Hestia

"La Deessa de la Terra a l'antiga Grècia era Hestia, una verge. El seu nom romà era Vesta i el foc sagrat de la ciutat era a cura de les Verges Vestals. Això té un profund significat per a nosaltres. L'escalfor principal d'una llar serà una qüestió d'emocions fugaces -encenent, apagant, escalfant massa o massa poc- si la dona que té cura de la llar de foc no està en contacte amb la seva virginitat; si no nodreix els valors emocionals fonamentals de la part d'ella mateixa que és "verge" en l'antic sentit de la paraula, ja que originalment volia dir "la que és una-en-ella-mateixa". Filó d'Alexandria va dir que quan una verge jeia amb un home esdevenia una dona, però que quan Déu començava a penetrar la seva ànima, aquella dona esdevenia altra vegada verge.

En la mesura, doncs, en que una dona s'ha trobat a ella mateixa com a separada, una-en-ella-mateixa, ha deslliurat la seva vida emocional de la possessió i la possessivitat, només en aquesta mesura pot ella portar unitat a la família al voltant de la llar de foc. Ni que visqui físicament sola, la imatge es manté.  En la mesura que creix cap a aquesta maduresa de sentiment tindrà cura de la llar de foc de dia i de nit, com les Verges Vestals tenien cura de la llar de foc de la ciutat.

La virginitat de la Mare de Déu, un concepte tan prim quan es confina al pla físic, agafa el seu ple i aclaparadorament bonic significat quan comencem a ser conscients d'aquestes coses en la nostra ordinària vida diària. Cap dona no ha trobat una veritable relació amb un home o el significat real de la maternitat fins que també en alguna mesura s'ha trobat a ella mateixa conscientment com a verge - una-en-ella-mateixa. Farem bé de recordar en aquest punt el símbol de la prostituta sagrada en els antics misteris de la dona, ja que el sentit convencional de la virginitat com un refús de l'experiència sexual es fa present tan fàcilment al nostre pensament. El lliurament per part de la dona del seu cos al "desconegut" en el temple ens recorda l'estranya veritat paradoxal que una dona no pot esdevenir "verge" en el sentit conscient fins que és capaç d'un lliurament total d'ella mateixa, en cos i ànima. Ha de cremar els focs de l'instint, i llavors voler donar-se totalment al "desconegut", això és, on les seves emocions no estan implicades, o potser, com ha dit Esther Harding, a fer la cosa més difícil per a la ment femenina, permetre's a ella mateixa estimar amb tot el seu ésser algú de qui sap que no pot esperar cap retorn, cap fruïció.

L'experiència de la virginitat no és una cosa freda. Pot ser viscuda amb una intensitat ardent en moments en que el cos està inflamat amb desig insatisfet, sempre que se sigui conscientment coneixedor que aquest desig, si és resistit i contingut, consumirà les demandes de la nostra concupiscència, tot proclamant la bellesa de l'instint i la seva validesa. Una experiència d'aquesta mena te una mena de netedat i puresa que és l'essència de la veritable virginitat.  Aquestes coses ella només les pot fer quan comença a viure la vida simbòlica - entrant al temple i esdevenint una prostituta en ell. D'ell ella en surt com a verge i la llar de foc cremarà allà a qualsevol lloc on ella es trobi i molts en seran escalfats i enfortits.

Res d'això, però, pot fer-se real en ella si negligeix la seva essencial femenina semblança amb la vaca. Ha de produir llet, no només beure'n. A través de totes les seves experiències, de verge a dona i a verge altra vegada, ella ha de constantment pair l'herba verda de la seva experiència terrenal i donar la llet de la seva escalfor femenina a tot aquell que la munyeixi, no escatimant-la a la gent, sinó simplement deixant-la anar al toc dels dits del munyidor.

Finalment els focs del desig, de la imaginació, del cor, tots els focs menors de la nostra experiència, ens porten al foc purgador del sacrifici. Jung ha dit que en algunes tradicions la creu és un símbol del foc, i això pot ser degut a l'associació amb el fregament de dos pals per produir foc. Els primitius els consideraven com a masculí i femení. Es troben, i el fregament, la fricció entre ells, porta el foc de la vida a la terra. La creu cristiana es, certament, el gran símbol del foc del sofriment. "Qualsevol que sigui a prop meu és a prop del foc", diu una dita apòcrifa del Crist. Arriba un moment en que ja no és una qüestió de tenir cura de focs, de trobar combustible, sinó  d'esdevenir nosaltres mateixos el combustible, caminant amb els ulls oberts cap a dins de les flames.

En els nostres somnis trobem imatges de totes les diferents menes de combustible que determinen la naturalesa del foc de les nostres vides, la direcció de tota la nostra energia psíquica. Somnis de focs cremant i destruint indiscriminadament ens parlaran del furor de les emocions no reconegudes en l'inconscient; somnis dels focs a terra encesos en els llocs que no toca o de forns en el soterrani, tant amb flames sortint-ne com freds com a pedres, ens avisen de fixar-nos en la "virginitat" dels nostres sentiments; somnis de foc coent menjar parlen del procés de transformació alquímica que està tenint lloc i espelmes cremant constantment desvetllen una pacífica devoció. Podem veure una llum ardent en la foscor, il·luminant, portant consciència, o un foc en el que crema un símbol d'alguna vella actitud que ha de ser sacrificada. De vegades arriba un gran somni del foc en el qual hem d'entrar voluntàriament i oferir-nos.

A través de la "cura de la vaca" totes aquestes imatges poden ser "perpetuades" i experimentades com a realitat diària. Llavors certament el "gran-sol-interior" comença a sortir i a il·luminar les quatre direccions del món, la quàdruple totalitat de la persona individual. Així podem finalment arribar a conèixer "la condició de completa simplicitat" de la que parla T. S. Eliot a Els Quatre Quartets on "el foc i la rosa són u"."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.