Figures ideals

Piero della Francesca 1445

"Es compleixen, amb la imprecisió que caracteritza el Quattrocento italià, sis-cents anys del naixement de Piero della Francesca a Borgo Sansepolcro. Pintor amb una dilatada fortuna crítica que visualitza amb veracitat narrativa figures, escenes i paisatges. Un art realista, cert, en major mesura que naturalista per la contenció dels elements expressius i la robusta estructura compositiva del conjunt plàstic. Un art, així, amb la rara virtut de la versemblança que converteix en propers moments i imatges ideals de la figuració humanista. Arran de l'aniversari, crec que és una bona ocasió per aturar-nos en una obra decisiva, El baptisme de Crist, c. 1445, avui a la National Gallery de Londres, i celebrar el pintor toscà.

L'obra de Piero és aparentment diàfana, però figurativament complexa i carregada de significats al·lusius. Sota una volta en arc, el relat visual refà la narració evangèlica: Crist al Jordà rebent l'aigua lustral de mans de Baptista. Un horitzó obert al fons, amb núvols difusos i un colom frontal -l'Esperit Sant- que centra la composició, entre arbres i àngels a l'esquerra i una curiosa desfilada oriental a la falda de la muntanya. La casa de conreu i el catecumen ben resolt de la dreta, nu a mitges en espera del sagrament, tanquen l'escena. Crist, recollit i impàvid, mentre Joan aboca amb el braç dret l'aigua baptismal mentre l'esquerre, en angle, desajusta la petja ivoriana del conjunt, a l'esquena del qual -imatge sobre imatge- les aigües del riu refracten un paisatge entre invertit i il·lusionista. Els àngels, tres nois de gest amic i perplex amb sumptuós abillament policrom, observen l'escena muts de sorpresa. En primer pla una vegetació superficial accentua el punt de fuga convergent i quadra l'espai.

El baptisme de Crist ha rebut nombroses interpretacions que responen a la condició magnètica de les obres mestres. Entre elles m'aturaré en tres per la personalitat i prestigi dels seus autors, Berenson, Longhi i Clark, que amb els seus matisos han reconstruït la llegenda de l'artista toscà. Berenson es va ocupar per primera vegada de Piero el 1897 quan estudiava els pintors centreitalians del Renaixement, enlluernat per la inèdita utilització de la llum, "els efectes del qual són un tònic per apreciar les seves figures convincents". El 1950 el crític torna a Piero, sorprès per la "impersonalitat del seu art i el poder mut d'una figuració sense ornaments". Un art "ineloqüent", llegiu-hi sense floritures, "l'antídot a la sobreexpressivitat del gòtic tardà". Un art, doncs, callat, detingut en el temps. El baptisme respon a un projecte orgànic que integra els elements formals a un desplegament en què les figures representen funcions estètiques.

Roberto Longhi avança el 1914, en una classe d'institut, cosa que serà la clau de la seva interpretació de Piero, el lloc de l'espai i les seves relacions cromàtiques en la dinàmica de composició i color que estableix el cànon renaixentista. El 1927 publica la seva llegendària monografia sobre Piero que situa la seva pintura en la nova perspectiva artística i parla d'un classicisme "espontàniament arcaic". Entre els artistes de l'humanisme només Piero proposa una poètica que justifica la trama formal sobre la tela, l'escena figurativa. Una apreciació original quan el verisme flamenc i florentí imposava la perspectiva com a racionalitat geomètrica i font de comprensió per a tota imatge creïble.

Però Kenneth Clark és sens dubte l'intèrpret de Piero més atrevit. No es tracta d'establir tipologies figuratives, sinó d'entrar en la profunditat de l'obra i buscar els significats ocults, ideològics, doctrinals o senzillament retòrics entremesclats en la mirada del seu temps. A més el seu llibre Piero della Francesca, 1951, va ser el primer que va incloure reproduccions en color i va passar pel filtre de Berenson i Longhi les seves conclusions. Que el llibre continuï viu és el millor indici de la consistència de Clark. Amb un afegit poderós: atenia l'aportació iconogràfica de Warburg que veia en les imatges un enigma arrelat en l'antiguitat i assimilat a salts per la tradició cristiana. Crist era la figura sobirana de Déu fet home, que rebia el baptisme com a símbol de pertinença alhora premonitori i protector. Clark recorre també a l'empremta de la ciència en l'anàlisi artística que fa comprensibles certes posicions heterodoxes o enfrontades al dogma catòlic. La fragilitat humana de Crist o l'harmonia distant dels àngels, al costat del catecumen espectral resulten motius candents per a la mirada moderna. "El Senyor dels Exèrcits rep al Jordà la seva confirmació com a fill de Déu i model per a una nova humanitat".

El baptisme de Crist, a la Catedral de San Sepolcro fins al segle XIX, va ser cedit al govern toscà i va iniciar la dansa mercantil que el va condemnar a l'especulació. Però va sorprendre John Robinson, rastrejador d'art per al Museu de Kensington, i després d'una peripècia Charles Eastlake el va adquirir per a la National Gallery que dirigia el 1861. Ens hi sorprèn des d'aleshores i les seves figures ens fascinen amb aquella "intensitat arcana" que confonia Berenson. Que faci mil anys."

J.Y. Yvars a La Vanguardia del 17.04.2016