Una altra vida

Hernández Pijuan 1985

A La Contra de La Vanguardia del 16.04.2019 l'amic Xavier Melloni, el més conegut dels místics catalans actuals, diu: "La nostra existència és com la gestació d'una dimensió més interna que requereix l'experiència humana biològica d'aquesta vida, on s'engendra una altra dimensió a què no podem accedir si no ens desprenem d'aquesta."

És una visió particular, interessant, atractiva, però que no tothom que s'immergeix en la realitat (fent servir la metàfora de la immersió per a referir-nos a l'experiència espiritual) experimenta. La mística és una de les diverses experiències que es poden donar entre els que s'endinsen en la profunditat de la vida, de la realitat. La immersió en la realitat feta possible per la pau al cor porta a una experiència de la realitat diferent de la de les persones que es limiten a moure's per la superfície, però aquesta exploració de la fondària no és idèntica per tothom.

Els místics són aquells que en fer l'exploració experimenten una altra dimensió de la realitat que és d'una mena tal que perdura després de la mort. És vàlid per a ells, és una meravellosa possibilitat. Però no tots els que van més enllà de la superfície viuen aquesta experiència. No tots els humans espiritualment oberts són necessàriament místics. La mística és una preciosa possibilitat, però no l'única.

Melloni veu la mort "com el començament d'una cosa que desconeixem". N'hi ha que no veiem aquest començament, ens sembla que la mort és el punt final de la vida i prou.

Més endavant diu que "l'eternitat és un canvi de nivell", i que "el més bonic és que ja ho podem viure ara". Això ho compartim plenament, l'eternitat és una de les més fascinants experiències de la vida, una mena de moments que et permeten anar més enllà del temps, com si sortíssim del temps. Aquest és un objectiu desitjable per a tota vida humana, i una experiència realitzadora.

Però poc després afirma que "la nostra mort és el que més necessitem per assolir possibilitats que en aquesta vida tenen el seu límit." Aquí tampoc compartim la seva posició. A noves possibilitats, o a la plenitud de determinades possibilitats, només s'hi accedeix en aquesta vida. El místic ho veu diferent: ell tasta unes dimensions que no són d'aquest món, i per tant deuen ser d'un altre món, el món de després de la mort.

Polemitzant, potser innecessàriament, s'obren interrogants dolorosos: qui té accés a aquesta "altra vida", només els que en aquesta vida han topat amb aquesta experiència d'una altra dimensió, o bé tothom? Dit en llenguatge tradicional: només se salven els creients? els no creients desapareixen per sempre i els creients no? Cal "fer mèrits" per assolir la vida després de la mort, i si no es fan no s'hi accedeix? Aquí reapareix la imatge del Judici final i el Déu que tria els que se salven dels que no se salven... que algú ha volgut resoldre dient que Déu és misericordiós i salva a tothom; però llavors tota la construcció esdevé innecessària. I quan l'evangelista Joan (6, 68) diu que Simó Pere s'adreça a Jesús dient-li "tu tens paraules de vida eterna", està parlant d'un accés a una vida més enllà de la mort o a l'experiència d'eternitat en vida que esmentàvem abans?

Melloni fa encara un darrer pas, en considerar que "hi ha dimensions, que s'estan gestant en aquesta vida, que ens permeten passar a una altra. Però per això hem de saber deixar-nos anar i la nostra societat no ens deixa. Cal aprendre a desprendre'ns d'aquesta vida amb confiança. Espero que algun dia siguem prou madurs com per escoltar-nos a nosaltres mateixos i saber quin és el moment de partir. Si maduréssim, no allargaríem els processos tan complexos i problemàtics que tindrem amb una població cada vegada més envellida a la qual no s'ha ensenyat a morir. Saber partir és un acte de generositat i de confiança, per al qual encara no tots estem preparats." 

El pas és arriscat i discutible: vincular la decisió de deixar de viure amb l'experiència de dimensions que permeten passar a una altra vida. Evidentment que és més fàcil deixar de viure si consideres que entres en una altra vida, però no es pot demanar a tothom que tingui aquesta experiència, la qual no és accessible fins i tot a molts que la desitgen ardentment. Si s'ha d'aprendre a deixar de viure més aviat ha des ser en el marc dels valors de la vida actual, no en el marc de la possible existència d'una altra dimensió després de la mort.