"Pal·las Atenea era pels antics grecs el símbol del coratge i comprensió masculins units al sentiment i la saviesa instintiva femenins.
(...)
Ella sap que, si la justícia civilitzada i la raó són identificades amb els valors Apol·linis com els únics bons, la destructivitat de les antigues deesses mare farà erupció com a mal sense precedents per a la humanitat. L'"assassinat" de l'instintiu i l'irracional per part de la consciència civilitzada acabarà finalment enverinant-ho tot, amb esclats de fúria i matances en una escala col·lectiva infinitament pitjors que el feu de sang personal, tal com nosaltres, avui, sabem molt bé. Atenea, per tant, en representació dels seus ciutadans, ofereix a les furioses deesses acceptació i amor.
(...)
Només l'"Atenea" dins nostre pot portar a terme la reconciliació. Però com ho hem de fer nosaltres com a individus per fer néixer aquest símbol reconciliador? (...) Per a aquells de nosaltres que s'hagin identificat amb el punt de vista Apol·lini, és un camí llarg i dificultós, que demana una honestedat indagadora i coratge. El primer pas és certament treure'ns del damunt la idea que hem deixat enrere la llei de l"l'ull per l'ull". Hem de manifestar el deliri que, per perdonar els nostres enemics d'acord amb l'ètica cristiana, només cal comportar-se exteriorment de manera civilitzada, sense preocupar-nos sobre què està fent la nostra fúria reprimida. Cada vegada que ens sentim ferits o enfadats o ressentits envers una persona, una circumstància o fins i tot un objecte material, sorgeix un desig d'infringir un mal equivalent, per inconscients que siguem d'aquest fet. Hem patit una petita mort i el desig de matar segueix, perquè és part de la naturalesa de la psique cercar sempre la restauració d'un equilibri. Peticions refusades, esforços frustrats, humiliacions reals o imaginades, totes nodreixen el desig d'una petita "neteja" (...). Però la nova injúria n'implica una altra, i així sense fi. El fet que la ofensa és invisible no fa més que augmentar la seva força. Marit, muller, infants o amics poden ser conduits per aquesta venjança oculta a tota mena de foscors.
(...)
Ella sap que, si la justícia civilitzada i la raó són identificades amb els valors Apol·linis com els únics bons, la destructivitat de les antigues deesses mare farà erupció com a mal sense precedents per a la humanitat. L'"assassinat" de l'instintiu i l'irracional per part de la consciència civilitzada acabarà finalment enverinant-ho tot, amb esclats de fúria i matances en una escala col·lectiva infinitament pitjors que el feu de sang personal, tal com nosaltres, avui, sabem molt bé. Atenea, per tant, en representació dels seus ciutadans, ofereix a les furioses deesses acceptació i amor.
(...)
Només l'"Atenea" dins nostre pot portar a terme la reconciliació. Però com ho hem de fer nosaltres com a individus per fer néixer aquest símbol reconciliador? (...) Per a aquells de nosaltres que s'hagin identificat amb el punt de vista Apol·lini, és un camí llarg i dificultós, que demana una honestedat indagadora i coratge. El primer pas és certament treure'ns del damunt la idea que hem deixat enrere la llei de l"l'ull per l'ull". Hem de manifestar el deliri que, per perdonar els nostres enemics d'acord amb l'ètica cristiana, només cal comportar-se exteriorment de manera civilitzada, sense preocupar-nos sobre què està fent la nostra fúria reprimida. Cada vegada que ens sentim ferits o enfadats o ressentits envers una persona, una circumstància o fins i tot un objecte material, sorgeix un desig d'infringir un mal equivalent, per inconscients que siguem d'aquest fet. Hem patit una petita mort i el desig de matar segueix, perquè és part de la naturalesa de la psique cercar sempre la restauració d'un equilibri. Peticions refusades, esforços frustrats, humiliacions reals o imaginades, totes nodreixen el desig d'una petita "neteja" (...). Però la nova injúria n'implica una altra, i així sense fi. El fet que la ofensa és invisible no fa més que augmentar la seva força. Marit, muller, infants o amics poden ser conduits per aquesta venjança oculta a tota mena de foscors.
La resposta cristiana és parar l'altra galta, però si ens aturem aquí ens perdem tot el significat del missatge de Crist i només fem que caure més profundament en aquesta mortal amenaça de pau per repressió. Si parem l'altra galta, no estem per això alliberats de la llei de la psique, que demana una mort per una mort. (...) El veritable "parar l'altra galta" és el ple reconeixement d'aquesta llei juntament amb la voluntat d'acceptar la necessària mort dins nostre, que és l'única manera de prevenir que sigui infringida a algú altre, conscientment o inconscientment. (...) Aquesta llei d'una mort per una mort ha de ser acomplerta per l'individu injuriat mateix, pel propi reconeixement del fet que la culpabilitat de l'altre és també en un sentit profund la pròpia, i per consentiment propi, enmig d'un ressentiment potser legítim, pagar el preu, morir una mica a la petició de justificació i immunitat. (...) L'única fi d'aquesta cadena de sang per sang rau en la voluntat individual de pagar amb la pròpia sang per cada injúria que manté. Aquest i només aquest és el camí cap al descobriment de l'Atenea interior, el poder que pot afrontar les fúries de l'inconscient amb amor, i així descobrir al cor de la fúria mateixa el gran poder nodridor i donador de vida de la Mare interior que tot ho perdona."
Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 7.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada