La bellesa de la mort

Hodler 1914

I. La crida

"Deixeu-me dormir, ja que la meva ànima està embriagada d'amor i
deixeu-me reposar, perquè el meu esperit ja ha tingut la seva recompensa de dies i nits.
Enceneu espelmes i cremeu encens al voltant del meu llit, i
tireu sobre el meu cos pètals de gessamins i roses;
unteu els meus cabells amb oli d'encens i vesseu perfum sobre els meus peus,
i llegiu el que la mà de la mort ha escrit al meu front.

Deixeu-me reposar en els braços del son, perquè els meus ulls oberts estan cansats;
deixeu que la lira de cordes de plata calmi i assereni el meu esperit;
teixiu amb l'arpa i el llaüt un vel al voltant del meu cor agonitzant.

Canteu el passat mentre vegeu lluir l'esperança als meus ulls, ja que
el seu màgic significat és un llit tou sobre el que descansa el meu cor.

Eixugueu les vostres llàgrimes, amics, i aixequeu els caps com les flors
alcen les seves corol·les per acollir l'alba.
Mireu aquesta núvia que és la mort dreta com una columna de llum
entre el meu llit i l'infinit;
Contingueu la respiració i escolteu amb mi el murmuri atraient
de les seves blanques ales.

Apropeu-vos i acomiadeu-me; toqueu els meus ulls amb llavis somrients.
Deixeu que els nens m'agafin les mans amb els seus dits suaus i rosats;
deixeu que els vells posin les seves mans venoses sobre el meu cap i em beneeixin;
deixeu que les verges s'aproximin i vegin l'ombra de Déu als meus ulls,
i sentiu el ressò de la seva voluntat competint amb el meu alè.



II. L'ascensió

He passat el cim d'una muntanya i la meva ànima s'enlaira pel
firmament de la llibertat completa i sense límits;
soc lluny, molt lluny, companys meus, i els núvols
amaguen els turons als meus ulls.
Les valls estan sent omplertes per un oceà de silenci i les
mans de l'oblit estan engolint els camins i les cases;
els prats i els camps estan desapareixent rere un blanc espectre
que s'assembla al núvol de primavera, groc com la llum d'espelma
i vermell com el crepuscle.

Les cançons de les onades i els himnes dels rierols
es dispersen, i les veus de la gent s'apaguen;
i ja només sento la música de l'eternitat
en harmonia exacta amb els desitjos de l'esperit.
Vaig vestit amb roba blanca;
estic bé; estic en pau.



III. El repòs

Traieu-me aquest embolcall de lli blanc i vestiu-me
amb pètals de gessamí i de lliris;
traieu el meu cos del taüt d'ivori i deixeu que reposi
sobre coixins de flors de taronger.
No us lamenteu per mi, entoneu cants de joventut i joia;
no vesseu llàgrimes damunt meu, canteu a la collita i a la trepitjada de raïm;
no em cobriu d'agònics sospirs, dibuixeu sobre el meu rostre amb el vostre
dit el signe de l'amor i l'alegria.
No pertorbeu la tranquil·litat de l'aire amb responsoris i rèquiems,
deixeu que els vostres cors cantin amb mi el cant de la vida eterna;
no ploreu endolats la meva absència,
poseu-vos vestits de colors i alegreu-vos amb mi;
no parleu de la meva marxa amb sospirs en els vostres cors; tanqueu
els ulls i em veureu amb vosaltres per sempre més.

Dipositeu-me sobre piles de fulles i
porteu-me sobre les vostres espatlles amigues i
camineu lentament cap al bosc silenciós.
No em porteu al cementiri on el meu son
sigui pertorbat pel cruixir d'ossos i cranis.
Porteu-me al bosc de xiprers i caveu una fossa allà on violetes
i roselles no creixin sota cap ombra;
feu-me una fossa fonda per tal que les tempestes no
s'emportin els meus ossos cap a la vall oberta;
doneu-me un espai ampli, per tal que les ombres del crepuscle
vinguin a seure al meu costat.

Despulleu-me i baixeu-me ben endins en la
meva mare terra; ajaieu-me amb cura sobre el pit de la meva mare.
Cobriu-me amb terra tova, i feu que cada grapat estigui barrejat
amb llavors de gessamí, de lliris i de murta, i quan
creixin sobre meu, i prosperin amb la saba del meu cos
exhalaran el perfum del meu cor a l'espai;
i revelaran fins i tot al sol el secret de la meva pau;
i s'escamparan amb la brisa i confortaran el caminant.

Llavors deixeu-me, amics -deixeu-me i marxeu amb passes silencioses,
tal com el silenci camina per la vall abandonada;
deixeu-me amb Déu i disperseu-vos a poc a poc,
com fan les flors dels ametllers i les pomeres quan bufa la brisa de Nisan.
Torneu a la joia de les vostres llars i hi trobareu
allò que la mort no pot arrabassar-nos, ni a vosaltres ni a mi.
Deixeu aviat aquest lloc, ja que el que hi veieu està més enllà de la comprensió
del món terrenal. Deixeu-me."

Halil Gibran a Llàgrimes i rialles (1914)

Versió anglesa:


I - The Calling


Let me sleep, for my soul is intoxicated with love and 
Let me rest, for my spirit has had its bounty of days and nights; 
Light the candles and burn the incense around my bed, and 
Scatter leaves of jasmine and roses over my body; 
Embalm my hair with frankincense and sprinkle my feet with perfume, 
And read what the hand of Death has written on my forehead. 


Let me rest in the arms of Slumber, for my open eyes are tired; 
Let the silver-stringed lyre quiver and soothe my spirit; 
Weave from the harp and lute a veil around my withering heart. 


Sing of the past as you behold the dawn of hope in my eyes, for 
It's magic meaning is a soft bed upon which my heart rests. 


Dry your tears, my friends, and raise your heads as the flowers 
Raise their crowns to greet the dawn. 
Look at the bride of Death standing like a column of light 
Between my bed and the infinite; 
Hold your breath and listen with me to the beckoning rustle of 
Her white wings. 


Come close and bid me farewell; touch my eyes with smiling lips. 
Let the children grasp my hands with soft and rosy fingers; 
Let the ages place their veined hands upon my head and bless me; 
Let the virgins come close and see the shadow of God in my eyes, 
And hear the echo of His will racing with my breath. 



II - The Ascending


I have passed a mountain peak and my soul is soaring in the 
Firmament of complete and unbound freedom; 
I am far, far away, my companions, and the clouds are 
Hiding the hills from my eyes. 
The valleys are becoming flooded with an ocean of silence, and the 
Hands of oblivion are engulfing the roads and the houses; 
The prairies and fields are disappearing behind a white specter 
That looks like the spring cloud, yellow as the candlelight 
And red as the twilight. 


The songs of the waves and the hymns of the streams 
Are scattered, and the voices of the throngs reduced to silence; 
And I can hear naught but the music of Eternity 
In exact harmony with the spirit's desires. 
I am cloaked in full whiteness; 
I am in comfort; I am in peace. 



III - The Remains


Unwrap me from this white linen shroud and clothe me 
With leaves of jasmine and lilies; 
Take my body from the ivory casket and let it rest 
Upon pillows of orange blossoms. 
Lament me not, but sing songs of youth and joy; 
Shed not tears upon me, but sing of harvest and the winepress; 
Utter no sigh of agony, but draw upon my face with your 
Finger the symbol of Love and Joy. 
Disturb not the air's tranquility with chanting and requiems, 
But let your hearts sing with me the song of Eternal Life; 
Mourn me not with apparel of black, 
But dress in color and rejoice with me; 
Talk not of my departure with sighs in your hearts; close 
Your eyes and you will see me with you forevermore. 


Place me upon clusters of leaves and 
Carry my upon your friendly shoulders and 
Walk slowly to the deserted forest. 
Take me not to the crowded burying ground lest my slumber 
Be disrupted by the rattling of bones and skulls. 
Carry me to the cypress woods and dig my grave where violets 
And poppies grow not in the other's shadow; 
Let my grave be deep so that the flood will not 
Carry my bones to the open valley; 
Let my grace be wide, so that the twilight shadows 
Will come and sit by me. 


Take from me all earthly raiment and place me deep in my 
Mother Earth; and place me with care upon my mother's breast. 
Cover me with soft earth, and let each handful be mixed 
With seeds of jasmine, lilies and myrtle; and when they 
Grow above me, and thrive on my body's element they will 
Breathe the fragrance of my heart into space; 
And reveal even to the sun the secret of my peace; 
And sail with the breeze and comfort the wayfarer. 


Leave me then, friends - leave me and depart on mute feet, 
As the silence walks in the deserted valley; 
Leave me to God and disperse yourselves slowly, as the almond 
And apple blossoms disperse under the vibration of Nisan's breeze. 
Go back to the joy of your dwellings and you will find there 
That which Death cannot remove from you and me. 
Leave with place, for what you see here is far away in meaning 
From the earthly world. Leave me."