Eos

A la mitologia grega, Eos és la deessa de l'alba.

Segons la Viquipèdia, "Eos (en grec, ἡ Ἠώς -Ēṓs-, gen. Ἠοῦς ‘aurora') era la deessa titànica de l'aurora, que sortia de la seva llar a la vora de l'oceà que envoltava el món, per anunciar el seu germà Hèlios, el Sol. Com a deessa de l'alba, obria les portes del cel -o de l'infern- (amb "enrojolats dits" o amb "dits rosats") perquè Hèlios pogués conduir el seu carro pel cel cada dia. Eos era la filla d'Hiperió i Tea (o Pal·las i Estix) i germana d'Hèlios (el Sol) i Selene (la Lluna), «que brilla sobre tots els que estan a la Terra i sobre els immortals déus que viuen a l'ample cel», va dir Hesíode (Teogonia, 371-374). L'adoració de l'aurora com a deessa va ser heretada dels temps indoeuropeus. El seu equivalent en la mitologia romana era Aurora («Eos» és un cognat del llatí «Aurora» i del sànscrit (vèdic) Ushás ‘Aurora’, sànscrit Uṣánas ‘estel de l'alba, Venus’), i en la mitologia etrusca, Thesan. En la Ilíada d'Homer, la seva toga de color safrà està brodada o teixida amb flors, amb dits rosats i braços daurats, i era representada en atuells àtics com una dona sobrenaturalment formosa, coronada amb una tiara o una diadema i amb llargues ales amb plomes blanques d'ocell. En la Ilíada (viii.1, xxiv.695), la seva toga groga està brodada o teixida amb flors (L'Odissea, vi.48). Eos és la icona original a partir de la qual es van imaginar els àngels cristians, car no hi havia imatges disponibles en la tradició hebrea, i els àngels perses eren desconeguts a Occident. Eos, precedida per Venus, l'estel del matí, és considerada com a l'origen de totes les estrelles i planetes, essent les seves llàgrimes les creadores de la rosada matutina."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit, i concretament a la seva segona part, Goddess of the Dawn ("Deessa de l'alba"), considera que la deessa fa néixer el sol ressuscitat de la matriu de la foscor, de la tomba a la terra, imatge que per a ella té un poder numinós.

C. G. Jung assenyalava, com recorda la seva deixeble Luke, que els indis Pueblo "sabien que el món i els seus pobladors quedarien sempre en la foscor si ells no presenciaven l'alba per assegurar la sortida del sol amb la seva esperança i la seva veneració. Això és científicament una bestiesa però és una profunda i incanviable veritat interior." Aquí es fa referència a la paradoxa dels mites: científicament no tenen cap consistència, però poden commoure els humans i orientar-los.

L'alba, per tant, seria també interpretable com la deessa que infanta el Sol (en anglès sun, ben proper a son, el fill). Així podria ser vista com a llevadora o mare, i no només com a germana, del Sol. En qualsevol cas, el que és rellevant és que sigui qui fa sorgir la llum de la foscor de la nit, el sol de les entranyes de la terra.

Amb la irrupció del cristianisme és possible que s'associés la iconografia d'Eos a alguns aspectes de Maria, la mare de Déu. Els colors de Maria són els de l'alba: el blau cel que substitueix el negre de la nit, el blanc de la llum abans de sortir el sol per l'horitzó. I altres atributs iconogràfics de la mare de Déu podrien ser també els d'Eos, que no hauria només inspirat la imatge dels àngels. Sembla clar que no és el cas de la iconografia de l'Anunciació ni de la mater dolorosa, però en canvi podem trobar connexions iconogràfiques amb Eos en les mares de Déu amb el nen (amb el sol als braços), en les imatges de l'assumpció de Maria al cel, en la iconografia de la Immaculada Concepció (en lloc de tenir ales ella està voltada d'àngels) i en les iconografies de les aparicions marianes com les de La Salette (1846), Lourdes (1858) i Fàtima (1917).

Cal recordar que durant el primer mil·lenni del cristianisme, al Crist se'l representava bàsicament amb imatges solars (com ara el Pantocràtor) més que no pas amb la imatge del crucificat.

Aquesta associació de Maria amb Eos i de Jesucrist amb el Sol es enfortida situant el naixement de Jesús en el solstici d'hivern i la seva mort i resurrecció per Pasqua (de l'hebreu pesach), en anglès Easter, derivat d'Ostern en l'antiga llengua ària, en referència a Eostre, nom amb el que en aquesta llengua es designava a Eos. Jesús és infantat en la foscor de la nit i dins d'una cova, a les entranyes de la terra (segons una de les tradicions iconogràfiques; l'altre és la de l'establia), i és ressuscitat en el temps pasqual, el temps d'Eos.

L'alba, el sol, Eos, Maria i Jesús, el naixement i la resurrecció, formarien un conjunt mitològic potent, que mereix ser considerat i debatut. I és interessant que també faci referència a la importància d'aquest moment de la resurrecció solar una tradició tan allunyada com la que esmentàvem dels indis Pueblo, que consideraven que el sol no tornaria a sortir si ells no eren allà, a l'alba, per saludar-lo, per rebre'l, per acollir-lo. I a això pot anar lligada la fascinació d'alguns humans per esperar i contemplar la sortida del sol, el sol ixent.

La sortida de sol d'avui, 14 de setembre de 2019, des d'Arnes