A alguns ens agraden els esquemes lògics elementals. Un de bonic i interessant el va proposar l'irlandès Joan d'Erin, conegut com a Joan Escot Eriúgena, al segle IX (va néixer cap al 810 i va morir cap al 877, després d'haver treballat a la cort de Carles el Calb, net de Carlemany, a França).
Ell considera (a De divisione naturae) que la realitat (que ell anomena "naturalesa") es divideix en quatre (o bé que hi ha quatre etapes en el procés de creació):
- allò que crea i no és creat (natura quae creat et non creatur)
- allò que és creat i crea (natura quae et creatur et creat)
- allò que és creat i no crea (natura quae creatur et non creat)
- allò que ni crea ni és creat (natura quae nec creat nec creatur)
És bonic i sistemàtic. La feina està en dotar de contingut els quatre apartats...
I una cosa és mirar d'interpretar quin contingut donava Joan d'Erin a aquests apartats, i una altra mirar de donar cadascú la seva interpretació d'aquests apartats.
Pel que fa al que volia dir ell, Julián Marías considera que a la primera part o etapa hi correspon Déu en la seva primera realitat; és incognoscible, i només se li pot aplicar la teologia negativa. A la segona hi hauria Déu en quan conté les causes primeres dels ens. A la tercera, els éssers creats en el temps, manifestacions o teofanies de Déu. A la quarta hi hauria Déu com a termini de l'univers sencer; Déu tornant a sí mateix, deificació de les coses, resoltes en la totalitat divina.
Segons Francesc J. Fortuny, la distinció s'estableix entre la natura que:
- No és creada, i és creadora. És Déu en tant que u i Trinitat, l'ésser humà en pot veure la seva obra, els seus efectes.
- És creada, i creadora. El logos, les idees. Simbòlicament, Jesucrist. Es tracta d'un element propi de la mentalitat neoplatònica, com en el cas de Plotí. En aquest àmbit regna el món de l'esperit i la llibertat. És remarcable el fet que no considera que les idees siguin per si mateixes, sinó com a manifestacions de Déu: això suposa una crítica força dura a la idea platònica. Forçant la interpretació de la teoria d'Escot Eriúgena, es podria discutir si l'ésser humà es troba aquí, però el seu lloc és a cavall entre la segona i la tercera, amb algunes interpretacions teològiques que col·loquen l'ànima com a segona espècie, i el cos humà com a tercera. En clau agustiniana, també és raonable situar l'humà interior com a segona espècie, i l'humà exterior com a tercera.
- És creada, però no creadora. És el món creat, visible. En aquesta espècie, regna la determinació de les coses.
- No és creada ni creadora. Déu en si mateix i com a fi de totes les coses, s'hi acaba tot. També representa l'impossible, el que no es pot explicar. Del Déu de la primera espècie, en podem tenir alguna idea, però no del de la quarta.
Segons Frederick Copleston, la natura que crea i no és creada és la causa primera que porta a les criatures a l'existència des d'un estat de no existència a parir del no-res (de nihilo); tradicionalment s'ha designat aquesta causa primera com a Déu, causa de totes les coses però ell mateix incausat. Copleston assenyala que Joan d'Erin diu que "pot dir-se que Déu és creat en les criatures, que és fet en les coses que ell fa, que comença e ésser en les coses que comencen a ésser. (...) Déu "apareix", o es manifesta, en les criatures, les criatures són una teofania. (...) Es pot dir que Déu es fa en les criatures que procedeixen d'ell", una cita que em sembla fascinant. Copleston comenta que segons Joan d'Erin, seguint el Pseudo-Dionís, "Déu no pot ser anomenat, per exemple, Veritat, o Saviesa, o Essència, sinó més aviat Superveritat, Supersaviesa o Superessència" (termes que semblen afirmar alguna cosa però que en realitat no volen dir res comprensible, i per tant la seva atribució a la divinitat forma part de la via negativa; Déu segueix essent inefable i incomprensible). I Joan d'Erin mateix precisa: "Quan sentim dir que Déu fa totes les coses, no hem d'entendre sinó que Déu és en totes les coses, és a dir, que és l'essència de totes les coses. Perquè només ell és veritablement, i tot el que amb veritat es diu que és en les coses que són, és només Déu". Déu en si mateix, en tant que creador no creat, és impenetrable a si mateix, desconegut per a sí mateix, en tant que infinit i superessencial, i es fa lluminós a si mateix solament en les seves teofanies.
Pel que fa a la natura creada i creadora, Copleston diu que es refereix a les causes primordials, que existeixen el la Paraula o Verb de Déu; són les idees divines, els prototips de totes les essències creades, tan eternes com la mateixa divinitat; res és creat excepte el que va ser eternament preordenat, els prototips. En la Paraula i a través de la Paraula Déu es fa (tot i que no en el temps) autoconscient, apareixent a sí mateix.
El creat que no crea són segons Copleston les criatures, exteriors a Déu, que formen el món de la natura en el sentit limitat d'aquesta paraula, un món fet per Déu a partir del no-res. Les criatures deriven de Déu, que segons Joan d'Erin "fa totes les coses i es fa en totes les coses i és totes les coses", i són "la aparició del que no apareix, la manifestació de l'ocult, l'afirmació del negat, la comprensió de l'incomprensible, l'expressió de l'inefable, la aproximació de l'inaproximable, la comprensió de l'inintel·ligible, el cos de l'incorpori, l'essència del superessencial, la forma de l'informe"; unes altres cites fascinants. I diu Copleston: "Així com la ment humana, de per sí invisible, es fa visible o manifesta en les paraules, escrits i gestos, així el Déu invisible i incomprensible es revela a sí mateix en la naturalesa, la qual és, en conseqüència, una veritable teofania". Copleston diu que Joan d'Erin "manté que el món no està fora de Déu, i que és alhora etern i creat dins de Déu". Déu i les criatures no són diferents, sinó u i el mateix, la criatura subsistint en Déu, i Déu essent creat en la criatura, "d'una meravellosa i inefable manera". Déu "conté i inclou en sí mateix la naturalesa de totes les coses sensibles, no en el sentit que contingui de sí mateix alguna cosa a part de sí mateix, sinó en el sentit que ell és substancialment tot el que ell conté, i la substància de totes les coses visibles és creada en ell".
Pel que fa a la natura que ni crea ni és creada, paradoxalment es torna a identificar amb Déu, que atrau a totes les coses de tornada a ell mateix, a la naturalesa divina de la que procedeixen. Déu com a terme i fi de totes les coses, Déu tot en tot. Déu tant és el que crea i no és creat com el que ni crea ni és creat; és alhora causa primera (allò d'on tot prové) i causa final (allò on tot s'orienta, va a parar, terme del ritme del procés còsmic). Diu Joan d'Erin: "Tota criatura serà llençada a les ombres, és a dir, canviada en Déu, com els estels en sortir el sol", i també: "Perquè el final de tot el moviment és el seu principi, ja que no és acabat per una altra finalitat sinó pel seu principi, a partir del qual comença el moviment i al que constantment vol tornar i trobar en ell el repòs".
Es pot anar discutint el que volia dir Joan d'Erin, si era panteista o no, etc. Però, més enllà del que volgués dir ell, podem utilitzar la seva distinció i fer-la nostra, atorgant-li continguts que ens semblin adients, com ara:
- en el primer àmbit, des d'una òptica més científica la fluctuació del no-res que va donar lloc al big bang (amb més precisió, Ramón Lapiedra en diu "una fluctuació de l'escuma quàntica primigènia on no hi havia ni espai ni temps"), i des d'una òptica més mítica o simbòlica la divinitat orígen de la realitat, incognoscible en ella mateixa però manifestada en la creació. El Brahma hindú, l'El, Eloah o Elohim jueu, el Déu pare cristià, l'Al·lah islàmic (caldria veure si el Dyaus ari i el Zeus grec cauen o no en aquesta categoria).
- en el segon àmbit, la matèria/energia, com a creadora de tot el que existeix, així com una de les seves grans creacions, la cultura/ment dels humans, amb capacitat de crear referents per a aquests mateixos humans, un dels quals seria la mateixa noció de divinitat. L'àmbit del Cosmos desplegant-se en la seva monumentalitat.
- en el tercer àmbit, tot allò passiu, estèril, sense dinàmica, sense projecció, i tot allò destructiu. La gran temptació demoníaca: deixar d'aspirar a ser creador i a trobar-se amb el creador inicial, abandonar-se, desentendre's, egocentrar-se. Aquí s'ubicarien la qüestió del mal i la qüestió de la mort, de les desgràcies, malalties, envelliment i accidents. L'àmbit del Cosmos exercint la seva destructivitat, la vessant destructora del Xiva hindú, el Saturn devorador dels seus fills grecoromà (el temps engolint tot el que ha estat desplegat), el Lucifer judeocristià (més adreçat a la desorientació dels humans).
- en el quart, el desconeixement total, el misteri absolut en el que tot s'immergeix, l'Ein Sof jueu, el yin que hi ha darrere la realitat entesa com a yang.
Ell considera (a De divisione naturae) que la realitat (que ell anomena "naturalesa") es divideix en quatre (o bé que hi ha quatre etapes en el procés de creació):
- allò que crea i no és creat (natura quae creat et non creatur)
- allò que és creat i crea (natura quae et creatur et creat)
- allò que és creat i no crea (natura quae creatur et non creat)
- allò que ni crea ni és creat (natura quae nec creat nec creatur)
És bonic i sistemàtic. La feina està en dotar de contingut els quatre apartats...
I una cosa és mirar d'interpretar quin contingut donava Joan d'Erin a aquests apartats, i una altra mirar de donar cadascú la seva interpretació d'aquests apartats.
Pel que fa al que volia dir ell, Julián Marías considera que a la primera part o etapa hi correspon Déu en la seva primera realitat; és incognoscible, i només se li pot aplicar la teologia negativa. A la segona hi hauria Déu en quan conté les causes primeres dels ens. A la tercera, els éssers creats en el temps, manifestacions o teofanies de Déu. A la quarta hi hauria Déu com a termini de l'univers sencer; Déu tornant a sí mateix, deificació de les coses, resoltes en la totalitat divina.
Segons Francesc J. Fortuny, la distinció s'estableix entre la natura que:
- No és creada, i és creadora. És Déu en tant que u i Trinitat, l'ésser humà en pot veure la seva obra, els seus efectes.
- És creada, i creadora. El logos, les idees. Simbòlicament, Jesucrist. Es tracta d'un element propi de la mentalitat neoplatònica, com en el cas de Plotí. En aquest àmbit regna el món de l'esperit i la llibertat. És remarcable el fet que no considera que les idees siguin per si mateixes, sinó com a manifestacions de Déu: això suposa una crítica força dura a la idea platònica. Forçant la interpretació de la teoria d'Escot Eriúgena, es podria discutir si l'ésser humà es troba aquí, però el seu lloc és a cavall entre la segona i la tercera, amb algunes interpretacions teològiques que col·loquen l'ànima com a segona espècie, i el cos humà com a tercera. En clau agustiniana, també és raonable situar l'humà interior com a segona espècie, i l'humà exterior com a tercera.
- És creada, però no creadora. És el món creat, visible. En aquesta espècie, regna la determinació de les coses.
- No és creada ni creadora. Déu en si mateix i com a fi de totes les coses, s'hi acaba tot. També representa l'impossible, el que no es pot explicar. Del Déu de la primera espècie, en podem tenir alguna idea, però no del de la quarta.
Segons Frederick Copleston, la natura que crea i no és creada és la causa primera que porta a les criatures a l'existència des d'un estat de no existència a parir del no-res (de nihilo); tradicionalment s'ha designat aquesta causa primera com a Déu, causa de totes les coses però ell mateix incausat. Copleston assenyala que Joan d'Erin diu que "pot dir-se que Déu és creat en les criatures, que és fet en les coses que ell fa, que comença e ésser en les coses que comencen a ésser. (...) Déu "apareix", o es manifesta, en les criatures, les criatures són una teofania. (...) Es pot dir que Déu es fa en les criatures que procedeixen d'ell", una cita que em sembla fascinant. Copleston comenta que segons Joan d'Erin, seguint el Pseudo-Dionís, "Déu no pot ser anomenat, per exemple, Veritat, o Saviesa, o Essència, sinó més aviat Superveritat, Supersaviesa o Superessència" (termes que semblen afirmar alguna cosa però que en realitat no volen dir res comprensible, i per tant la seva atribució a la divinitat forma part de la via negativa; Déu segueix essent inefable i incomprensible). I Joan d'Erin mateix precisa: "Quan sentim dir que Déu fa totes les coses, no hem d'entendre sinó que Déu és en totes les coses, és a dir, que és l'essència de totes les coses. Perquè només ell és veritablement, i tot el que amb veritat es diu que és en les coses que són, és només Déu". Déu en si mateix, en tant que creador no creat, és impenetrable a si mateix, desconegut per a sí mateix, en tant que infinit i superessencial, i es fa lluminós a si mateix solament en les seves teofanies.
Pel que fa a la natura creada i creadora, Copleston diu que es refereix a les causes primordials, que existeixen el la Paraula o Verb de Déu; són les idees divines, els prototips de totes les essències creades, tan eternes com la mateixa divinitat; res és creat excepte el que va ser eternament preordenat, els prototips. En la Paraula i a través de la Paraula Déu es fa (tot i que no en el temps) autoconscient, apareixent a sí mateix.
El creat que no crea són segons Copleston les criatures, exteriors a Déu, que formen el món de la natura en el sentit limitat d'aquesta paraula, un món fet per Déu a partir del no-res. Les criatures deriven de Déu, que segons Joan d'Erin "fa totes les coses i es fa en totes les coses i és totes les coses", i són "la aparició del que no apareix, la manifestació de l'ocult, l'afirmació del negat, la comprensió de l'incomprensible, l'expressió de l'inefable, la aproximació de l'inaproximable, la comprensió de l'inintel·ligible, el cos de l'incorpori, l'essència del superessencial, la forma de l'informe"; unes altres cites fascinants. I diu Copleston: "Així com la ment humana, de per sí invisible, es fa visible o manifesta en les paraules, escrits i gestos, així el Déu invisible i incomprensible es revela a sí mateix en la naturalesa, la qual és, en conseqüència, una veritable teofania". Copleston diu que Joan d'Erin "manté que el món no està fora de Déu, i que és alhora etern i creat dins de Déu". Déu i les criatures no són diferents, sinó u i el mateix, la criatura subsistint en Déu, i Déu essent creat en la criatura, "d'una meravellosa i inefable manera". Déu "conté i inclou en sí mateix la naturalesa de totes les coses sensibles, no en el sentit que contingui de sí mateix alguna cosa a part de sí mateix, sinó en el sentit que ell és substancialment tot el que ell conté, i la substància de totes les coses visibles és creada en ell".
Pel que fa a la natura que ni crea ni és creada, paradoxalment es torna a identificar amb Déu, que atrau a totes les coses de tornada a ell mateix, a la naturalesa divina de la que procedeixen. Déu com a terme i fi de totes les coses, Déu tot en tot. Déu tant és el que crea i no és creat com el que ni crea ni és creat; és alhora causa primera (allò d'on tot prové) i causa final (allò on tot s'orienta, va a parar, terme del ritme del procés còsmic). Diu Joan d'Erin: "Tota criatura serà llençada a les ombres, és a dir, canviada en Déu, com els estels en sortir el sol", i també: "Perquè el final de tot el moviment és el seu principi, ja que no és acabat per una altra finalitat sinó pel seu principi, a partir del qual comença el moviment i al que constantment vol tornar i trobar en ell el repòs".
Es pot anar discutint el que volia dir Joan d'Erin, si era panteista o no, etc. Però, més enllà del que volgués dir ell, podem utilitzar la seva distinció i fer-la nostra, atorgant-li continguts que ens semblin adients, com ara:
- en el primer àmbit, des d'una òptica més científica la fluctuació del no-res que va donar lloc al big bang (amb més precisió, Ramón Lapiedra en diu "una fluctuació de l'escuma quàntica primigènia on no hi havia ni espai ni temps"), i des d'una òptica més mítica o simbòlica la divinitat orígen de la realitat, incognoscible en ella mateixa però manifestada en la creació. El Brahma hindú, l'El, Eloah o Elohim jueu, el Déu pare cristià, l'Al·lah islàmic (caldria veure si el Dyaus ari i el Zeus grec cauen o no en aquesta categoria).
- en el segon àmbit, la matèria/energia, com a creadora de tot el que existeix, així com una de les seves grans creacions, la cultura/ment dels humans, amb capacitat de crear referents per a aquests mateixos humans, un dels quals seria la mateixa noció de divinitat. L'àmbit del Cosmos desplegant-se en la seva monumentalitat.
- en el tercer àmbit, tot allò passiu, estèril, sense dinàmica, sense projecció, i tot allò destructiu. La gran temptació demoníaca: deixar d'aspirar a ser creador i a trobar-se amb el creador inicial, abandonar-se, desentendre's, egocentrar-se. Aquí s'ubicarien la qüestió del mal i la qüestió de la mort, de les desgràcies, malalties, envelliment i accidents. L'àmbit del Cosmos exercint la seva destructivitat, la vessant destructora del Xiva hindú, el Saturn devorador dels seus fills grecoromà (el temps engolint tot el que ha estat desplegat), el Lucifer judeocristià (més adreçat a la desorientació dels humans).
- en el quart, el desconeixement total, el misteri absolut en el que tot s'immergeix, l'Ein Sof jueu, el yin que hi ha darrere la realitat entesa com a yang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada