Maragall i la música

De Camp 1914

"A mi qualsevulla obra musical de seguida em pren una consistència per si: me sembla un organisme que viu per si tot sol, independentment de tot propòsit o significat. Si em diuen que allò representa una batalla o una tempestat, em sembla que me l'esclavitzen aquella obra, em sembla com si tanquessin l'ocell dintre la gàbia; la meva fruïció artística n'és fortament pertorbada, la percepció enterbolida, i la obra se'm torna impura. Es clar que llavors m'hi apareixeran potser altres perfeccions de correspondència que jo no hi veia, però aquestes seran sols estimades per les meves facultats reflexives, i el plaer estètic pur, el sentit musical, en valdrà de menys.

Sabeu quan m'entra més la música? Quan la sento impensadament i no sé on la toquen, ni qui són els músics, ni de qui és l'obra, ni perquè s'executa.

(...)

La música és un art molt misteriós que toca de dret a l'ànima i no es correspon amb res més que amb el sentit de la bellesa que l'ha creada.

Per això plau sobretot al sentit musical la gran puresa de Bach, qui sembla redimir l'ànima de tota contingència, i fins quan en les seves corals canta en paraules, sembla que aquestes se vaporitzin en la santa harmonia de les notes que s'alcen a regnar solitàries en l'altura.

I així jo em creuria que a una naturalesa essencialment musical, al veritable músic, el que més li escau es la música pura, sense paraules, sense objecte concret de representació, sens altre impuls que la necessitat d'expressió d'un estat d'ànima intraduïble de cap altra manera, d'un sentiment essencialment musical. Tots ens hi sentim en moments essencialment musicals.

(...)

El moment del cant en paraules és tot un altre, es un moment essencialment poètic. L'emoció poètica es diferencia de l'emoció musical en que cerca l'expressió en la paraula, representadora imatjada per la idea, mentre que el senzill so musical no porta imatge, està més a prop de la puresa del ser. En la Commedia del Dante, el cel i la terra se us revelen a través de la imatge ideal de les formes que s'hi agiten; mes en les simfonies de Beethoven se us revela l'essència de la vida d'una manera quasi directa que, no donant-vos-en cap representació imatjada, les conté totes. Però l'emoció poètica i la musical s'assemblen en que, generades ambdues en el ritme de l'eternitat, en duen l'empremta originària; i així la poesia sembla un començament de música i la música un començament de poesia: sols que, en arribar a un cert punt, va cada una pel seu camí. Doncs bé: així que en el camí apareix la paraula, comença la poesia; i encara que conservi tant fort el ritme generador, que sia cantada poesia, és i actua principalment per la paraula; i aquesta es la formació ideal de la cançó i de tot cant parlat.

Mes, en la realitat exterior humana, no es pas així com se sol produir el cant parlat, perquè la humanitat sembla un gran mirall fet a trossos, i cada tros, bo i essent tot un mirall, té el reflexe particular de la seva situació. El poeta-músic amb intensitat equilibrada d'ambdós elements, és una raresa; i el que més es troba són poetes i músics que van cadascú pel seu camí.

Però la identitat de generació ideal no podent ésser oblidada, la poesia i la música van cercant-se fins a ajuntar-se, i llavors brolla una obra mixta i generalment desproporcionada, que val sobre tot per l'una o per l'altra. I encara us diré que, generalment, quan la poesia i la música s'ajunten, és aquesta que interessa més als que escolten. ¿Serà perquè amb la dilatació musical de les síl·labes i amb la major intensitat dels tons, l'atenció massa entretinguda es distreu del valor ideal de la paraula i perd l'esma del sentit de la frase? ¿Serà perquè, actuant la música més directa en el sentiment, la acció indirecta de la idea a través de la paraula en val naturalment de menys, com succeiria amb dos imants posats a desigual distància o en desiguals condicions d'intermediació respecte al passiu acer? Jo no ho sé; però el cert és que amb tot i que indubtablement la paraula cantada és essencialment poesia, una cançó val sobretot per la tonada, i el drama musical per la música.

Sembla com si el músic sols cerqués la poesia per apoderar-se del sentiment inicial que l'ha inspirada, i traient-lo enrere, donar-li un desenvolupament propi musical, deixant les paraules buides, esmorteïdes, convertides en pauta, i no res més, de la concepció musical. Per això deu succeir que, quan la poesia és molt forta, definitiva per sí, es resisteix a aquesta descomposició, i derrota la dèria del músic; per això deu ésser que els músics han fugit instintivament de fer cantar les més grans paraules de la Divina Commedia, i que els que s'han atrevit amb les de Shakespeare hagin sortit tan malparats de l'empresa; i que sols s'avinguin el músic i un gran poeta en aquelles obres que aquest ha escrit amb un ja ben marcat intent musical, com ho són moltes escenes del Faust de Goethe i la lletra de tants himnes i cançons que el poeta dóna evidentment com obra inacabada perquè el músic vingui a fer-la completa. I aquesta mateixa abdicació tan freqüent, acaba de fer semblar que (salvant el que hi hauria a meditar sobre el cant litúrgic i la cançó popular) la situació d'inferioritat de la poesia en la seva unió amb la música, sia una mena de llei d'estètica artística.

Un gran exemple d'això, per lo compendiós, és el vostre Wagner. Jo penso que Wagner fou sobretot un gran músic, i que per això les seves obres interessen tant i tant, fins en fragments sentits sols musicalment i fora de tota escena. N'hi ha prou amb dir: això són les remors del bosc, això és un cor de peregrins, això és un cant d'amor o de guerra, perquè la realització musical d'aquestes coses doni l'emoció d'una obra artística completa; i encara goso dir que l'oient d'ella que no en sap el significat, en resta per això ben fortament commogut i en pressent l'ambient ideal que la música per si sola realitza.

Mes Wagner fou ensems un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció d'ambient, de moviment escènic, de qualitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical millor convenien, creà aquest admirable teatre, l'ànima del qual és la música; perquè en ell no és la invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó que més aviat sembla que la composició musical simfònicament concebuda evoqui la aparició i la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest és per a mi el pregon sentit de la denominació de drama musical: és a dir, que el drama neix en la música i consisteix essencialment en ella, i la plasticitat escènica és sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmosfera musical. Per això el qui assisteix a una representació de l'obra wagneriana, amb una noticia substancial del seu contingut dramàtic i escènic en té prou per a sentir-ne tota la grandesa; i encara que, naturalment, la comprensió literal de cada paraula dels personatges pot interessar i sostenir la seva atenció, jo ara crec (encara que abans hagués cregut altra cosa) que aquesta intel·ligència verbal és molt menys necessària del que Wagner mateix potser pensava per al total efecte artístic de la seva obra.

Perquè encara que Wagner fos també poeta (i jo entenc per poeta el que diu bellament les coses), ho era tot just el que li calia per a estrebar amb els mots la seva gran idealitat musical; ho era en aquella proporció en que us he dit que solien trobar-se la música i la poesia a l'ajuntar-se; i la prova d'això la veureu comparant l'efecte que artísticament us facin els seus cants sense saber-ne les paraules, i el que us facin les paraules en una lectura abans de saber-ne el cant.

 Aquesta es, doncs, per a mi la grandesa de Wagner; la proporció en que estava dotat dels elements que li calien per a fer l'obra que feu, i la consciència que ell tingué d'aquella proporció per a aplicar-la a aquesta obra: aquí està el secret de la seva glòria i de la seva influència artística. Perquè hi haurà hagut músics més grans; però si ell hagués sigut més gran músic, potser hauria fet menys cas del teatre; si hagués sigut menys home de teatre, no hauria pogut crear la justa plàstica de les seves concepcions musicals, ni suggerir-la a un altre; i si hagués sigut un alt poeta, hauria sigut potser un petit músic, per una misteriosa antinòmia que jo no em puc bé explicar, però que fa pressentir la impossibilitat de que un Beethoven i un Shakespeare es trobin sota una sola testa. I si posseint aquell equilibri de facultats, no n'hagués posseït ensems l'instint crític o la consciència, hauria bé pogut esgarriar-se pel camí solitari de qualsevulla d'elles i la seva obra no existiria. Mes ara ella existeix i nosaltres, a l'admirar-la, admirem també el geni crític de qui la sabé crear. Perquè l'atmosfera de crítica que ha envoltat el segle XIX i que, havent-la respirada tots fortament, produí un Wagner entre nosaltres, és la que ha donat a aquella admiració un bull de fanatisme que només sol alçar-se entorn d'aquells homes que, per sota del seu valer universal, són molt intensament fills del seu temps.

(...)"

Joan Maragall (1905)