 |
| Sam Francis 1959 |
Es diu que el procés ha suposat l'afebliment de molts partits polítics, com a mínim Convergència, el PSC, Iniciativa per Catalunya i els Comuns. També ha afeblit altres entitats i institucions, a les quals els costa suportar la tensió derivada de la radicalització de posicions que acompanya al procés. De tot això ja se n'ha parlat, no cal insistir-hi.
Un àmbit que fins ara semblava no haver estat gaire afectat per aquesta tensió és el de les dues grans organitzacions sindicals, CCOO i UGT. Seria molt important que això continués essent així, i que aquests sindicats poguessin continuar jugant un paper de pont, de cohesionadors, sense esberlar-se ni decantar-se cap a una banda.
Això es veurà dificultat, però, per un problema de fons de les grans organitzacions sindicals actuals: el seu buit ideològic. Històricament vertebrades pel marxisme, la crisi i dispersió d'aquesta tradició de pensament les afecta profundament. Però com que no s'ha incorporat cap altre corrent de pensament que pogués dialogar amb el marxisme i complementar-lo o transformar-lo, la realitat es mou entre la manca d'ideologia i restes disperses d'un marxisme envellit i poc vertebrat. Hi ha dos corrents, com a mínim, que podrien contribuir a omplir aquest buit ideològic (deixo de banda el feminisme i l'ecologisme perquè els considero ja incorporats a la globalitat del pensament progressista). Un d'aquests corrents tindria com a referents les figures d'Alfonso Carlos Comín i Nepo García Nieto, i es remetria al diàleg entre marxisme i cristianisme. A aquestes figures caldria afegir-hi les persones que els van envoltar a l'hora d'impulsar el diàleg cristiano-marxista en el si del PSUC i a l'hora de vertebrar Cristians pel Socialisme (CPS). En aquell moment la identitat de cristianisme i marxisme no es qüestionaven, es donaven per suposades, i el que contava era la seva interinfluència teòrica i pràctica. Ser fidels ara a aquests referents requeriria un esforç addicional exigent, com és el de repensar des de l'actualitat tant el marxisme/socialisme com el cristianisme, i situar el diàleg en el context més ampli que suposa el diàleg entre les tradicions religioses i els moviments espirituals amb l'humanisme laic progressista. I això només ho pot moure gent de menys de 50 anys. Els vells que vam viure aquell període podem -i ens agradaria- fer aportacions des dels marges, però no ser els impulsors d'aquesta dinàmica.
L'altre corrent que podria ser rellevant a l'hora d'omplir aquest buit ideològic és el que es podria vertebrar al voltant de l'interès per les humanitats, no només en el seu sentit tradicional sinó com a articulació d'un interès de fons i simultani per diverses disciplines com són la història, la filosofia, la reflexió sobre l'art (i les diverses pràctiques artístiques) i la ciència. A casa nostra hi ha també referents en aquest àmbit (per exemple, gent com en Jordi Llovet, l'Institut d'Humanitats i el grau en Humanitats de la UPF) però caldria fer-ne una formulació adaptada a les necessitats i possibilitats de la classe treballadora i el sindicalisme per tal que pogués ajudar eficaçment en aquesta tasca de recreació ideològica.
Aquest buit ideològic és perillós, tant perquè afebleix la identitat sindical com perquè pot facilitar la penetració en els grans sindicats d'influències populistes (que a Catalunya poden ser influències independentistes), així com d'influències espiritualistes poc revisades des d'un punt de vista crític. Uns sindicats sense un profund i vibrant debat ideològic corren el risc de centrar-se en la seva supervivència com a aparells, posant l'accent en el seu paper de defensors d'interessos corporatius. Uns aparells insegurs, que noten les seves febleses, i que per compensar aquesta inseguretat han d'estar fent constants invocacions a la seva gran qualitat i el seu gran paper (una mena de patriotisme organitzatiu).
Això es veurà dificultat, però, per un problema de fons de les grans organitzacions sindicals actuals: el seu buit ideològic. Històricament vertebrades pel marxisme, la crisi i dispersió d'aquesta tradició de pensament les afecta profundament. Però com que no s'ha incorporat cap altre corrent de pensament que pogués dialogar amb el marxisme i complementar-lo o transformar-lo, la realitat es mou entre la manca d'ideologia i restes disperses d'un marxisme envellit i poc vertebrat. Hi ha dos corrents, com a mínim, que podrien contribuir a omplir aquest buit ideològic (deixo de banda el feminisme i l'ecologisme perquè els considero ja incorporats a la globalitat del pensament progressista). Un d'aquests corrents tindria com a referents les figures d'Alfonso Carlos Comín i Nepo García Nieto, i es remetria al diàleg entre marxisme i cristianisme. A aquestes figures caldria afegir-hi les persones que els van envoltar a l'hora d'impulsar el diàleg cristiano-marxista en el si del PSUC i a l'hora de vertebrar Cristians pel Socialisme (CPS). En aquell moment la identitat de cristianisme i marxisme no es qüestionaven, es donaven per suposades, i el que contava era la seva interinfluència teòrica i pràctica. Ser fidels ara a aquests referents requeriria un esforç addicional exigent, com és el de repensar des de l'actualitat tant el marxisme/socialisme com el cristianisme, i situar el diàleg en el context més ampli que suposa el diàleg entre les tradicions religioses i els moviments espirituals amb l'humanisme laic progressista. I això només ho pot moure gent de menys de 50 anys. Els vells que vam viure aquell període podem -i ens agradaria- fer aportacions des dels marges, però no ser els impulsors d'aquesta dinàmica.
L'altre corrent que podria ser rellevant a l'hora d'omplir aquest buit ideològic és el que es podria vertebrar al voltant de l'interès per les humanitats, no només en el seu sentit tradicional sinó com a articulació d'un interès de fons i simultani per diverses disciplines com són la història, la filosofia, la reflexió sobre l'art (i les diverses pràctiques artístiques) i la ciència. A casa nostra hi ha també referents en aquest àmbit (per exemple, gent com en Jordi Llovet, l'Institut d'Humanitats i el grau en Humanitats de la UPF) però caldria fer-ne una formulació adaptada a les necessitats i possibilitats de la classe treballadora i el sindicalisme per tal que pogués ajudar eficaçment en aquesta tasca de recreació ideològica.
Aquest buit ideològic és perillós, tant perquè afebleix la identitat sindical com perquè pot facilitar la penetració en els grans sindicats d'influències populistes (que a Catalunya poden ser influències independentistes), així com d'influències espiritualistes poc revisades des d'un punt de vista crític. Uns sindicats sense un profund i vibrant debat ideològic corren el risc de centrar-se en la seva supervivència com a aparells, posant l'accent en el seu paper de defensors d'interessos corporatius. Uns aparells insegurs, que noten les seves febleses, i que per compensar aquesta inseguretat han d'estar fent constants invocacions a la seva gran qualitat i el seu gran paper (una mena de patriotisme organitzatiu).
Tornant al principi, no seria estrany, doncs, que també els sindicats acabin tensionats pel procés, fet en part ja experimentat. L'adscripció a ERC d'alguns dels seus dirigents sembla apuntar en aquesta direcció. És ben legítim que un dirigent sindical militi políticament on vulgui, però cal tenir en compte que l'ambigüitat i la contradictorietat que han caracteritzat ERC tant històricament com en l'actualitat no afavoreixen la protecció dels sindicats davant del risc de tensionament intern i del consegüent afebliment. I uns sindicats més febles comporten una societat més feble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada