Quatre crisis

Tàpies 1964

Cadascú veu el món - i el seu país - des del seu petit reducte biogràfic. En el meu cas, és la mirada d'un català nascut el 1951 i amb una trajectòria vital determinada, com totes. Amb interès per la dinàmica social, però sense dedicació professional a la seva anàlisi i coneixement. Per tant, el que jo veig val molt poc, és un simple petit testimoni més d'un temps històric.

Dic això perquè vull parlar de quatre crisis encara vigents que he constatat en el meu itinerari biogràfic i que crec que ajuden a entendre on som. A entendre que em sembla que som en el moment més baix de la psicologia col·lectiva catalana dels darrers seixanta anys. I encara no se sap si hem tocat fons i començarem aviat a remuntar, o bé encara ens espera anar més avall. És possible que les eleccions del 21.12.2017 no serveixin per aclarir la direcció d'aquesta trajectòria. Serà una llàstima.

Constato en primer lloc una crisi religiosa. Amb arrels profundes i diverses, però simbolitzable potser com a punt d'arrencada visible amb la visita de Joan Pau II a Catalunya el novembre de 1982. En poques dècades Catalunya va passar de ser un país activament cristià catòlic a ser un dels països menys religiosos del món. La segona crisi és una crisi cultural. De pèrdua d'empenta i de fe en la pròpia cultura, de pèrdua de creativitat i d'ambició. Probablement va començar obertament el 1993 amb la depressió post-Jocs Olímpics, i es va manifestar amb un cert patetisme en la manca de consistència com a projecte del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. La tercera és la crisi política, que es manifesta públicament a partir de l'11 de setembre del 2012, quan l'ANC i altres aconsegueixen l'hegemonia de l'estelada sobre la senyera en la manifestació d'aquella diada. Una crisi que també perdura, que en els darrers dos anys, i especialment en els darrers tres mesos, ha arribat a un nivell insòlit i que no sembla que les eleccions del 21 D puguin tancar, vistes les candidatures presentades. I la quarta crisi és una crisi econòmica d'arrels no econòmiques. Per primera vegada en aquests seixanta anys, factors externs a l'economia tenen un impacte real en l'àmbit econòmic, principalment amb la fuga de seus socials i fiscals d'empreses i amb la reducció de demanda de determinats serveis. Aquesta crisi esclata amb la reunió d'Oriol Junqueras i Isidre Fainé a la seu de la Fundació la Caixa el 03.10.2017, explicada per Manel Pérez a La Vanguardia del 08.10.2017. Encara és massa recent com per avaluar-ne l'abast i la incidència.

Deixo a part la crisi de psicologia individual i col·lectiva viscuda sobretot a partir del 06.09.2017, amb neguits i insomnis no vistos fins ara i una tensió i desorientació col·lectives també noves. Deixo a part les anomenades fractures familiars i de cercles d'amistats derivades del procés independentista unilateral viscut. Tot això és encara més subjectiu que les subjectives impressions sobre les quatre crisis esmentades.

Caldrà seguir molt de prop com evoluciona tot això en els propers mesos i anys. Perquè de cap d'aquestes quatre crisis no n'hem sortit, hi estem simultàniament immersos. El gran repte de futur per a nosaltres, el repte que podria orientar el nostre compromís present i futur amb el país, és precisament el de sortir d'aquestes quatre crisis. Això seria bastir un país nou, un país amb futur.