Il·lusió d'eternitat

Soutine 1939

La significativa entrevista de Lluís Amiguet a Fernando Aramburu a La Contra de La Vanguardia del 26.04.2019:

"Per què vostè no es va fer etarra?

Optar per la violència no és una decisió que un pren de manera individual...

Vostè no la va prendre; d'altres, sí.

Però hi havia una organització que reclutava joves com jo per exercir-la en nom de la pàtria, i això ja m'obligava a decidir i prendre partit: Agafo les armes i mato o no? Alguns amics meus sí que es van apuntar a ETA.

Per què vostè no?

És que això que anomenem ideologia és tot ­induït. No naixem independentistes; ni espanyols. Naixem amb la ment en blanc i, des del primer dia, els adults ens hi escriuen a sobre el seu idioma, religió, política. Resistir-se és molt difícil i més quan hi ha una pressió social molt gran en pobles petits.

Però, al final, va ser una decisió personal.

Que va haver de prendre aquest xaval en l'època d'ETA, però no un de noruec que pescava al fiord o un italià que prenia el sol, perquè a ells ningú els va obligar a fer-se aquesta pregunta.

Qui n'és responsable, doncs?

Els nostres dirigents tenen una enorme responsabilitat pels missatges que transmeten i són responsables de la violència quan els seus missatges no són d'assossec i ens sotmeten a la fractura binària que imposa “o ho agafes o ho deixes: o ets lleial al teu poble o traïdor”.

Tanta culpa tenen ells sols?

Sí, perquè aquesta distorsió va fer que joves que haurien tingut una vida pacífica prenguessin les armes, que ja estaven a punt i a l'abast. Això és el que he vist. I no ho accepto.

Quines paraules ens porten a la violència?

Cap paraula ni idea no autoritza ningú a ser ­violent. Per mi l'important és cada ésser humà amb la seva cara i el seu nom, no una idea ni cap convicció.

Però vostè diu que n'hi ha de letals.

N'hi ha. No crec que ningú mati per la igualtat de la dona o pel sufragi universal, o per l'educació per a tothom... En canvi, hi ha altres idees que sí que escalfen la sang dels joves.

Per exemple.

La idea de nació no m'ha agradat mai. Aquesta ideologia que parcel·la el planeta i les persones en nacions és arbitrària...

Però també som el nostre origen.

Perquè temem quedar-nos indefinits, sense contingut. I és que cap ésser humà no és capaç de definir-se només respecte a si mateix. ­Busquem completar-nos en la comunitat i en tot allò que és col·lectiu i ens sobreviu.

Això ens converteix en éssers nacionals?

Fins i tot sabent que morim, preferim pensar que allò que hem sigut seguirà viu en la generació següent; que parlarà la nostra llengua i serà la nostra mateixa nació...

No se'n pot tenir una sense ofendre?

No parlo del que és propi, sinó de les pulsions nacionalistes que sorgeixen de l'ànsia de perpetuar-se sobre tots els altres.

Qui perd l'origen no perd la identitat?

Això és diferent del nacionalisme, que no és l'amor natural al que ens és propi, sinó imposar la teva nació fins a crear un espai geogràfic on només hi càpiguen els purs, els autèntics com tu: és aquesta nació exclusiva i eterna la que el nacionalista somia per a ell i els seus.

I si la teva nació és integradora?

La del nacionalisme no ho és, perquè es nodreix d'aquesta il·lusió d'eternitat: si compleixes una sèrie de normes, et projectes en el més enllà. I les compleixen, perquè l'ésser humà no pot estar tranquil si no creu que és etern, que transcendirà el seu final.

Si és feliç així, sense molestar a ningú...

És que necessita constatar que també n'hi ha d'altres amb la seva fe i que estan units, forts, amb una missió en la vida... I d'altres que no.

Escriure no és un altra il·lusió d'eternitat?

Per mi, no. No escric per perpetuar-me en la memòria de ningú, sinó per donar gràcies als que van escriure i em fan millor al llegir-los.

Pot resumir-ho amb un aforisme?

...Buf! L'ordinador m'asseca d'aforismes.

Au, endavant, que en té de molt feliços.

La vida, mentre dura, és eterna.

I un d'actualitat? Ha vist els últims debats polítics de campanya?

Temo que sí. I trobo a faltar l'educació dels ­debats alemanys: allà ningú no s'insulta com aquí, on no s'intenta convèncer el votant, sinó posar en ridícul l'adversari i aixafar-lo amb ­suficiència narcisista.

És més còmode gaudir de la política com a espectacle que analitzar-la com a gestió.

A més, tot es pot explicar des d'angles que no són el polític. Avui la política determina massa el nostre país.

Què hauria de substituir tanta política?

Tinc una gran confiança en la cultura perquè civilitza l'ésser humà. I ha donat lloc a societats democràtiques, encara que siguin imperfectes, però ja incompatibles amb la violència.

I l'altre aforisme que li demanava?

L'oposat a un cop de puny amb el braç esquerre no és un altre amb el dret, sinó una abraçada.

Vostè ho practica?

Si un altre pensa de manera diferent, no tinc per què destruir-lo. Si estic segur que està ­equivocat, l'he d'ajudar a sortir de l'error. Martin Luther King deia que havia d'ajudar els ­racistes a alliberar-se del racisme que els esclavitzava i els feia desgraciats.

Ha progressat el País Basc?

Fa un esforç lloable per refer-se després d'haver estat una societat totalment fracturada."