pel fons del qual corria la migrada corrent d'un riu infecte, on desembocaven les clavegueres i pous negres de la ciutat. La munió es desplegà, estenent-se pel marge. Totes les mirades, expectants, es fixaren en el lloc on havia sigut dut el cos de l'artista. Un moment anguniós de quietud. Quatre homes silenciosos el voltaren, li tragueren poc a poc la corda del coll, el feren oscil·lar un moment i el llençaren; el cos que ja no era sinó un manyoc informe de carn i sang i llot, rodà per l'aire, anant pesadament a caure en la negra corrent immunda que amb crassa lentitud avançava cap al mar.

Llavors, amb un udol immens de bestial alegria, aquella  munió de feres se sentí com deslliurada; i frenèticament cercà cadascú la seva pròpia imatge; i corregueren alguns fins als marges dels aiguamolls, on moria sinistrament l'última llum del dia; i els altres s'arrencaren de les mans els bocins de mirall, botí dels palaus entregats al saqueig... I com si amb la sang de l'artista fos la seva abjecció rentada; com si amb la fi del gran responsable quedessin deslliurats per sempre de les urpes innobles de la lletjor; com si haguessin mort el verí per haver mort la cuca, tremolosos i anhelants s'hi espillaren, i, a la llum dubtosa de la posta sagnant, tots, tots els homes es veieren galants i nobles, i les dones, totes, les miserables, les velles, les deformades, les cretines, les idiotes, les boges, les bruixes, les gitanes, les drapaires, les femateres, les captaires, les xinxes, les bagasses, les alcavotes, les borratxes, les leproses, les podrides, somrigueren d'orgull, sentint-se tota l'ànima i tota la sensualitat sobtadament inflamades al bes d'una il·lusió embriagant que les feia trobar-se formoses."




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada