Populisme i autenticitat

Millet 1856

Una de les característiques del populisme és la manca d'autenticitat. En el que diu i fa hi ha un rerefons d'artificiositat, d'impostació. Segurament hi ha una certa consciència confusa d'aquest fet per part dels que el viuen, però en ells preval la necessitat emocional d'adhesió a les posicions populistes per sobre de l'exigència de rigor i transparència.

És clar que l'autenticitat és quelcom d'intangible, de difícilment objectivable, però és una certa sensació real, experimentable, un perfum subtil que es pot copsar. Quan estem al davant d'alguna cosa o d'algú, ens arriba aquesta impressió d'autenticitat, de coherència íntima, de consistència en el que es diu i en el que es viu. I és molt gratificant percebre aquesta autenticitat; quan la tens al davant t'alimenta, t'obre el cor, et reconforta.

En canvi, davant de les expressions populistes, aquesta impressió d'autenticitat no es té. Tot sembla una mica mecànic, previsible, poc espontani, après, rebut des de fora i assimilat acríticament per després ser repetit com si fos idea pròpia. Consignes externes encarnades superficialment que ofereixen una compensació emocional, que et fan viure i vibrar per quelcom, però per quelcom que no és ben bé teu, que no tens assimilat fins al cor de la teva identitat. Fàcil d'assimilar, fàcil de repetir, emocionalment embolcallador, però mancat d'aquest dring d'autenticitat que és desitjable en tot comportament humà.

Des d'aquest punt de vista s'entén més encara la contraposició entre "populisme" i "popular". Precisament perquè allò popular acostuma a tenir aquest segell d'autenticitat, mentre el populisme va associat a la manca d'aquest segell.