[De la posició de Sant Agustí] De la voluntat, no del coneixement, depèn que l'home sigui o esdevingui bo, que s'allunyi del veritable ésser o s'adreci a ell. El desig sensible no és la causa originària de l'enfosquiment de la llum de la veritable finalitat, sinó que el fet d'estar posseït i de sentir la força de l'hàbit, de la libido, és una conseqüència de la voluntat pervertida, d'una lliure entrega a aquella. No són el coneixement torbat per la sensibilitat i el pur coneixement racional els que lluiten originàriament per predominar en l'ànima humana, sinó que és una lluita de dos voluntats la que es lliura en ella. No hi ha representacions que determinin decisivament la voluntat humana a adreçar-se al bé o al mal. La voluntat es caracteritza precisament per estar completament in nostra potestate, en que precedeix a tota subjecció per les representacions. La imatge platònico-aristotèlica de la balança resulta inexacta. Fins i tot en ple equilibri de les representacions de les diverses finalitats, pot la voluntat decidir-se. Suposada fins i tot la igualtat total de dos humans, pel que fa a disposicions i al contingut de consciència en el moment, pot l'un voler de diferent manera que l'altre. La voluntat està per damunt de tots els motius precedeix en principi a tot contingut de la vida psíquica. Tot el pes de la responsabilitat gravita per tant sobre ella. El premi i el càstig etern poden seguir als seus actes i obres, perquè és en essència lliure davant de tot el que existeix i sobrevé i es determina exclusivament a ella mateixa. El que determina la salvació i la condemna de l'home no és el fat del coneixement, sinó l'acte lliure de la voluntat.
La voluntat no és només anterior i superior a tota altra cosa que l'ànima inclou i realitza, sinó que està implicada en tot això, essent-ne el veritable actor psíquic actiu. Tota activitat del jo, tota espontaneïtat, tot el que podem atribuir-nos o imputar-nos en sentit propi a nosaltres mateixos, és en el fons, per a Sant Agustí, una acció de la voluntat. La voluntat obra en totes les facultats de l'ànima. (...) En els afectes hi viu la dinàmica de la voluntat i el mateix coneixement depen en tots els seus graus d'ella. S'inverteix, doncs, l'ordre. En l'acte voluntari hi ha sempre, és cert, una referència a quelcom conegut, donat, però és més important l'influx de la voluntat sobre la direcció i la facultat d'elecció del coneixement per al desenvolupament de la vida, fins i tot de la vida cognoscitiva. Tal com la gravetat determina el moviment i la direcció dels cossos, així determina a la seva manera la voluntat la direcció i les revolucions dels processos espirituals, no només respecte al bé i el mal, sinó ja en la formació i el desenvolupament del més simple coneixement. No s'estima el que es reconeix com a just, sinó que es busca conèixer allò a que es tendeix íntimament. Només a través dels actes de la voluntat es converteix el donat en possessió cognoscitiva, en propietat conscient de l'ànima. Ja en l'activitat dels sentits hi ha vivent l'espontaneitat de la voluntat. El contacte extern dels òrgans dels sentits pels objectes de la percepció precedeix, sens dubte, la voluntat; però per si sol no implica la aprehensió real pròpia de l'acte perceptiu. Per a això és menester encara una altra cosa, la atenció, que eleva les impressions a la dignitat de representacions conscients i fins i tot adquireix influència sobre la direcció i el moviment dels òrgans. I també la referència regressiva de la imatge conscient a l'objecte és un resultat de la espontaneïtat interna, o sigui, de la voluntat. La il·lusió, per exemple, és una referència errònia de la impressió en l'objecte exterior, referència que pesa en darrer terme sobre la voluntat, que és qui la porta a terme. La percepció mai seria conscient ni es referiria a coses objectives, si la funció intencional i sintètica de la voluntat no actués a tot arreu. La voluntat és qui fa que rebem realment les imatges de les coses en el nostre interior, que les aprehendim i interpretem psíquicament, superant la pura excitació física.
(...)
L'enfosquiment de l'intel·lecte, que imedeix a l'ésser humà veure i comprendre clarament el que és bo i està ordenat per Déu, és, per tant, una conseqüència de la perversió de la voluntat, que el fa adreçar-se al coneixement va i per tant merament físic i sensible. I a la inversa, la falta d'una bona voluntat no és només la conseqüència d'un coneixement extraviat. El camí de la salvació ha de començar i fonamentar-se, per tant, en la conversió de la voluntat. La revelació s'obre només a la fe, que és un acte de bona voluntat, un acte d'intima versió i assentiment que precedeix tot efectiu comprendre, una afirmació sense la compulsió intel·lectual exercida pel ja conegut. Hem de voler i estimar l'etern, abans que ho puguem posseir en el coneixement. El que ens fa assolir la salvació i ens condueix a la vida eterna i a la benaurança no és una contemplació metafísica, una nova manera de conèixer la veritat, sinó la voluntat convertida. I aquesta voluntat està "inspirada" per l'Esperit Sant, l'etern principi diví de la voluntat i de l'amor, que uneix a tots els éssers entre sí i amb Déu en la comunitat del regne de Déu. Déu mateix és, com a creador i també principalment en l'acte de la gràcia, amor omnipotent, voluntat summament bona. En l'amor rendit a Déu la voluntat humana es fa una sola cosa amb la provident voluntat divina. Només així es guanya la vida eterna, que cerquen totes les inquietuds del cor."
La voluntat no és només anterior i superior a tota altra cosa que l'ànima inclou i realitza, sinó que està implicada en tot això, essent-ne el veritable actor psíquic actiu. Tota activitat del jo, tota espontaneïtat, tot el que podem atribuir-nos o imputar-nos en sentit propi a nosaltres mateixos, és en el fons, per a Sant Agustí, una acció de la voluntat. La voluntat obra en totes les facultats de l'ànima. (...) En els afectes hi viu la dinàmica de la voluntat i el mateix coneixement depen en tots els seus graus d'ella. S'inverteix, doncs, l'ordre. En l'acte voluntari hi ha sempre, és cert, una referència a quelcom conegut, donat, però és més important l'influx de la voluntat sobre la direcció i la facultat d'elecció del coneixement per al desenvolupament de la vida, fins i tot de la vida cognoscitiva. Tal com la gravetat determina el moviment i la direcció dels cossos, així determina a la seva manera la voluntat la direcció i les revolucions dels processos espirituals, no només respecte al bé i el mal, sinó ja en la formació i el desenvolupament del més simple coneixement. No s'estima el que es reconeix com a just, sinó que es busca conèixer allò a que es tendeix íntimament. Només a través dels actes de la voluntat es converteix el donat en possessió cognoscitiva, en propietat conscient de l'ànima. Ja en l'activitat dels sentits hi ha vivent l'espontaneitat de la voluntat. El contacte extern dels òrgans dels sentits pels objectes de la percepció precedeix, sens dubte, la voluntat; però per si sol no implica la aprehensió real pròpia de l'acte perceptiu. Per a això és menester encara una altra cosa, la atenció, que eleva les impressions a la dignitat de representacions conscients i fins i tot adquireix influència sobre la direcció i el moviment dels òrgans. I també la referència regressiva de la imatge conscient a l'objecte és un resultat de la espontaneïtat interna, o sigui, de la voluntat. La il·lusió, per exemple, és una referència errònia de la impressió en l'objecte exterior, referència que pesa en darrer terme sobre la voluntat, que és qui la porta a terme. La percepció mai seria conscient ni es referiria a coses objectives, si la funció intencional i sintètica de la voluntat no actués a tot arreu. La voluntat és qui fa que rebem realment les imatges de les coses en el nostre interior, que les aprehendim i interpretem psíquicament, superant la pura excitació física.
(...)
L'enfosquiment de l'intel·lecte, que imedeix a l'ésser humà veure i comprendre clarament el que és bo i està ordenat per Déu, és, per tant, una conseqüència de la perversió de la voluntat, que el fa adreçar-se al coneixement va i per tant merament físic i sensible. I a la inversa, la falta d'una bona voluntat no és només la conseqüència d'un coneixement extraviat. El camí de la salvació ha de començar i fonamentar-se, per tant, en la conversió de la voluntat. La revelació s'obre només a la fe, que és un acte de bona voluntat, un acte d'intima versió i assentiment que precedeix tot efectiu comprendre, una afirmació sense la compulsió intel·lectual exercida pel ja conegut. Hem de voler i estimar l'etern, abans que ho puguem posseir en el coneixement. El que ens fa assolir la salvació i ens condueix a la vida eterna i a la benaurança no és una contemplació metafísica, una nova manera de conèixer la veritat, sinó la voluntat convertida. I aquesta voluntat està "inspirada" per l'Esperit Sant, l'etern principi diví de la voluntat i de l'amor, que uneix a tots els éssers entre sí i amb Déu en la comunitat del regne de Déu. Déu mateix és, com a creador i també principalment en l'acte de la gràcia, amor omnipotent, voluntat summament bona. En l'amor rendit a Déu la voluntat humana es fa una sola cosa amb la provident voluntat divina. Només així es guanya la vida eterna, que cerquen totes les inquietuds del cor."
[De la posició de Sant Tomàs d'Aquino] Sant Tomàs opta clarament i decididament a favor de l'intel·lecte en la qüestió de quina de les dues facultats de l'ànima és superior, l'intel·lecte o la voluntat, qüestió que es converteix en problema capital i centre de l'interès de les discussions escolàstiques. L'intel·lecte és l'únic principi de la vida espiritual que s'eleva sobre el merament temporal. La voluntat és una espècie particular del desig natural, adreçada sempre a les realitats sensibles de la nostra existència amb la seva individuació tempo-espacial. L'intel·lecte és l'únic que pot imprimir també a la voluntat el caràcter espiritual d'una tendència i direcció lliure i superior.
(...)
L'intel·lecte determina la voluntat. Només es pot voler el que es presenta abans a la mirada com a assequible i desitjable, com un bé. La voluntat només en sentit limitat és una força que es mou a ella mateixa. En darrer terme la mou l'intel·lecte, el bonum intellectum. En primer terme i per si mateix mou l'intel·lecte a la voluntat. Pel mateix es tracta abans que res de despertar el veritable coneixement que pot proporcionar la veritable finalitat a la voluntat. La darrera finalitat és impresa a tota voluntat, divina i humana, per l'intel·lecte; i l'home tria també els membres intermedis de diferent manera, segons l'alçada del seu coneixement. Amb això queda decidida la primacia universal de l'intel·lecte. Intellectus altior et prior voluntate. L'intel·lecte mou la voluntat amb la causa final (respetu finis). L'objectum intellectum és la veritable causa movens volitionis. També es dóna, a la inversa, l'influx impulsiu de la voluntat sobre l'intel·lecte -haver-lo descobert és el mèrit que es dóna a la nova tradició-. Però aquest influx és merament un influx que determina com a causa eficient (per modum agentis) i té mer valor de mitjà; la finalitat sempre és més valuosa que l'agens. L'intel·lecte és, per tant, el motor de la voluntat en una mesura i un sentit més alt que aquells en que, a la inversa, la voluntat mou a l'intel·lecte. Superior motor és l'intel·lecte. En conseqüència, també la veritat és en sí superior al bé, que només és un bé per participació en la veritat. I mentre l'absolut pot ser per al coneixement objecte directe i present en sí mateix en l'intel·lecte, és tan sols objecte mediat en la voluntat. Aquesta necessita que l'intel·lecte li presenti. La finalitat de totes les aspiracions espirituals, com a espirituals, és a dir, "racionals" que són, és originàriament, per tant, la possessió mitjançant el coneixement. Només l'intel·lecte ofereix veritablement el suprem, com a pur bé sobretemporal."
(...)
L'intel·lecte determina la voluntat. Només es pot voler el que es presenta abans a la mirada com a assequible i desitjable, com un bé. La voluntat només en sentit limitat és una força que es mou a ella mateixa. En darrer terme la mou l'intel·lecte, el bonum intellectum. En primer terme i per si mateix mou l'intel·lecte a la voluntat. Pel mateix es tracta abans que res de despertar el veritable coneixement que pot proporcionar la veritable finalitat a la voluntat. La darrera finalitat és impresa a tota voluntat, divina i humana, per l'intel·lecte; i l'home tria també els membres intermedis de diferent manera, segons l'alçada del seu coneixement. Amb això queda decidida la primacia universal de l'intel·lecte. Intellectus altior et prior voluntate. L'intel·lecte mou la voluntat amb la causa final (respetu finis). L'objectum intellectum és la veritable causa movens volitionis. També es dóna, a la inversa, l'influx impulsiu de la voluntat sobre l'intel·lecte -haver-lo descobert és el mèrit que es dóna a la nova tradició-. Però aquest influx és merament un influx que determina com a causa eficient (per modum agentis) i té mer valor de mitjà; la finalitat sempre és més valuosa que l'agens. L'intel·lecte és, per tant, el motor de la voluntat en una mesura i un sentit més alt que aquells en que, a la inversa, la voluntat mou a l'intel·lecte. Superior motor és l'intel·lecte. En conseqüència, també la veritat és en sí superior al bé, que només és un bé per participació en la veritat. I mentre l'absolut pot ser per al coneixement objecte directe i present en sí mateix en l'intel·lecte, és tan sols objecte mediat en la voluntat. Aquesta necessita que l'intel·lecte li presenti. La finalitat de totes les aspiracions espirituals, com a espirituals, és a dir, "racionals" que són, és originàriament, per tant, la possessió mitjançant el coneixement. Només l'intel·lecte ofereix veritablement el suprem, com a pur bé sobretemporal."
Heinz Heimsoeth a Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)
(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada