 |
| Bissier 1961 |
"La modernitat és fonamentalment la cultura del logos, convertit en raó (ratio), i ha volgut relegar el mythos a una etapa ja abandonada o a mer entreteniment." (p. 75)
"El mite, que implica sempre la creença en ell (i no necessàriament com a mite) és innocent: no pregunta per què. No hi veu la necessitat. Quan sorgeix la pregunta i es manté com a tal, la innocència mítica s'ha perdut. El logos ha desplaçat el mythos, tot i que després el mythos es refugiï en un altre lloc. Quan la serp va preguntar a Adam i a Eva per què no menjaven el fruit d'aquell arbre, i ells van trobar la pregunta raonable, van perdre la innocència i començà la condició humana." (p. 81)
"El mythos no és la contradicció del logos ni tampoc el seu oposat dialèctic. L'oposició és bidimensional, necessita un pla en el qual es pugui traçar una línia que els oposi. Haver interpretat dialècticament la relació mythos-logos ha dut funestes conseqüències. La polaritat mythos-logos no és dual sinó adual, advaita. La seva relació no és estrictament de complementarietat. La seva relació no és complementària sinó constitutivament polar. Però els pols no es poden sintetitzar. Deixarien de ser pols. Si la síntesi la fes el logos tindríem un monisme idealista que destruiria el mythos. Si fos el mythos el sintetitzant cauríem en la incoherència o la irracionalitat. I no hi ha una instància superior, un hypermythos o un hyperlogos. D'altra banda, la solució dualista representa una esquizofrènia cultural. Per això la seva relació, si es vol, es podria anomenar de quasicomplementarietat perquè la complementarietat estricta implica la possibilitat d'una síntesi superior -que és l'exigència de la raó per poder comprendre alguna cosa. En canvi, la quasicomplementarietat entre mythos i logos no la podem entendre. Aquest és el desafiament de l'advaita a la raó. Però trobem un sentit a aquesta relacionalitat essent conscients que no ho podem reduir tot ad unum." (p. 91)
"Estem repetint que el mythos és irreductible al logos. El mythos no ens transmet conceptes sinó formes de vida i de fe." (p. 96)
"La condició humana és un constant anar i venir entre logos i mythos, d'una banda, i mythos i logos de l'altra, perquè no hi ha cap mythos sense logos ni cap logos sense mythos. Això també ens podria ajudar per a la superació de qualsevol tipus de monisme i de qualsevol mena de totalitarisme i solipsisme - fins i tot de naturalesa antropològica. Mythos i logos van junts i es condicionen mútuament." (p. 118)
"La correlació entre mythos i logos és constitutiva. L'un no pot existir sense l'altre. El nostre rerefons cosmològic no és independent del mythos, com tampoc la ciència i la teologia no són possibles sense una base mítica." (p. 127)
"Entenem per mythos aquella forma humana de coneixement posada al mateix nivell que el logos i en relació constant amb ell. Mythos i logos són dues formes humanes de consciència irreductibles entre si però igualment inseparables." (p. 164)
Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009)
"El mite, que implica sempre la creença en ell (i no necessàriament com a mite) és innocent: no pregunta per què. No hi veu la necessitat. Quan sorgeix la pregunta i es manté com a tal, la innocència mítica s'ha perdut. El logos ha desplaçat el mythos, tot i que després el mythos es refugiï en un altre lloc. Quan la serp va preguntar a Adam i a Eva per què no menjaven el fruit d'aquell arbre, i ells van trobar la pregunta raonable, van perdre la innocència i començà la condició humana." (p. 81)
"El mythos no és la contradicció del logos ni tampoc el seu oposat dialèctic. L'oposició és bidimensional, necessita un pla en el qual es pugui traçar una línia que els oposi. Haver interpretat dialècticament la relació mythos-logos ha dut funestes conseqüències. La polaritat mythos-logos no és dual sinó adual, advaita. La seva relació no és estrictament de complementarietat. La seva relació no és complementària sinó constitutivament polar. Però els pols no es poden sintetitzar. Deixarien de ser pols. Si la síntesi la fes el logos tindríem un monisme idealista que destruiria el mythos. Si fos el mythos el sintetitzant cauríem en la incoherència o la irracionalitat. I no hi ha una instància superior, un hypermythos o un hyperlogos. D'altra banda, la solució dualista representa una esquizofrènia cultural. Per això la seva relació, si es vol, es podria anomenar de quasicomplementarietat perquè la complementarietat estricta implica la possibilitat d'una síntesi superior -que és l'exigència de la raó per poder comprendre alguna cosa. En canvi, la quasicomplementarietat entre mythos i logos no la podem entendre. Aquest és el desafiament de l'advaita a la raó. Però trobem un sentit a aquesta relacionalitat essent conscients que no ho podem reduir tot ad unum." (p. 91)
"Estem repetint que el mythos és irreductible al logos. El mythos no ens transmet conceptes sinó formes de vida i de fe." (p. 96)
"La condició humana és un constant anar i venir entre logos i mythos, d'una banda, i mythos i logos de l'altra, perquè no hi ha cap mythos sense logos ni cap logos sense mythos. Això també ens podria ajudar per a la superació de qualsevol tipus de monisme i de qualsevol mena de totalitarisme i solipsisme - fins i tot de naturalesa antropològica. Mythos i logos van junts i es condicionen mútuament." (p. 118)
"La correlació entre mythos i logos és constitutiva. L'un no pot existir sense l'altre. El nostre rerefons cosmològic no és independent del mythos, com tampoc la ciència i la teologia no són possibles sense una base mítica." (p. 127)
"Entenem per mythos aquella forma humana de coneixement posada al mateix nivell que el logos i en relació constant amb ell. Mythos i logos són dues formes humanes de consciència irreductibles entre si però igualment inseparables." (p. 164)
Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada