Natura i cultura

Anomenarem natura tot el que no és creat pels humans. Les muntanyes, el mar, els núvols, els animals, les plantes, les pedres, els astres són natura.

Els paisatges poden estar impactats pels humans, sobretot per l'agricultura i la silvicultura, que es poden erigir en una mena de zona gris amb capacitats d'impacte properes a la natura estricta (l'impacte dels nuclis urbans, de les zones industrials i comercials, de les xarxes de comunicació com les carreteres, els trens i la xarxa elèctrica i dels parcs eòlics és una altra cosa, pertanyent plenament al camp de la cultura).

Tot el que veiem està mediatitzat per la nostra cultura, però cal mirar de confrontar-se a la natura procurant anar més enllà d'aquest condicionament cultural.

Confrontar-se amb la natura com allò que no depèn dels humans, que no ha estat creat pels humans, té unes virtuts peculiars que cal saber desenvolupar. Ens confronta amb el que ens precedeix i ens depassa; amb el que ens ha generat i ens sobreviurà. Ens ajuda a experimentar la nostra fragilitat, petitesa i impermanència. Ens ajuda a meravellar-nos davant d'allò que no hem fet nosaltres, i que en canvi ens ha fet a nosaltres, el que porta a una vivència d'humilitat. Aquesta és una experiència humanament positiva, enriquidora.

La crisi climàtica que vivim fa que la cultura posi en perill una part de la natura, la que ens és més propera (la vegetació, els animals macroscòpics, l'aigua, l'aire). De fet, el que posa en perill és la nostra supervivència com a espècie; un cop extingits els humans, la natura es refarà del nostre impacte, com s'ha refet dels impactes de meteorits, de les glaciacions o de grans explosions volcàniques (a no ser que radioactivitzem el planeta o el fem acabar estèril com Mart).