 |
| Balthus 1938 |
"Després d'haver passat dos dies al saló de plens del Suprem, i abans d'agafar el tren per tornar a Girona, vaig passar un matí de pluja al Museu Thyssen contemplant l'exposició antològica de Balthus (1908-2001). Vaig travessar el jardinet del museu, que ja comença a florir, amb un goig no exempt de recança: mentre els presos continuaven sotmesos a la companyia policial i al poder de Marchena, jo em regalava unes dolces hores d'art. Deixant la recança a l'entrada, juntament amb el paraigua, vaig començar a mirar: els retrats contundents de la primera època de Balthus, els delicats paisatges d'aprenentatge i, de seguida, aquelles nenes de mirada somniosa i entotsolada, tan ambigües, que ensenyen les calcetes sense voler. Quadres que van escandalitzar per raons tècniques els avantguardistes; i que ara tornen a escandalitzar per raons de contingut: en temps de reacció puritana, l'ambigüitat de Balthus es fa difícil de pair.
Oposat a les pràctiques i dogmes de les avantguardes, Balthus s’estimava més Piero della Francesca que cap dels seus contemporanis del segle XX. Tot i això, Picasso el visitava sovint a l'estudi i l'admirava pel coratge amb que desafiava els renaixentistes que, amb Miquel Àngel i Leonardo al davant, havien incorporat la psicologia a la pintura. A Balthus la psicologia no li interessa. No pretén descobrir caràcters, no vol descriure personalitats. Vol desvetllar allò que hi ha d'immaterial en la condició humana: allò que només podem observar de l'altre si
el contemplem molt atentament. Allò que es veu, però no es pot atrapar. Allò que intuïm de l'altre, però no sabríem expressar. L'inefable. Allò que no és ni la carn ni el caràcter: l'ambigüitat d'una existència. Balthus atrapa l'inefable. Tot i que ell preferia una definició d'Albert Camus: “El cor palpitant del món”. Balthus atrapa cors palpitants.
Segons explica a les seves memòries, Picasso li deia: “Ets l'únic dels pintors de la teva generació que m'interessa. Tots els altres volen ser Picasso. Tu no”. Això permet afirmar al crític d’art Paul Lombard: “Un dia, els fills del nou mil·leni projectaran la mirada sobre la pintura del nostre temps i descobriran, meravellats, que el segle XX, amb totes les seves escoles brillants, va ser dominat per dos solitaris: Balthus i Picasso”.
Picasso és tan gran sobretot perquè ens va ensenyar a mirar el món d'una manera nova. Va construir i reconstruir tot el que la humanitat havia heretat. El món es mira d'una altra manera després de Picasso. Per això, avui dia, els nostres ulls, els de cada un de nosaltres, vulgaritzen la lliçó de Picasso. Quan mirem, quan jutgem, quan actuem tendim a ser déus omnipotents destruint el que veiem i reconstruint-ho al nostre gust.
I Balthus, què ens va ensenyar? “Va ser el pintor de l'ànima”, sosté Lombard. Balthus estimava la puresa i la identificava amb l'ambigüitat. Les seves teles van més enllà de l'aparença d'un rostre (o un paisatge). Vencen l'aparença per expressar allò de més profund i impenetrable que qualsevol vida conté: la seva transcendència.
Balthus no volia ser un déu-artista que mata i recrea el món: volia ser només algú que mira. Que mira a fons. Un contemplador que procura captar allò que no es pot dir amb paraules, però que existeix. És l'únic gran artista del segle XX que va tenir el coratge d'interessar-se per la dimensió ambigua, volàtil, de l'existència. Per això les seves nenes inquieten. Ens fan veure el vincle ambigu entre allò que és angèlic i allò que és sexual. Ens mostren el trànsit entre somni i realitat, entre innocència i sensualitat, entre posseir una identitat i la contrària."
Antoni Puigverd a La Vanguardia del 11.03.2019
Recordem la connexió a la Sala Balthus del nostre Museu virtual:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada