En la concepció més habitual de la contemplació (que no és la utilitzada a nivell religiós) el subjecte es manté altament present: ell és el qui contempla, el receptor. Hi ha un diàleg del subjecte contemplador amb l'objecte contemplat. S'enforteixen mútuament. Cosa que té les seves virtuts i les seves limitacions.
En la immersió, en canvi, el subjecte procura desaparèixer en la major mesura possible. Mira de fusionar-se, de diluir-se en l'entorn. Mira d'aturar el diàleg interior sobre el que veu i viu. Això és més un propòsit que una realització plena, sempre difícil, però és un propòsit molt rellevant, significatiu, amb impacte.
Cal també diferenciar la immersió individual i la immersió col·lectiva. La segona és més difícil (cal aplegar i preparar un grup per fer l'experiència junts, el que demana un determinat nivell de sintonia i de sensibilitat compartida i una inversió de temps) però sempre és més potent (no se sap ben bé perquè, però hi ha una mena de ressonància en el grup que enforteix l'experiència).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada