Dissentir, reformar

Fautrier 1944

Condensat de la Contra de Lluís Amiguet a Ivan Krastev a La Vanguardia del 25.10.2017:

"Avui el xoc no és entre raons sinó entre comunitats d'identitat: entre identitats. [Si tens diverses identitats] tindràs diverses opinions i en un conflicte prevaldrà la de la comunitat amb la qual t'identifiquis més. Ara l'única manera de canviar la teva opinió és canviar de grup i ser acollit en un altre i adoptar les seves opinions. Per això és tan necessària, avui més que mai, la figura del dissident, que és qui dissenteix amb raons del seu propi grup. La societat digital els fa indispensables perquè s'han perdut els espais en què ens relacionàvem amb els que pensaven de manera diferent de la nostra.

[Estar hiperconnectats ens torna més gregaris] perquè cada dia has de confirmar a tots els teus grups i xarxes la teva comunió amb el grup. La pressió per no dissentir és més gran. [Les xarxes connecten solituds personals i unanimitats ideològiques] perquè la gent només es connecta amb els que pensen més o menys el mateix. En aquest sentit, l'era digital degrada la democràcia, que, en essència, és reconèixer l'opinió contrària i transigir, cedir, compartir, pactar. El compromís era la seva essència. Avui els espais on coincidir amb els que no pensen com tu van desapareixent. Abans tenies espais públics on estaves obligat a escoltar els que no pensaven com tu. [Avui també hi ha espais així] però no els comparteixes, perquè estàs amb el cap ficat a la teva pantalla del mòbil on tothom pensa com tu i veus els adversaris com a corruptes incompetents.

[L'era digital no és més democràtica], ha fet que els grans diaris es tornin més sectaris. Avui el lector no tolera els mateixos contrastos que antigament. [Molts diaris] ja han patit que quan apareixen totes les opinions, desapareixen lectors. I aquesta tònica ens ha portat també al desprestigi del reformisme. Res de matisos: blanc o negre, i això ha desprestigiat, també en política, els reformismes. Han quedat antics. Quan no estàs a gust en un estat, partit o qualsevol comunitat, tens dues opcions: sortida o veu, això és, queixar-se i intentar reformar-lo. Si tens més lleialtat, et quedaràs a reformarlo; si no en tens, simplement te n'aniràs. Avui tenim identitats cada cop més fortes, però sense lleialtat: canviem de grup abans d'esforçar-nos a modificar-les. Ningú no té paciència ja per reformar res. Abans un matrimoni, un partit, un estat, una religió...eren per sempre. Avui canvies d'Església o de dona o de partit abans de pensar i unir-te als altres per millorar-los."