 |
| Lorenzo Lotto 1545 |
"(...) L'humanisme no és una activitat decorativa, sinó constructiva; no és una manera còmoda de designar un cert valor associat al que és humà, un somni vague d'alguna cosa abstracta i universal; ni una certa ludicitat erudita... L'humanisme no és un exercici de decoració dels nostres discursos amb texticles dels clàssics. És, exactament en la línia contrària, un exercici permanent de neteja de la vulgaritat que portem adherida a l'ànima. Recordem el vers d'Horaci: “Naturam expelles furca, tamen usque recurret”, per molt que lluitem contra la natura intentant mantenir-la controlada en uns marges, sempre es reserva l'última paraula. L'humanisme és la cura dels límits (respice finem) i, molt especialment, la cura de l'ànima, com ens han ensenyat els grans humanistes, de Plató a Patocka... i no necessàriament l'aprendrem a les facultats d'humanitats.
Humanitas és la traducció llatina de la paideia grega, l'educació, la conformació d’una personalitat: la bildung que tantes reticències aixecava en Hitler o Goebbels. En aquest sentit, cap disciplina es confon amb l'humanisme. L'humanisme no és una col·lecció d'erudició selecta, sinó el sagrament del coneixement d'un mateix. En aquest sentit, la cultura clàssica ens serà útil mentre ens proporcioni models que ens ajudin a aspirar a la millor versió de nosaltres mateixos. En aquesta aspiració es troba el fonament de la vida moral, perquè mantenir-se en un estat de letargia per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència.
Però l'aspiració al millor de nosaltres mateixos no brolla espontàniament de la consciència. Necessita l'estímul d'un amant gelós del millor que podem arribar a ser. O, cosa que és el mateix, d'un mestre humanista (pensem en El convit de Plató). En aquest sentit, el centaure Quiró, un ésser mig home, mig bèstia, era en l'antiguitat el símbol del pedagog, precisament perquè era un símbol d'autotranscendència. En el desè aniversari de la mort de Borges, la seva amiga Susan Sontag va escriure: “Els llibres no són només l'arbitrària suma dels nostres somnis i la nostra memòria. Ens ofereixen també un model d’autotranscendència” (Letter to Borges). L'humanisme és la proclama ferma del deure moral de ser intel·ligent.
(...)
La vida quotidiana ens posa sovint de manifest que l'home és l'únic animal capaç de degradar-se. La degradació és una de les possibilitats de futur de cadascú de nosaltres. Per això l'humanisme volia fer-nos sensibles a la millor versió de nosaltres mateixos. Però avui podria ser que ja no defenséssim l'humanisme amb una convicció afirmativa, sinó de manera poruga, perquè ens fa por la pitjor versió de nosaltres mateixos. (...)"
Gregorio Luri al diari Ara de 23.02.2014
Humanitas és la traducció llatina de la paideia grega, l'educació, la conformació d’una personalitat: la bildung que tantes reticències aixecava en Hitler o Goebbels. En aquest sentit, cap disciplina es confon amb l'humanisme. L'humanisme no és una col·lecció d'erudició selecta, sinó el sagrament del coneixement d'un mateix. En aquest sentit, la cultura clàssica ens serà útil mentre ens proporcioni models que ens ajudin a aspirar a la millor versió de nosaltres mateixos. En aquesta aspiració es troba el fonament de la vida moral, perquè mantenir-se en un estat de letargia per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència.
Però l'aspiració al millor de nosaltres mateixos no brolla espontàniament de la consciència. Necessita l'estímul d'un amant gelós del millor que podem arribar a ser. O, cosa que és el mateix, d'un mestre humanista (pensem en El convit de Plató). En aquest sentit, el centaure Quiró, un ésser mig home, mig bèstia, era en l'antiguitat el símbol del pedagog, precisament perquè era un símbol d'autotranscendència. En el desè aniversari de la mort de Borges, la seva amiga Susan Sontag va escriure: “Els llibres no són només l'arbitrària suma dels nostres somnis i la nostra memòria. Ens ofereixen també un model d’autotranscendència” (Letter to Borges). L'humanisme és la proclama ferma del deure moral de ser intel·ligent.
(...)
La vida quotidiana ens posa sovint de manifest que l'home és l'únic animal capaç de degradar-se. La degradació és una de les possibilitats de futur de cadascú de nosaltres. Per això l'humanisme volia fer-nos sensibles a la millor versió de nosaltres mateixos. Però avui podria ser que ja no defenséssim l'humanisme amb una convicció afirmativa, sinó de manera poruga, perquè ens fa por la pitjor versió de nosaltres mateixos. (...)"
Gregorio Luri al diari Ara de 23.02.2014
"(...) L'humanisme és l'estima del saber rigorós i, especialment, de la paraula precisa.
L'humanisme és un combat permanent contra la vulgaritat que portem adherida a l'ànima. Una voluntat ferma de no romandre en un estat de letargia intel·lectual per desconeixement del que podem arribar a ser.
L'humanisme és un exercici permanent de les pròpies virtuts intel·lectuals, especialment de la lectura lenta; una virtut en desús.
L'humanisme és un sentiment de profund agraïment cap als gegants intel·lectuals i artístics que ens han precedit en la història i a espatlles dels quals podem pujar per veure més lluny del que ens permeten els nostres ulls. Newton ho deia d'aquesta manera a Robert Hooke: "Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants."
L'humanisme defensa l'existència de permanències en l'humà. Nega que l'home es pugui comprendre integralment com una mera construcció històrica. (...)"
Gregorio Luri a la revista Valors d'octubre de 2014
Són interessants aquestes consideracions de Luri. La darrera, però, desconcerta una mica. Si els humans no som fruit d'una construcció històrica, què som? Hi ha algun mal o desvalorització en ser fruits d'una construcció històrica?
Luri torna al tema un any després. No acabem de compartir alguna de les seves reflexions, però certament llegir-lo resulta estimulant.
"No tinc clar què és, exactament, el que avui entenem per humanisme.
De vegades em sembla veure una mena d'etiqueta que serviria per legitimar la ignorància en matemàtiques i en ciències, com si un vernís de cultura literària, coneixements sumaris d'història de l'art i una defensa numantina de la lletra impresa pogués compensar l'analfabetisme en ciències. En aquest humanisme mandrós no s'hi reconeixeria cap gran humanista clàssic. Una persona amb la curiositat amputada no és un humanista.
Altres vegades crec intuir que el que impulsa alguns a defensar l'humanisme no és exactament l'amor a les humanitats, sinó la por a l'‘antihumanisme' o, amb més freqüència, la inseguretat davant la cada vegada més puixant cultura de l'eficiència, que a la educació ha adquirit la forma d'una cultura acrítica de la competència que no deixa cap espai al mer gaudi del saber pel saber. L'eficiència i la tolerància s'han convertit en les dues grans virtuts postmodernes. El tipus d'home que sembla més digne d'admiració és el productor eficient que, a més, és un ciutadà tolerant. Però passa que aquest productor eficient sap ja que, per a segons quines tasques, és molt menys eficient que les nostres màquines. Si per als antics l'home era la mesura de totes les coses, l'home actual és cada vegada més allò que les màquines diuen que és. Aneu al metge i ho comprovareu. Així doncs, els que fan servir l'humanisme com una manera còmoda de designar un cert valor associat a l'humà que suposadament ha de defensar-se, tenen un problema greu, ja que per definir avui l'humà cada vegada és més imprescindible la precisió d'una màquina.
És fàcil reconèixer també en algunes proclames humanistes un crit d'auxili a la societat quan nosaltres, "els humanistes", sentim perillar el nostre lloc de treball.
La veritat és que veig molt pocs humanistes defensant l'amor al saber rigorós i realitzant una crítica seriosa de la beateria que sovint se'ns presenta com "educació". I hi ha abundants motius per a la protesta.
El pensament rigorós té avui molts menys defensors que el "pensament crític", tot i que, amb tota evidència solem reservar el nom de pensament crític a aquell pensament que coincideix amb el nostre.
L'opinió és infinitament més estimulada que el raonament lògic.
La creativitat és defensada sense complexos per ignorants que no saben fer gran cosa i que viuen de repetir buidors en defensa de la creativitat. Per ventura un ignorant pot ser creatiu?
Les facultats de pedagogia llancen tota mena de crítiques contra la figura del mestre-transmissor, perquè avui allò modern és el pensament autoconstruït. Com si un nen amb limitats recursos lingüístics pogués reconstruir autònomament la completa història de la ciència! El coneixement té alguna propietat que li impedeixi ser transmès?
Reconeguem-ho: El que defensem sota el nom d'"humanisme" és una cultura tova que se sol conformar amb gaudir belleses fàcils (al cap i a la fi, si els clàssics ens resulten avui difícils, la culpa no és seva), participar en clubs de lectura i fer turisme cultural a les tombes dels clàssics, ignorant que una de les imatges més desoladores del segle XX és la de Goebbels portant flors a la tomba de Goethe.
Si no som humanistes per convicció, sinó per defecte (per por a l'"antihumanisme"), el nostre humanisme no és, en el fons, més que un anti-antihumanisme. I llavors, reconeguem-ho, ja hem perdut la batalla.
¿Què és, llavors, l'humanisme?
El caracteritzaré pels següents trets.
L'humanisme és l'estima del saber rigorós i, especialment, de la paraula precisa. L'humanista busca, en última instància, proporcionar-li a la seva ànima experiències d'ordre, precisió i límit, seguint el precepte socràtic que ens animava a tenir cura de nosaltres mateixos. És també el cultiu de la lectura lenta que, d'altra banda, ha estat tradicionalment l'instrument privilegiat d'educació de l'atenció.
L'humanisme és un combat permanent contra la vulgaritat que portem adherida a l'ànima. La paraula humanitas tradueix la paideia grega, que és el projecte d'educar d'acord amb les possibilitats més altes de cada un (i no amb els coneixements mínims comuns). Romandre en un estat de letargia intel·lectual per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència. Recordem Horaci: "naturam expelles furca, tamen usque recurret": la vulgaritat sempre està trucant a la nostra porta.
L'humanista exercita les seves virtuts intel·lectuals. Estem tan imbuïts de la ideologia dels valors, que hem relegat la venerable virtut al traster de la història. Però en obrar així hem relegat, al costat de les antigues virtuts morals, les no menys venerables virtuts intel·lectuals. El preu a pagar per aquesta relegació és l'obligació que sent el professor d'estar contínuament motivant als seus alumnes, com si aquests no tinguessin cap responsabilitat moral en la seva pròpia motivació. I, malgrat tot, els adolescents actuals, que tenen més condicions materials per aprendre que les que ha tingut cap generació en la història, es neguen amb freqüència a estudiar.
L'humanista sent un profund agraïment cap als gegants a les espatlles dels quals viatja. Newton ho deia d'aquesta manera a Robert Hooke: "Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants". L'humanista està desitjós d'aprofitar la perspectiva sobre el món que li proporcionen els gegants més enllà del seu horitzó espontani. Els gegants no són autistes, sinó que mantenen un diàleg permanent amb els altres gegants. La cultura occidental és exactament aquest diàleg. No tenim cap llibre sagrat. L'única cosa que tenim sagrada és aquest diàleg. Ser sord al mateix és, simplement, ser un estranger en la pròpia cultura.
L'humanista està convençut que hi ha permanències en l'humà. És a dir, que l'home no es deixa comprendre totalment com una mera construcció històrica. Com no hi ha d'haver permanències si som capaços d'emocionar-nos amb un poema de Safo? L'humanista no es deixa dominar per la mitologia de la innovació, entre altres coses perquè sap que al llarg de la seva vida s'ha canviat diverses vegades de telèfon mòbil, però segueix amb la mateixa Ilíada al prestatge. L'humanista observa amb perplexitat com les antigues categories de bo/dolent, han estat substituïdes en la consciència espontània de molts educadors per les d'innovador / antic. Contempla com el dogmatisme innovador s'ha convertit en la nostra fe, com la innovació és omnipotent, omnipresent i omniscient. L'humanista somriu perquè sap que s'ha apropiat dels atributs dels antics déus. L'humanista es nega a fer de la història el criteri valorador de la moral. No renuncia a trobar un criteri moral que serveixi per jutjar la història.
L'humanista sap, i només ho sap ell, que la resposta a la pregunta "Què és l'home?" no es troba en els ossos d'Atapuerca, sinó en els fins que permeten a l'home alliberar-se de la vulgaritat. Per això sap també que és essencial oferir als nostres joves motius d'estudi que transcendeixin els ossos d'Atapuerca."
Gregorio Luri a EduCaixa el 24.09.2015
De vegades em sembla veure una mena d'etiqueta que serviria per legitimar la ignorància en matemàtiques i en ciències, com si un vernís de cultura literària, coneixements sumaris d'història de l'art i una defensa numantina de la lletra impresa pogués compensar l'analfabetisme en ciències. En aquest humanisme mandrós no s'hi reconeixeria cap gran humanista clàssic. Una persona amb la curiositat amputada no és un humanista.
Altres vegades crec intuir que el que impulsa alguns a defensar l'humanisme no és exactament l'amor a les humanitats, sinó la por a l'‘antihumanisme' o, amb més freqüència, la inseguretat davant la cada vegada més puixant cultura de l'eficiència, que a la educació ha adquirit la forma d'una cultura acrítica de la competència que no deixa cap espai al mer gaudi del saber pel saber. L'eficiència i la tolerància s'han convertit en les dues grans virtuts postmodernes. El tipus d'home que sembla més digne d'admiració és el productor eficient que, a més, és un ciutadà tolerant. Però passa que aquest productor eficient sap ja que, per a segons quines tasques, és molt menys eficient que les nostres màquines. Si per als antics l'home era la mesura de totes les coses, l'home actual és cada vegada més allò que les màquines diuen que és. Aneu al metge i ho comprovareu. Així doncs, els que fan servir l'humanisme com una manera còmoda de designar un cert valor associat a l'humà que suposadament ha de defensar-se, tenen un problema greu, ja que per definir avui l'humà cada vegada és més imprescindible la precisió d'una màquina.
És fàcil reconèixer també en algunes proclames humanistes un crit d'auxili a la societat quan nosaltres, "els humanistes", sentim perillar el nostre lloc de treball.
La veritat és que veig molt pocs humanistes defensant l'amor al saber rigorós i realitzant una crítica seriosa de la beateria que sovint se'ns presenta com "educació". I hi ha abundants motius per a la protesta.
El pensament rigorós té avui molts menys defensors que el "pensament crític", tot i que, amb tota evidència solem reservar el nom de pensament crític a aquell pensament que coincideix amb el nostre.
L'opinió és infinitament més estimulada que el raonament lògic.
La creativitat és defensada sense complexos per ignorants que no saben fer gran cosa i que viuen de repetir buidors en defensa de la creativitat. Per ventura un ignorant pot ser creatiu?
Les facultats de pedagogia llancen tota mena de crítiques contra la figura del mestre-transmissor, perquè avui allò modern és el pensament autoconstruït. Com si un nen amb limitats recursos lingüístics pogués reconstruir autònomament la completa història de la ciència! El coneixement té alguna propietat que li impedeixi ser transmès?
Reconeguem-ho: El que defensem sota el nom d'"humanisme" és una cultura tova que se sol conformar amb gaudir belleses fàcils (al cap i a la fi, si els clàssics ens resulten avui difícils, la culpa no és seva), participar en clubs de lectura i fer turisme cultural a les tombes dels clàssics, ignorant que una de les imatges més desoladores del segle XX és la de Goebbels portant flors a la tomba de Goethe.
Si no som humanistes per convicció, sinó per defecte (per por a l'"antihumanisme"), el nostre humanisme no és, en el fons, més que un anti-antihumanisme. I llavors, reconeguem-ho, ja hem perdut la batalla.
¿Què és, llavors, l'humanisme?
El caracteritzaré pels següents trets.
L'humanisme és l'estima del saber rigorós i, especialment, de la paraula precisa. L'humanista busca, en última instància, proporcionar-li a la seva ànima experiències d'ordre, precisió i límit, seguint el precepte socràtic que ens animava a tenir cura de nosaltres mateixos. És també el cultiu de la lectura lenta que, d'altra banda, ha estat tradicionalment l'instrument privilegiat d'educació de l'atenció.
L'humanisme és un combat permanent contra la vulgaritat que portem adherida a l'ànima. La paraula humanitas tradueix la paideia grega, que és el projecte d'educar d'acord amb les possibilitats més altes de cada un (i no amb els coneixements mínims comuns). Romandre en un estat de letargia intel·lectual per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència. Recordem Horaci: "naturam expelles furca, tamen usque recurret": la vulgaritat sempre està trucant a la nostra porta.
L'humanista exercita les seves virtuts intel·lectuals. Estem tan imbuïts de la ideologia dels valors, que hem relegat la venerable virtut al traster de la història. Però en obrar així hem relegat, al costat de les antigues virtuts morals, les no menys venerables virtuts intel·lectuals. El preu a pagar per aquesta relegació és l'obligació que sent el professor d'estar contínuament motivant als seus alumnes, com si aquests no tinguessin cap responsabilitat moral en la seva pròpia motivació. I, malgrat tot, els adolescents actuals, que tenen més condicions materials per aprendre que les que ha tingut cap generació en la història, es neguen amb freqüència a estudiar.
L'humanista sent un profund agraïment cap als gegants a les espatlles dels quals viatja. Newton ho deia d'aquesta manera a Robert Hooke: "Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants". L'humanista està desitjós d'aprofitar la perspectiva sobre el món que li proporcionen els gegants més enllà del seu horitzó espontani. Els gegants no són autistes, sinó que mantenen un diàleg permanent amb els altres gegants. La cultura occidental és exactament aquest diàleg. No tenim cap llibre sagrat. L'única cosa que tenim sagrada és aquest diàleg. Ser sord al mateix és, simplement, ser un estranger en la pròpia cultura.
L'humanista està convençut que hi ha permanències en l'humà. És a dir, que l'home no es deixa comprendre totalment com una mera construcció històrica. Com no hi ha d'haver permanències si som capaços d'emocionar-nos amb un poema de Safo? L'humanista no es deixa dominar per la mitologia de la innovació, entre altres coses perquè sap que al llarg de la seva vida s'ha canviat diverses vegades de telèfon mòbil, però segueix amb la mateixa Ilíada al prestatge. L'humanista observa amb perplexitat com les antigues categories de bo/dolent, han estat substituïdes en la consciència espontània de molts educadors per les d'innovador / antic. Contempla com el dogmatisme innovador s'ha convertit en la nostra fe, com la innovació és omnipotent, omnipresent i omniscient. L'humanista somriu perquè sap que s'ha apropiat dels atributs dels antics déus. L'humanista es nega a fer de la història el criteri valorador de la moral. No renuncia a trobar un criteri moral que serveixi per jutjar la història.
L'humanista sap, i només ho sap ell, que la resposta a la pregunta "Què és l'home?" no es troba en els ossos d'Atapuerca, sinó en els fins que permeten a l'home alliberar-se de la vulgaritat. Per això sap també que és essencial oferir als nostres joves motius d'estudi que transcendeixin els ossos d'Atapuerca."
Gregorio Luri a EduCaixa el 24.09.2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada