"How oft when thou, my music, music play'st,
Upon that blessed wood whose motion sounds
With thy sweet fingers when thou gently sway'st
The wiry concord that mine ear confounds,
Do I envy those jacks that nimble leap,
To kiss the tender inward of thy hand,
Whilst my poor lips which should that harvest reap,
At the wood's boldness by thee blushing stand!
To be so tickled, they would change their state
And situation with those dancing chips,
O'er whom thy fingers walk with gentle gait,
Making dead wood more bless'd than living lips.
Since saucy jacks so happy are in this,
Give them thy fingers, me thy lips to kiss."
Shakespeare, Sonet CXXVIII
Versió catalana de Joan Triadú, publicada al núm. 8 de la revista Vida nova de Montpeller l'estiu de 1956:
"Quantes vegades, música meva, quan tu
fas música, en vibrar la fusta beneïda
sota els teus dolços dits, i quan, gentil, saps dur
el tremp harmoniós a confondre'm l'oïda,
envejo els martellets que salten àgilment
cap al tendre palmell de la mà en la besada,
mentre els meus llavis secs, deixats sense aliment,
la fusta els fa enrogir de tan agosarada!
Per sentir-se amoixats, amb l'estella dansant
canviarien prou el seu estat i mida,
car passejant-hi els dits amb un aire elegant
la fusta morta és més que no llavis en vida.
Si insolents martellets són feliços així,
dóna'ls els dits a ells, però els llavis a mi."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada