La llibertat moderna

Morris Louis 1954

"Podem, certament, fer-nos creus d'aquesta situació, i fins i tot enyorar aquella cultura global i total on les diverses disciplines no campaven encara cada una pel seu costat; on art i artesania, on ciència i tècnica, on religió i educació, política i vida ciutadana eren encara la mateixa cosa i ens oferien una visió coherent i integral del món. La llibertat i creativitat moderna, però, es basa precisament en ser capaços d'assumir aquest món plural i fragmentari. I és un fet històric que tot intent de reconstruir aquella unitat, quan no hi ha les bases socials per fer-ho, és -i no és més que- feixisme. Són encara massa a prop aquells que varen voler vendre'ns una política que fos també, i integradament, una estètica i una ètica (l'estètica del "vivere pericolosamente", l'ètica del "medio monje y medio soldado"); o encara aquells que ens proposen una política que, pel mateix preu, és també una ciència de la història (el materialisme històric i dialèctic, per exemple)."

Xavier Rubert de Ventós a la classe inaugural del Curs 1981-82 del Col·legi de Filosofia, recollit a L'art de mirar-se el melic a Catalunya de Xavier Febrés (1982)

"No soc aliè a la seducció del Mediterrani: m'espanten les fantasmasses i les visarmasses pirinenques, estic arrelat a Empúries, només m'acomplexa el fet de no ser italià i només crec en Grècia... I és potser per això que m'empipa veure utilitzat aquest Mediterrani per satisfer la gran nostàlgia actual envers societats "clàssiques", "homeostàtiques", "paganes" i vés a saber què més. Quan ens comencen a arribar males notícies del futur, i el present (com al senyor Schreiber) ens sembla fet de "peces soltes", hi ha la gran temptació de buscar un nou hàbitat o ideal imaginari en una societat "clàssica" on tornin a ajuntar-se i a ser una sola cosa ètica i saber, fruïció i coneixement, veritat i bellesa... A Grècia l'ètica i l'estètica no estaven segregades, la moral personal i la moral pública s'identificaven, natura i cultura s'hi trobaven, s'hi feia una política ètica... Podria seguir fent la poètica de tot això i fins i tot m'agradaria (finalment, ningú del meu gremi no ha arribat encara a la sola de la sabata d'Aristòtil o de Plató). Però penso que en aquesta aspiració o nostàlgia hi ha també quelcom de feixista, és a dir, d'aspiració a retrobar en un fascio totes les qualitats i valors.

Ara bé, la llibertat moderna passa precisament pel desgavell i el descentrament, i a Grècia no hi havia llibertat en el sentit modern. La condició de l'home modern en una societat plural, inconnexa, disseminada, sense zoon politikon que valgui. Serà per sort o per desgràcia, però avui l'Ànima i l'Estat són dues coses i les apel·lacions al classicisme per reajuntar-les són feixistes: és a Moscou, a Berlín i a Roma on van voler tornar a aquest home "total" que varen creure trobar en el model grec.

Cal ser profundament liberal per a conèixer que no hi ha un lloc -ni passat ni futur- on s'optimitzin totes les variables. I em sembla perillosa aquesta il·lusió més o menys contracultural de recobrar una societat "mítica" i integrada... No oblidem tampoc que l'anarquisme català tan vegetarià, sentimental, homeopàtic i esperantista, afusellava plorant de compassió emocionada envers la víctima!

Tot intent de reconstruir ortopèdicament una societat massa ideal és potencialment feixista, i em fa por la reconversió d'aquesta nostàlgia en messianisme. Jo puc tenir les mateixes necessitats que els senyors que plantegen aquesta apel·lació mítica al Mediterrani o al classicisme, però crec que és molt salubre de saber que són necessitats psicològiques meves i no una necessitat o imperatiu històric que he de col·locar a la gent entre cap i coll a fi que es realitzin de debò. Com diu el pare Batllori, el Renaixement és un invent nostre i no pas un lloc per realitzar-hi l'imaginari de cadascú. I cal recordar això cada vegada que utilitzem un lloc, un espai, un temps mític. A casa nostra tenim un bon i no gens banal exemple -d'Ors- de la facilitat amb què es pot passar de Grècia a Burgos."

Xavier Rubert de Ventós a L'art de mirar-se el melic a Catalunya de Xavier Febrés (1982)