Independentisme i llengua catalana

Tàpies 1955

Aquest és un article del vell amic Josep Lligadas a la pàgina 18 del n. 112 de la revista L'Agulla de gener de 2019, escrit des del context de Viladecans. Compartim les seves posicions i agraïm la seva claredat i coratge. Pel que fa al que diu d'Òmnium, també ho comparteixo; jo en vaig ser membre de la Junta fins que l'entitat va fer l'opció per l'independentisme, contra el parer d'alguns com jo.

"El passat mes de desembre, un grup de cristians i cristianes vam fer pública una carta adreçada a les comunitats cristianes i a tothom qui li pogués interessar, en què reflexionàvem, en nou punts, sobre la situació que estem vivint actualment a Catalunya. El setè punt es referia a com afecta el procés independentista a la salut de la llengua catalana, i sobre aquest tema voldria ampliar aquí una mica la reflexió.

Aquest punt deia: “Dintre l'objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l'aprenentatge i l'ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l'esquena. Des de l'independentisme, s'ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d'orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s'ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua”.

Un servidor, vaig aprendre a llegir i després a escriure en català de petit, gràcies als llibres de pietat d'abans de la guerra que hi havia a casa i que havien sobreviscut a la guerra i a la postguerra: llibres en català i alhora llibres catòlics, o sigui llibres que tenien tots els números per ser condemnats a la desaparició per una banda i l'altra. Però van sobreviure. El que més recordo i que encara conservo és un que es deia Jesuset, del claretià Lluís Ribera, amb unes encantadores il·lustracions de Ricard Fàbregas, que era un dibuixant que va morir als 41 anys i que tant feia dibuixos de missa com cartells de cabaret.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, el vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, mossèn Joaquim, un home que va deixar petjada forta al meu poble, em va posar a ensenyar a escriure en català als altres nens, i recordo que m'hi vaig esforçar molt, no sé si amb gaire èxit. Però en tot cas, el que tinc clar és que, des de ben petit, i amb poca ideologia a sobre, el treball per la llengua i la cultura catalana ha estat fonamental per a mi, incloent-hi algunes piruetes davant la dictadura franquista quan va caldre.

Després, gràcies a la transició democràtica –aquest procés que alguns, insensatament, volen desacreditar anomenant-lo “el règim del 78”–, es van aconseguir importants consensos sobre la llengua, uns consensos molt inclusius i que han anat obrint camins de recuperació molt importants.

I bé. Ara tot això s'està destruint. Sens dubte que la dreta rància espanyola ha mirat de boicotejar tant com ha pogut la recuperació del català. Però gosaria dir que qui més mal ha fet, i més mal està fent, a l'estabilitat de la llengua catalana, és l'independentisme que ens governa. La liquidació d'Òmnium Cultural per esdevenir un grup independentista més, és un molt il·lustratiu i lamentable exemple d'aquest fet. Els que tenien el compromís de promoure la llengua i la cultura catalanes ens estan dient que, això, només es pot fer des de l'independentisme. Que la llengua catalana no és una riquesa transversal, sinó només d'un sector de la població.

El meu germà Jordi, que és discapacitat i va a un taller ocupacional, m'explicava un dia que una companya del taller, d'origen no català però que s'havia acostumat a parlar amb ell en català, un dia va començar a parlar-li en castellà. I quan el Jordi li va preguntar el perquè d'aquell canvi, la noia li va dir: “Pues porque yo no quiero la independencia de Cataluña”. Doncs això."