Enamorament

Sembla prou clar que el 1937 en Màrius Torres estava profundament enamorant de la Mercè Figueras. Per això és tan interessant veure com ho verbalitza en una de les seves Cartes a Mahalta, concretament la que Màrius li escriu a Mercè el 7 de febrer de 1937, quan ella és a Girona (es troba en la selecció publicada per Club Editor el 2017; el conjunt de cartes és deliciós, quina manera tan bella d'expressar-se i de relacionar-se...). Per què Màrius Torres sembla negar el que realment hi ha? És una meravellosa formulació de l'amor platònic? És el fruit de la timidesa? És degut al context de malaltia?

"Si ho penses bé, veuràs que ens hem dit tantes coses, Mercè! Ens les hem dit, sobretot, quan no diem res, quan enmig d'una frase banal de maledicència a l'estil del Sanatori, o d'un silenci perllongat, ens hem mirat i hem trobat una coincidència de somriures o de pensaments -baldament no expressats en veu alta.

Jo no sé si és una il·lusió que em faig. Però trobo en tu una tal "comprensió" -no en el sentit polític, sinó més ample- que sovint trobo inútil de dir-te coses perquè penso que tu les has pensat igualment. Vaig dir-te un dia que jo t'havia "endevinat" a poc de conèixer-te. Deixa'm dir ara que també vaig comprendre que tu m'endevinares a mi.

I, potser, el compliment més excepcional que podria fer és aquest que vull dir-te. Jo, el misantrop, l'esquerp, el cargol, l'orgullós del seu castell interior, em vaig complaure d'ésser endevinat per tu.

Ha estat la primera vegada que m'he donat tan completament a una amiga. En aquest sentit, tu ets molt més per mi que jo no soc per tu. No m'agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m'has fet comprendre l'amor.

Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?

Què hi fa que nosaltres no puguem ésser això tan banal, tan de color de rosa, que s'acostuma a anomenar "enamorats"?

(...) L'amor és un sentiment molt pur i molt matisat. Si en tenim una idea falsa és gràcies als tractats de moral, les novel·les i les pel·lícules. Allò que la gent anomena amor, és tan poca cosa! La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme. I s'acontenta d'una caricatura de l'amor. (...)

No he pogut comprendre mai la usada classificació de l'amor. Amor paternal, amor conjugal, amor diví, patriòtic, etc. etc. És com si hom volgués classificar la fe. La fe és igual per tots els creients, en els cristians com en els gentils; l'únic que varia-i encara, que poc!- és l'Ésser al que aquesta fe es confia.

Doncs jo veig igual l'amor. És el mateix sentiment que, amb diversa intensitat, em lliga a tot allò que estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una particular coloració. Al pare se l'estima amb respecte, al germà amb companyonia, a Déu amb esgarrifança, al fill se'l deu estimar amb orgull, a la dona se l'estima amb desig.

Oh!, no tems. Si m'és permès d'emprar la fórmula del pobre Quim et diré que, envers tu, el meu amor és tot blanc com un mes de Maria. Tot just, potser, una mica rosat com els ametllers que deuen florir per l'Empordà i l'Urgell. Però de cap altre color.

Tu ets per a mi l'amiga. No ets ni seràs mai, espero, la dona, en el sentit bíblic del mot. La serpent pot estar tranquil·la.

No m'hauria atrevit mai a analitzar el sentiment que m'inspires, si les paraules de la viudeta, i el desig d'aclarir la meva posició,  no m'hi haguessin dut. Sigui com sigui, és un sentiment tan bell!

Jo li dec alguns dels millors moments de la meva vida. Tu dius que portes mala sort; vols més mala sort que la dels malaurats que no et coneixen?

És tan bell, aquest afecte nostre, que a vegades temo pel seu esdevenidor. No temo, és clar, que ens hàgim de separar ni per una hora, ni per sempre. Vull dir per aquesta vida. Més aviat penso si sabrem conservar-lo sempre igual, en el punt dolç a què hem arribat, sense evolucionar cap a terrenys que les circumstàncies farien lamentables. També penso que, a la fi, t'adonaràs del poc digne que sóc del teu afecte i... en fi, aleshores paro de pensar per no malhumorar-me.

Tal com és ara, aquest afecte nostre, em sembla una vall entre muntanyes, una verda vall entre muntanyes inaccessibles que ens isolen i que limiten el paisatge on ens hem de moure. Mai no podríem superar aquestes muntanyes. Posat que ho aconseguíssim, és possible que trobéssim una altra cordillera encara més abrupta per barrar-nos el pas. No podem aspirar al món, Mercè. Ens hem de recloure en la petita vall.

I bé, fem-la ben bonica, la nostra vall. Plantem-hi flors, arbres. Bastim-hi columnes, cabanes, temples, estàtues. Criem-hi coloms, àligues, rossinyols. Que cada una de les seves pedres sigui treballada amb les nostres mans i el nostre amor. Que no resti erma cap de les seves feixes. Així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si el nostre amor no pot créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors -de fruits. I què caram! El Paradís era també una petita vall!"

Màrius Torres, que havia nascut a Lleida el 30 d'agost de 1910, va morir al sanatori de Puig d'Olena, on havia ingressat el 1935, el 29 de desembre de 1942. Mercè Figueras, nascuda a Girona el 10 d'abril de 1908, va ingressar a Puig d'Olena el 1934. Es va quedar al sanatori fins que va tancar, el 1954. Va poder superar la malaltia i va viure en un sobreàtic del carrer Balmes amb la seva germana fins a la seva mort el 5 de maig de 1976.